Suport des de l'Andalusia rebel a les CUP!

 "Ser internacionalista exigeix que els treballadors d'una nació dividida i oprimida reneguin dels seus drets nacionals i confraternitzin d'aquesta manera amb els de la nació oprimida? segons el meu parer, això no és així. L'internacionalisme obrer significa la solidaritat de classe expressada en el suport mutu entre els i les treballadores de les diverses nacions, tot respectant la seva peculiar manera de ser nacional."  

José Miguel Beñaran. 'Argala'.

Aquest era l'única introducció digne. Espanya: fossa comú.

Andalucía Comunista anima a votar a los y las catalanas de origen andaluz a la CANDIDATURA D'UNITAT POPULAR-ALTERNATIVA D'ESQUERRES.

El futuro de los pueblos pasa inevitablemente por conseguir su soberanía nacional. Esto no implica sólo la independencia formal, como proponen algunas organizaciones políticas que pretenden renegar del Estado español para ponerse al servicio de otras economías que seguirán explotando al pueblo. La soberanía nacional necesita, además de la independencia formal, la soberanía política, económica, alimentaria y energética. 

Para conseguir estos objetivos es necesaria hoy en Catalunya la nacionalización de los sectores estratégicos de la economía, y la puesta al servicio del pueblo catalán de sus tierras y sus medios de producción. La experiencia nos dice claramente que no puede haber una plena soberanía política si no se tiene soberanía económica. En este sentido, el Estado español está demostrando ser no sólo un obstáculo, sino el instrumento que el capitalismo global está utilizando para explotar tanto a los Países Catalanes como al resto de naciones que están bajo su yugo. Y el arma que utiliza constantemente el poder dominante es el enfrentamiento: enfrentamiento entre pueblos, y los enfrentamientos en el seno de la clase obrera (sexismo, xenofobia, racismo, corporativismo, etc). Pero más allá de las consignas del imperialismo, los pueblos andaluz y catalán debemos tener siempre claro que no nos separan fronteras, sino que nos unen lazos de clase. La unidad de los pueblos es necesaria, y para esa unidad necesitamos la soberanía política y económica que nos permita desenvolvernos libres en nuestras relaciones como pueblos dentro de la cultura mediterránea. 

Es por ello que conquistar la libertad, la independencia, sería una tarea a medias si no conseguimos superar el capitalismo y conseguir una verdadera democracia real, popular, con el ideal del socialismo por bandera. De nada serviría desligarse de España, si la troika europea y el imperialismo estadounidense siguen rigiendo nuestras vidas. La consigna está clara: INDEPENDENCIA Y SOCIALISMO. 

En medio de esta crisis capitalista, cuya única solución que plantea el sistema es empobrecer más aún a la población para salvar a un puñado de ricos, se hace más patente que nunca la necesidad que el pueblo tiene de coger las riendas, parar los recortes, negarse a pagar una deuda ilegítima, que no es suya sino de las grandes empresas privadas y multinacionales que, por su avaricia, y ayudadas por políticos corruptos del sistema, han llevado a la ruina no a sus dirigentes que hoy en día siguen en la opulencia, sino a todo un pueblo. 

Desde la organización Andalucía Comunista queremos, por estas razones, animar a los catalanes y catalanas de origen andaluz que den su voto a la CUP. Que se organicen y trabajen, que arrimen su hombro a un proyecto soberanista, de clase e internacionalista. Votar a la CUP es votar por una Catalunya Lliure, y a su vez es votar por una Andalucía Libre que no obligue a su pueblo a emigrar para buscarse la vida. La CUP es un ejemplo para el pueblo andaluz y debe triunfar en su objetivo, que sin duda es el mismo que el nuestro.

 

VISCA ELS PAISOS CATALANS LLIURES
VIVA ANDALUCÍA LIBRE
INDEPENDENCIA Y SOCIALISMO
EN LAS ELECCIONES DEL 25N, EL VOTO POPULAR PARA LA CANDIDATURA D'UNITAT POPULAR

Som Unitat Popular

Som les somiadores que creiem en les realitats possibles i estem convençudes que la utopia és l'únic motor de la transformació i el canvi

Som les que no acceptem la submissió ni la renúncia que ens imposen. Aquelles i aquells a qui les seves polítiques i notícies no ens espanten. Les que hem perdut la por fins i tot a tenir por.

Som les que ens enfrontem permanentment a la cultura de la derrota.

Som les que volem una vida de colors, de matisos, i no de gris-decadència. 

Som els Sense Futur, que el present no els paralitza. Perquè hem decidit rebregar-lo.

Som el NOSALTRES que ha omplert els carrers i les places en descobrir-ho. No Som mercaderies en les mans de polítics i banquers

Som les que hem compartit espais, gestos i somriures. Paraules i lluites. Cops de porra i altres formes de violència generalitzada. I ho hem suportat ajuntant-nos. 

Som les que hem cridat: "Volem un habitatge digne", i ens hem compromès per a aconseguir-ho. Desobeint lleis injustes. Resistint-nos a ser foragitades. 

Som les que no ens hem quedat a casa a veure què.

Som les que volem educar els nostres fills i filles en una escola que sigui pública i de qualitat. Les que no creiem en l'adoctrinament ni en les escoles-fàbrica.

Som les que sabem que la cultura no és un luxe ni un bé de consum. Les que creem contra el buit creatiu a què la societat de l'espectacle ens aboca.

Som l'esperança de vida de la sanitat pública. El dret a envellir dignament. No Som un negoci.

Som tot allò que configura els barris, les comunitats. Som l'urbanisme de la nostra pròpia vida en comú. Som les ciutats, viles i pobles de totes les persones.

Som la lluita contra la precarietat. L'exigència d'un treball digne. Som el suport mutu i l'autoorganització que es rebel·la contra els acomiadaments. Som totes les desocupades que volen deixar de ser-ho. Les que avorrim l'esclavatge d'aquest treball de misèria.

Som les que hem entès que el coneixement no s'ha de mercantilitzar sinó estendre d'una manera crítica. La universitat ha de ser del i per al poble.

Som els que ens estimem molt més el nostre territori que no els diners que es genera en explotar-lo.

Som les que pensem alternatives. Les que cooperem i no competim. Les que foragitarem els mafiosos de la destrucció i la cleptocràcia.

Som acollidores. No volem que els murs del desconeixement i la desconfiança ens separin. Som les que avorrim l'existència dels CIE i les extradicions. 

Som la nostra identitat que ve d'antic i muta. Som els nostres referents culturals i lingüístics. Som el català parlat de cadascú.

Som la territorialitat completa de la nostra manera de ser i d'existir.

Som els que creiem en les paraules; i pensem que han de deixar de ser buides i recuperar el significat.

Som la independència plena. La real. Lluny de la subordinació a altres estats o a l'Europa del capital, del frau, del deute, de l'especulació, de la guerra i de l'exclusió social.

Som les que volem re-tornar a la democràcia. A la presa de decisions col·lectives, directes, participatives, actives i inclusives. 

Som les que no volem delegar la nostra responsabilitat. Les que volem recuperar la nostra acció política sense donar xecs en blanc a res ni a ningú.

Som els que volem fundar les nostres institucions polítiques comunes que ens permetin governar-nos.

Som les que anirem al Parlament a desobeir i impugnar les seves institucions, aquelles que estan al servei d'un ordre depredador i egoista.

Som els hereus de la tradició obrera, de les revoltes populars, i de tots els processos d'autoorganització i ruptura. Dels fets aquí i a l'altra banda. 

Som el procés que es crea i recrea. Que es va modificant i és mòbil. Que es multiplica.

Som l'aprenentatge fruit de cada acció que hem fet o defensat. Som els que sentim que ha arribat l'hora de confluir, i de gestar espais de poder constituent a cada vila o barri.

Som tot allò que Som i el que podem ser encara. Som encara més.

Som Unitat Popular

i ho volem TOT

Les CUP al Parlament.

En la darrera Assemblea Nacional, les CUP vam decidir iniciar un nou procés que ens permetés decidir amb seguretat i coneixença de causa, la possibilitat de participar en condicions en eleccions supramunicipals. La jugada mestre de Convergència i Unió de convocar-nos a les urnes aquest 25 de novembre, ens agafa a totes i tots a contrapeu i ens ha obligat a accelerar aquest procés. Durant les darreres setmanes ens hem vist obligades a prendre decisions importants, decisions molt difícils degut al poc temps, la importància i la evident repercussió de tot plegat.

Les CUP partim d’un projecte municipalista que, fins el moment, ens ha permès utilitzar les institucions com altaveu de les lluites populars, com un instrument més de denúncia de l’opac funcionament d’una democràcia corrupte i cínica. Aquest nou repte parlamentari només tindrà sentit i estarà justificat si no fa perdre aquesta essència. Les CUP han de ser la veu dels sense veu, una alternativa rupturista i sense renúncies.

Empobriment extrem d’una classe fins ara acomodada econòmicament, endeutament tant de les persones com de les institucions públiques, polítiques neoliberals imposades pel catalunyisme senyorial que condemnen a la misèria a milers de treballadores i treballadors, receptes imposades que desmunten les polítiques socials i ataquen la sanitat i l’escola pública, al mateix temps que pretenen allunyar el poder polític de les masses populars i augmentant el control econòmic dels grans fons d’inversió i de l’especulació financera.

Avui més que mai cobra importància la reivindicació d’allò col·lectiu, i no només ens referim als drets o espais col·lectius, sinó a les formes de treball, les relacions humanes i la lluita política. Les reformes dictades pels estaments europeus i aplicades per la dreta espanyola i catalana ataquen directament als espais de lluita col·lectiva per tal de desarticular la resistència.

Convergència i Unió sap perfectament que pesen molt més les il·lusions que les raons, i  utilitza els mitjans de comunicació per monopolitzar el primer projecte il·lusionador que ha viscut una part d'aquest país en els darrers anys: la creació d’un ambigu estat propi o el camí cap a l’autodeterminació, una autodeterminació que tampoc ens han explicat en que consistiria. El que si veiem clar es que volen fer caure en l'oblit els últims anys de retallades i pèrdues de drets socials que ha patit la classe treballadora.

Per tant, la base principal de la nostra estratègia ha de continuar sent la construcció de la unitat popular, entesa com a una proposta àmplia per a la transformació social i econòmica, la radicalitat democràtica, la ruptura independentista, la concreció d’unes formes de fer política des de la proximitat, des de la participació directa en la presa de decisions i amb el treball colze a colze amb les diferents lluites instaurades en el nostre territori.

Sabem que el terme unitat popular pot tindre un significat molt ambigu, fins i tot interessat, per això ens hem posat unes condicions sine qua non a l’hora de prendre aquesta important decisió, com per exemple, fer una llista electoral amb unes dues terceres parts de persones no militants de les CUP, totes elles lligades a lluites i moviments socials; la creació, en cas de treure representació, d’un òrgan de seguiment i coordinació on totes aquelles entitats i organitzacions que estan participant en aquest nou projecte tinguin veu i vot a l’hora de triar les futures passes i, per suposat, accions per impedir una professionalització de la política: limitació de sous, total transparència i democràcia interna. Així com destacar les assemblees obertes que s’han fet arreu del territori per poder prendre aquesta decisió d’una forma consensuada amb qui ha de ser part imprescindible en aquest projecte, començant per l’Esquerra Independentista.

Ara comença un nou temps, el resultat de tot això no pot ser una simple suma d’elements, fem d’això una suma sinèrgica i maximitzem el resultat. 

Ho volem tot, no renunciem a res! 

Seguim, seguirem.

“Ni pacte fiscal ni pacte social. Independència i Socialisme. Països Catalans”. Sota aquest lema, vam fer història arreu del territori, i què carai, ens hem de felicitar! A la manifestació de Reus vam duplicar l’assistència habitual i vam superar els 4000 assistents, els actes de l’EI a Barcelona també vas ser un èxit rotund i van superar de llarg l’assistència d’anys anteriors, així com la manifestació convocada per l’Assemblea Nacional Catalana que, independentment de la xifra exacte, també va superar totes les expectatives.

No modificar la nostra convocatòria era una aposta arriscada, a més, tot i no canviar d’opinió sobre la incompatibilitats del moviments transversals amb els socialistes, segurament no seré l’únic a opinar que no hem portat aquest debat de la millor manera, com veiem, no pels resultats sinó per la imatge que s’ha donat tenint certs debats públicament, declaracions desafortunades i la demostració de les diferències internes existents. De totes maneres, recordar que moltes som les assemblees locals que defensem l’autonomia de cada nucli per posicionar-se de la forma que creguin oportuna, dintre d’una estratègia i ideologia  comuna, clar.

Molta gent no entén que l’Esquerra Independentista, i sobretot les CUP, no aturem el temps i ens adherim a la mobilització transversal  (i de forma errada catalogada d’unitària). En podríem seguir repetint els motius infinites vegades de la mateixa manera que podríem recordar que hem arribat on som amb un discurs clar i alternatiu, i que si alguna cosa ens ha de fer canviar és l’autocrítica, no pas la pressió o la pressa. Però més aviat toca recordar que els dies segueixen passant i la feina encara hi és. Moltes són les persones que van sortir a manifestar-se per l’independentisme quan mai, fins ara, ho havia fet. Per tant, toca seguir treballant, seguir prioritzant la feina a peu de carrer, polititzar la ciutadania i donar exemple de coherència.

Al Principat es planteja una situació interessant, Convergència i Unió segueixen apostant per l’ambigüitat. En Ramon Tremosa, entre d’altres membres reconeguts, parlen d’independència sense embuts a la vegada que la ‘llicenciada’ Joana Ortega va assegura que "per damunt de tot, la manifestació de la Diada ha clamat per un nou sistema de finançament, un nou pacte fiscal" (quina poca vergonya..), i en Mas, doncs bé, allí segueix parlant molt i sense dir res. Fent temps, tensant l’ambient però sense fer una passa decisiva. Per la seva banda, Solidaritat per la Independència, ha fet públic que portarà una petició formal al Parlament per proclamar unilateralment la independència de la comunitat autònoma de Catalunya, serà molt curiós veure com se’n surten alguns de la votació...

En Pere Navarro (PSC), deia que no totes les assistents a la marxa de l’ANC serien independentistes i molts són els riures que es van escoltar. Doncs té raó. Qui no ha vist  que amb els parlamentaris assistents n’hi ha prou per declarar la independència? El PSC i ICV no han vist la llum, simplement no podien faltar en aquesta festa mediàtica, haguessin perdut força per plantejar alternatives.

Però tornant als independentistes, hi ha una cosa molt important que l’eufòria està fent passar per alt, no tot acaba convèncer a CiU perquè convoqui un referèndum vinculant i que amb una majoria simple tinguem prou per proclamar unilateralment la independència, també necessitem la certesa que els i les nostres polítiques, així com la societat catalana en general, està disposada a aguantar la pressió posterior. Doncs tinguem en compte que la realitat catalana no és hegemònica. Evidentment no esperarem a convèncer a tothom, els borbons no van colonitzar-nos amb flors i cançons, però hem de tindre en compte la realitat en la que ens trobem. El discurs independentista puja com l’escuma, però no som majoria.

D’aquí sorgeix la nostra feina impacient de focalitzar la lluita independentista en convèncer a les classes populars sobre la viabilitat de la sobirania econòmica i no de convèncer a CiU perquè proclami un estat propi.

Tot i que alguns ja ho han fet, i de quatre potes, no podem caure en paranys de competicions personals com les de proclamar-se territori lliure si la valentia no supera punts com, per exemple, que la Guardia Civil no pugui entrar al municipi sense el teu permís o la de marcar paquet però no negar subvencions estatals espanyoles, que, en casos com el de Reus, superen els 20 milions d’euros. Siguem valentes i valents, plantegem passes irreversibles, importants i que realment trenquin amb el marc espanyol. No podem deixar de caminar però vigilem on posem els peus.

Un cop més: Ni pacte fiscal ni pacte social. Independència i Socialisme. Països Catalans!

Moviment, contrapoder i alternativa.

A l’ordre del dia hi ha el debat sobre què és el Contrapoder Popular i la viabilitat d’apostar clarament per aquest des de les institucions.

Des d’un punt de vista idealista, titllaríem de fracàs que la majoria de les CUP hagin acabat practicant una ‘Socialdemocràcia Radical’ als Ajuntament, moltes som les que apostaríem perquè els i les  regidores cupaires fossin unes ‘Astèrix’ atrinxerades als consistoris, però també s’ha de veure que, a vegades, fer una passa enrere permet fer un salt més llarg. Intentaré explicar-ho.

No, no estic insinuant que les CUP hagin d'ocupar l'espai de partits com Iniciativa o Esquerra Republicana, sempre he defensat que la nostra lluita no ha de ser competir amb altres partits, però un cop temptejat l'entorn i les seves lleis, va sent hora d'analitzar el nostre objectiu, estratègia i paper dinamitzador. Formem part d’un moviment molt complet, hem de saber jugar les nostres cartes per tal de treure’n el màxim rendiment.

Els partits i moviments comunistes tradicionals, han optat per seguir amb el funcionament d'organització clàssica basada en la verticalitat, comitès centrals i sobretot partint d'una base de confiança, hegemonia i disciplina interna molt treballada. Un exemple fàcil i proper en l’Esquerra Abertzale. Ningú dubta que, en el seu cas, la professionalització de la política ha donat bons resultats.

Altres, com el Partit Comunista dels Pobles d’Espanya (PCPC a Catalunya), han optat per fer una feina més d’avantguarda i fer un treball més propagandístic i de carrer, però amb el mateix fons organitzatiu.

Nosaltres, en canvi, hem apostat per un altre funcionament, a causa de les nostres característiques internes hem apostat per no caure en la professionalització de la política i renovar tots els càrrecs periòdicament, apostar per l’horitzontalitat i, sobretot i més important, fent-nos partícips en totes les preses de decisions i debats. Fixant-nos més en el model socialista veneçolà que en el soviètic.

Què ha de fer la CUP?

Un cop fet el símil amb els partits tradicionals comunistes, arribem a la conclusió que no podem pretendre prosperar a gaires ajuntaments -i menys amb un, dos o tres regidors/es- amb un programa de Contrapoder municipal. Sí rupturista i alternatiu, però no gàl·lic i utòpic. El motiu per catalogar-lo d'utòpic és, simplement, perquè ni la nostra gent (EI-CUP) estem prou preparades per fer arribar en condicions un discurs basat en les tesis Marxistes-Leninistes, i evidentment, ni la població està preparada per rebre’l.

Als Ajuntaments, de moment, és on es prenen la majoria de decisions que tenen una repercussió directa en la vida de les persones, i si més no, és on més poder per inserir-hi podem tindre des de la nostra humil posició. Ningú dubta avui dia de la minsa legitimitat democràtica d'un Parlament o del Congrés dels Diputats, on agents externs -com la CEOE- tenen poder suficient per marcar un full de ruta o condicionar decisions. 

Com a híbrid entre les institucions i els moviments populars, hem d’aprendre a utilitzar el nostre entorn per tal de crear i transportar un discurs desacomplexat que sigui fàcil d’explicar i d’entendre; fer campanyes i assenyalar cada una de les persones, institucions i òrgans responsables de tot allò que passa a la ciutat; explicar el 'perquè' de tot el funcionament i mesures preses pels partits; plantejar alternatives populars basades en la comunitat i solidaritat. Apostar per la creació de xarxes alternatives i la insubmissió davant de les mesures impopulars que ens plantegen. En definitiva, crear aquest Contrapoder des dels moviments populars, plantejar alternatives frontals que cridin l'atenció de la gent i sobretot, a la reflexió.

Després, des de les institucions municipals i en total coordinació, hem de plantejar aquestes alternatives en la seva forma més realista, posar entre la espasa i la paret als governs i anar fent, com he dit, d’híbrid entre els dos espais. Crear Contrapoder per poder plantejar l’alternativa necessària.

Tenim els mitjans necessaris per tractar de ‘tu a tu’ al Poder, tenim el suport de la població que, dia rere dia, va veient que aquí s’han de fer alguna cosa. Aprofitem-ho.

Quins són aquests mitjans? 

Mereix una valoració molt positivament la feina feta fins el moment des de l’Assemblea Popular, ens ha fet viure l’any amb més mobilitzacions i més intens que molts i moltes recordem, hem aconseguit deixar de ser aquella part folklòrica que sempre hi era, hem sigut capaços d’unir-nos persones prou diferents però encaixant a la perfecció sota un objectiu comú.

També la feina des la pròpia CUP ha fet que, tota la gent que ens veia amb una certa incredulitat i paternalisme, hagi vist en nosaltres una alternativa de veritat, seriosa. Hi ha comissions que treballen de forma paral·lela a l’Assemblea Local que han presentat alternatives als Plans Locals Municipals, presentar propostes valentes als Consells Municipals i el que és més important, crear debats i fer participar la gent en ells. La feina més reconeguda ha estat tota la que fa referència a INNOVA, aconseguint que se’n replantegi la seva funcionalitat just després que el nou govern ja la reestructurés a principi de la legislatura, fa només un any...

L’Esquerra Independentista de Reus també es troba en un moment molt digne i destacable, hem tingut un paper important en la dinamització de l’Assemblea Popular; creant discurs i treballant dia a dia; el naixement d’Arran fruit de la confluència entre la CAJEI i Maulets marca un nou punt de partida; les primeres passes de la Coordinadora Obrera Sindical entre d’altres exemples, demostra que seguim més vius que mai.

Ara iniciem aquest nou curs i ens hem de marcar l’objectiu de donar-li encara més intensitat que l’anterior, carregar-lo d’unitat i no marcar-nos límits, ja ens els trobarem. Donem vida a la frase que hem utilitzat aquest any: Juntes ho podem tot.

Qüestions organitzatives. I nosaltres què?

A la societat catalana sempre ens ha mancat creure una mica en nosaltres. Els i les catalanes sempre hem viscut com un poble vençut, humilitat i acomplexat que va a remolc de totes aquelles iniciatives que tenen èxit. Potser és hora de canviar.

Després dels bons resultats de l’Esquerra Abertzale a les darreres eleccions municipals el Maig del 2011, ràpidament es va parlar del Bildu/Amaiur català, fins i tot Solidaritat per la Independència iniciava el Bildutour arreu del principat portant membres d’Eusko Alkartasuna  a fer xerrades.

L’Esquerra Independentista crèiem que, per lògica ideològica, aquell era el nostre projecte anàleg i que si algú tenia èxit al copiar-ne el model, seríem nosaltres. Res més lluny de la realitat... copiar el model organitzatiu de l’Esquerra Abertzale suposaria un suïcidi. Els més de 30 anys de trajectòria política els fa gaudir d’una experiència, recursos i -sobretot i més important- una hegemonia que s’escenifica en una solidesa i confiança, tant interna com externa, que l’EI estem a anys lluny d’arribar-hi. Podem aprendre’n molt, però de moment copiar-ne poc.

 Després de l’èxit de Syriza a Grècia sembla que se’ns tornen a obrir els ulls i que ara, la definitiva, la solució, és la Syriza catalana. Per justificar-ho, membres d’Izquierda Unida utilitzen preguntes de la talla “per què la dreta pot unir a espanyols i catalans i l’esquerra n’és incapaç?” Doncs companyes i companys, ho fa de la mateixa manera que els uneix a ells amb el PSOE.

I nosaltres, què hem fet i què podem fer?

Mitjançant la política municipal, hem pogut qüestionar i denunciar l’opaca gestió que es practica a les institucions així com demostrar el paper que hi juguen diferents formacions i personalitats. Hem sigut capaços i capaces de generar dinàmiques participatives i actuar com a híbrid entre partit polític i moviment social, trencant així amb el model polític tradicional i veure que, poc a poc, generar una alternativa política és tant possible com necessari.

Fa uns dies, un company va fer aquesta reflexió: “és el moment de triar entre ser l’alternativa necessària o l’apèndix prescindible”. Excel·lent. El nostre primer objectiu no ha de ser omplir les institucions de representants ni enrocar-nos pidolant petites concessions; el nostre projecte, aquell que ens ha de treure la son, és ser capaces seguir creant contrapoder popular, i això passa per fomentar la creació d’una base sòlida i formada que coordini les línies de la política municipal, controlin l’activitat dels i les nostres representants a les institucions per evitar la formació, amb el temps, de buròcrates. Per desgràcia podem posar molts exemples de col·lectius, de diferent tipologia, que han acabat amb les bases i les cúpules massa distanciades.

És moment de créixer i sumar; només des de la feina al carrer, formant i participant en aquelles plataformes, assemblees i formacions que estiguem disposades a anar una, podrem forjar una estructura que li doni forma a aquesta indignació.

"Tenemos que organizarnos dentro de las fábricas, dentro de los barrios, para que la voz de los trabajadores se deje oír directamente .Aunque llegasen al poder los partidos socialistas, si el pueblo no se organiza, si los trabajadores no se organizan, lo único que conseguiremos es que ganen los dirigentes, una serie de burócratas que, con unos años , se distanciarán otra vez de los trabajadores, harán lo que ellos quieran" 

José Miguel Beñaran Ordeñana. 

La llista de les dures reformes anunciades per Rajoy - Juliol 2012

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha anunciat una bateria de dures mesures d'ajustament per fer una retallada de 65.000 milions fins al 2014 per complir l'objectiu de dèficit que li imposa la Unió Europea. Aquesta és la llista de mesures:

- L'IVA general pujarà del 18% actual fins al 21%.

- També pujarà l'IVA reduït, del 8% al 10%. L'IVA reduït s'aplica a la majoria de productes alimentaris, sanitaris, els transports terrestres de viatgers i equipatges, els viatges aeris i marítims a les Illes Balears, la majoria de serveis d'hostaleria i la construcció d'habitatges. També inclou les entrades a espectacles culturals.

- L'IVA molt reduït es mantindrà al 4%; inclou els productes de primera necessitat com el pa i els cereals, la llet, el formatge, els ous, la fruita, la verdura, els llegums, les patates, els llibres, els diaris i revistes, els cotxes, pròtesis i habitatges de protecció oficial. La pujada de l'IVA no afectarà la indústria turística.

- Es suprimirà la paga de Nadal als funcionaris de les administracions estatal, de les comunitats i dels ens locals. També la deixaran de cobrar els alts càrrecs de l'estat, i Rajoy ha demanat a tots els diputats que també hi renunciïn. Segons ha dit Rajoy, els reballadors públics recuperaran la paga de Nadal d'aquest 2012 com a fons de pensions a partir del 2015.

- Més mesures que afecten les condicions laborals dels funcionaris: reduiran els dies de lliure disposició dels funcionaris; s'equipararan les condicions en situació d'incapacitat amb les del sector privat i s'incentivarà la mobilitat laboral.

- Reducció del 30% del nombre de regidors de tots els ajuntaments de l'estat. Es farà 'per trams de població, segons la llei orgànica de règim de bases locals.

- Es retallarà els sou dels batlles i regidors i 's'homogeneïtzaran i es publicaran' les retribucions.

- Es retallaran o es suprimiran empreses públiques locals.

- Se suprimirà la deducció per la compra d'habitatge a partir del 2013.

- Hi haurà noves taxes mediambientals.

- Es suprimiran bonificacions a la contractació de personal.

- Els nous desocupats veuran reduïda la prestació de desocupació a partir del sisè mes. A partir d'aleshores, 'per animar la cerca activa de treball' es reduirà del 60% al 50% de la base reguladora. Es mantindrà la prestació màxima en els 24 mesos.

- Rebaixa de les cotitzacions un punt el 2013, i un altre punt el 2014

- Hi haurà una liberalització, o privatització, del transport ferroviari i aeroportuari.

Ens necessiten, nosaltres no.

Són moments durs, complicats. Uns temps -perquè enganyar-se- que espanten i dificulten mirar endavant amb seguretat i claredat. Seguretat en clau tant de la nostra pròpia integritat física i psíquica com en la de tots i totes els i les companyes que defensen plantejaments diferents als de l'establisment.

La dictadura d’en Felip Puig Psicòpata, ja ha segrestat a la Laura Gómez, l’Isma Moreno, el Rubén, l’Andreu, el Jordi, el Josep Maria, el Victor... i fins quasi bé un centenar més de companys i companyes que, han comés el ‘greu’ delicte de participar en mobilitzacions LEGÍTIMES i LEGALS com ho són els piquets informatius de la vaga general del 29M. Mobilitzacions que sempre s’han dut a terme sense grans conseqüències i incomparables al patiment generat per dit personatge.

Aquestes accions, han provocat que associacions de drets humans, col·lectius socials i entitats civils, elaborin i presentin, davant el Comitè per a la Prevenció de la Tortura i Altres Maltractes,  o Penes Inhumanes o Degradants (CPT), un ampli informe que detalla la deriva penal, policial i repressiva que estem vivint. Recordem que els i les estudiants de l’Institut Lluís Vives estan pagant ara les conseqüències de les seves protestes, que la darrera setmana han detingut per segon cop al company del SAT Diego Cañamero (Andalusia), les dures imatges de les mobilitzacions dels miners a Astúries o les encara constants detencions de presos i preses polítiques d’Euskal Herria, així com les inhumanes lleis penitenciàries.

Com es pot observar, estem parlant de governs de tots els colors, amb diferents, curioses i inexplicables combinacions: Partit Popular a València, CiU a Catalunya, PSOE i Izquierda Unida a Andalusia, PSOE, IU i UPyD a Astúries o el recentment trencat govern basc entre PSOE i PP. Digne d’estudi..

Així doncs, podem confirmar que les alternances de partits no donen cap solució a la societat. Els de sempre segueixen manant; els de sempre segueixen guanyant; els de sempre seguim perdent; els de sempre seguim pagant... i patint. És evident que la cara més suau del capitalisme -la socialdemocràcia més radical- no deixa (ni deixarà) de ser el sistema corrupte, cruel, injust i caníbal. Necessita l’explotació de la classe treballadora, és aquell que de la desigualtat en fa dependència, i per tant, la seva supervivència és la nostra sentència.

Només tenim una alternativa real, ser l’esquerra trencadora, rupturista fins i tot amb l’esquerra tradicional socialdemòcrata que, com queda demostrat, ens ha traït sempre com a poble i classe. Continua traint-nos i ho seguirà fent sempre que li convingui. De la mateixa manera, hem de ser conscients de les nostres possibilitats actuals, no hem de voler córrer ni pretendre arribar a dalt de tot en un tres i no res. Canviar el món és molt lent i molt, però molt, complicat... “ens hem d’armar d’una lenta impaciència”. Cal consolidar una estructura sòlida i preparada, no dubtar que els moviments socials en serem el centre de gravetat i tenir ben clar la fita que perseguim.

És molt important fer pedagogia, fa 10 anys les mobilitzacions eren a Barcelona contra l’FMI i el G8, ara s’ocupen CAP’s, s’impedeixen desnonaments i ens manifestem juntament amb els i les veïnes al barri Sol i Vista perquè l’Artur Mas inaugura una residència d’avis i àvies que serà gestionada per mans privades.

La diferència de consciència general és evident, la denúncia ha fet el seu efecte, ara és el moment de plantejar alternatives reals, canvis que tinguin un impacte directe en la vida de les persones, aprofitem-nos de les institucions tal com elles ho fan amb nosaltres, però no visquem dins d’elles, no cavem la nostra pròpia tomba. Ha arribat el moment del ‘tot o res’, l'instant de decidir que no volem petites concessions, el temps que, un cop après i demostrat que la política tradicional no és una sortida transformadora, ens plantegem com i on hem de fer política i cap a on – i des d’on -  volem créixer. Les institucions estan carregades de professionals de la política, però la seva política és la gènesi de la seva corrupció. La nostra raó de ser rau en la solidaritat la justícia i l’amor.

L'esquera.. 'radical'

Finalment, el PSOE d’Astúries cedeix a les exigències d’UPyD i hi haurà pacte de govern per aquesta legislatura juntament amb Izquierda Unida. L’exigència més important era modificar la llei electoral a la comunitat, que entre altres detalls, passa a ser circumcisió única en lloc de les tres que hi havia fins ara.

Izquierda Unida, un cop més, ja contava com a soci fidel del Partit ‘Socialista’ ‘Obrer’ Espanyol.

La curiositat és que en plena pujada vertical de Syriza, i tot el pit que està traient Izquierda Unida pels resultats del seu homòleg grec, simplement es dediqui, un cop més, a abaixar-se els pantalons i no demanar res més que càrrecs concrets a canvi de fer de crossa fidel.

La situació encara és més curiosa si tenim en compte que s’han de repetir eleccions a Grècia i que agafa pes l’opció que Syriza, després de mostrar-se inflexibles i negar-se a formar govern amb els social-demòcrates del PASOK, poden passar a ser la força més votada.

Tot i que em mostro molt contrari a pactes entre partits (teòricament) tant diferents, trobo que si Izquierda Unida no vol aprofitar l’ocasió històrica que se li presenta i fer una política dura, coherent, sense contradiccions entre el seu programa i els seus fets, hauria d’exigir coses molt més rellevants en el dia a dia de la ciutadania, mesures contundents.

I el joc ambigu d’UPyD sí que no té secrets... des del primer moment s’han declarat de totes les maneres que ha pogut: de centre (imitant discurs de Primo de Rivera), d’extrema dreta ( negant i criminalitzant tota realitat nacional que no fos l’espanyola, tot i no ser nacionalistes, clar..) o fins i tot, la portaveu i antiga membre del PSOE a Euskadi, Rosa Díez, va dir que ella sempre havia estat i serà... d’esquerres. Així doncs, és normal que aquest partit d’extrem populisme i oportunisme indiscriminat, cada vegada que tingui opció de ‘tocar pilota’ allà on sigui, llençarà al vent les propostes que més els hi surti a compte segons la conjuntura del moment i així anar fent. I si no que preguntin a Toni Cantó... a veure si és capaç de mantindre un debat que no sigui enllaçant articles del diari “El Mundo”, que tampoc fa falta dir res més...   

Així doncs, considero que ens hem de treure tots els complexes que podem tindre com a moviment, mostrar coherència amb el nostre discurs sense pensar en les reaccions de la gent en un primer moment (el temps ja ens donarà la raó), seguir conscienciant a la ciutadania que hi ha una alternativa ‘rupturista’ de veritat, facilitar informació de la realitat política i social en la que vivim per tal que aquesta sensibilització que es percep a flor de pell, passi a ser participació, participar per transformar aquesta societat podrida que, si ens ho creiem, té els dies contats. 

Els i les estudiants front la crisi/estafa capitalista

Ens trobem en un moment on la dreta més ferotge està fent un negoci inimaginable gràcies a una crisi prevista, dirigida i necessària cronològicament pel sistema. Per posar els exemples més clars i propers, parlem de les retallades a Sanitat (com a primer pas del desmantellament del sector públic). Ens imposen unes mesures inhumanes: tancaments de Centres d’Atenció Primàries de Salut (CAPS), d’ambulatoris a pobles, de serveis d’urgències o la inutilització d’ambulàncies, com si l’ús d’aquests serveis no es fes per necessitat! Algú podria interpretar que la situació econòmica obliga a dur a terme dites mesures, aquesta interpretació estaria mínimament avalada si les primeres víctimes no fossin l’educació i la sanitat. I el més greu, si aquestes mesures no les dirigissin aquelles persones que la seva major inversió econòmica i professional és la sanitat i/o educació privada. Podem dir noms i cognoms, l’arquitecte de les retallades a sanitat i autèntic home fort de la conselleria, Josep Prat, és director de l’Institut Català de la Salut (ICS), a la vegada (fins que va dimitir en conseqüència de la denúncia que vam posar des de la Cup de Reus) vicepresident d’USP Hospitales, la principal empresa privada de sanitat a l’estat espanyol. Així doncs què? Hem de seguir pensant que les retallades estan justificades? Què hem viscut per sobre de les nostres possibilitats? Nosaltres?

Proposem una cooperació real entre estudiants, equip docent i equip no docent dels centres. Fa escasses setmanes vam viure una reivindicació en forma de casserolada per part dels treballadors i treballadores de l’Institut Narcís Oller, molts i moltes de nosaltres hi vam participar degut a ser part implicada i sentir-nos nostre el conflicte. També vàrem ser espectadores de la pel·lícula de terror que van viure a l’Institut Lluís Vives de València. Agressions indiscriminades i sense provocació prèvia, les imatges són duríssimes i molt clares. Fins i tot el SUP (sindicat policíac) va carregar contra els seus propis companys valencians. Hem de permetre aquestes aberracions, abusos i degradació del sistema educatiu? Evidentment la nostra postura és no.

Volem aportar la nostra crítica als responsables de negar-nos el dret a informar de la situació de l’educació i el negoci que volen dur a terme amb la seva precarització. Doncs la nostra indignació és evident i justificada al veure que, aquells que tenen també en joc unes condicions laborals dignes i les dificultats evidents per fer allò pel que han estudiat, que no és altre cosa que educar i ensenyar, es mostren reticents davant les nostres reivindicacions simples de conscienciació. Encara més quan se’ns va negar el dret a la vaga del 29 de Febrer per motius econòmic, si us plau.. Doncs sí, si ens hi fixem una mica veurem que els motius econòmics són la principal causa de la situació en què ens trobem. La busca de la maximització dels beneficis d’uns quants, enlloc de la satisfacció de les necessitats legítimes del poble, provoca que totes les reformes (ja sigui com l’última reforma laboral o les mateixes del sistema educatiu) estiguin enfocades en benefici de les empreses, del capital i de les classes dominants en lloc de buscar un major benefici per les pròpies persones, la immensa majoria de nosaltres.

Els centres educatius haurien de disposar i facilitar la informació necessària sobre com està afectant la crisi al dia a dia de la nostra vida, doncs en som part implicada i estem parlant del nostre futur, i en funció d’això prioritzar unes línies de treball o unes altres. Entenem que és imprescindible crear un observatori per realitzar aquests estudis, tractar aquestes dades i planificar les accions de resposta corresponents.

Cal realitzar un Pla d’actuació educatiu, que per tal que sigui coherent haurà de tenir uns objectius clars, tant de caràcter quantitatiu com qualitatiu, l’elecció de les estratègies a desenvolupar, i la definició de tot un conjunt d’accions derivades dels objectius i de les diferents estratègies i àmbits proposats. Per tal que la implantació d’aquestes accions tingui garanties, cada una d’elles ha de contenir uns paràmetres mínims: definició dels objectius, àmbit de treball, prioritat de l’actuació, descripció i contingut, calendari, cost econòmic, fonts de finançament, agents responsables, resultats esperats, indicadors de seguiment i avaluació.

La inclusió social dels sectors joves de la població més castigats per la crisi i estafa capitalista ha esdevingut una política urgent i prioritària, per la qual cosa, els centres han de fer una aposta política immediata per dotar econòmicament els programes de prevenció de l’exclusió i els circuits d’inclusió educativa i social.

Aquest 29 de Març ningú ha d’anar a les aules, els i les joves, amb un 48% d’atur juvenil no podem esperar a que els nostres polítics corruptes ens arreglin res, ja que no en tenen la més mínima intenció. Demostrem que no estem disposades a deixar perdre el nostre futur, i en conseqüència, el de la nostra societat. Recordem, privatitzen per enriquir-se. Els diners i són, el problema són les seves intencions i prioritats.

El Govern ofereix 5.000 contractes formatius per a joves 'ni-ni'

Article extret del diari “El Periódico”,  secció d’economia.

Autor: Antoni Fuentes.

Resum de l’article:

La nova reforma laboral i la creació del nou contracte formatiu, pretenen ser un instrument per solucionar la taxa del 37% d’atur juvenil.

Es formaran 5.000 contractes destinats a joves que ni treballen ni estudien (ni-ni). Aquest col·lectiu ha augmentat considerablement amb la crisi arribant als 154.000  joves, un total del 23% dels catalans menors de 25 anys.

La consellera de treball, Mar Serna, ha dissenyat aquesta mesura amb un pressupost de pràcticament 20 milions, destinats a pagar el 70% dels sous. Aquesta partida ja estava inclosa en els pressupost del departament i finançat amb diners propis de la Generalitat.

Segons  el director del Servei d'Ocupació de Catalunya, Joan Josep Berbel, se’n beneficiaran tant les empreses com els treballadors ja que genera el dret al cobrament de la prestació per desocupació i la bonificació de la cotització a la Seguretat Social és del 100%.

Després de la reforma, els joves perceben, com a mínim, el 70% del salari mínim interprofessional, uns 443€ mensuals. I el 100% del SMI no es cobra fins el segon exercici, abans era des del primer moment. També es modifica l’edat límit, passant dels 21 anys fins als 24 anys. Després d’una formació bàsica de 388 hores, els contractes formatius seran d’un mínim de sis mesos.

Això també permetrà recol·locar part dels monitors i professors després de la reestructuració dels programes d’escoles taller i cases d’oficis de treball.

Opinió personal:

Reforma laboral 2012: Les persones que estiguin cobrant la prestació de desocupació hauran de realitzar un “treball social”, és a dir “treballar per cobrar el que tu has pagat prèviament”. Les empreses podran rebaixar el sou als i les treballadores quan existeixin provades raons econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció, és a dir “quan no tingui tants beneficis tot i no tindre pèrdues. Els acomiadaments: indemnització de 33 dies per any treballat en cas d’acomiadament improcedent i un màxim de 24 mensualitats, enfront dels 45 dies i les 42 mensualitats actuals, és a dir que després de la pròxima reforma potser hem de pagar quan ens facin fora.

Després de donar un ràpid cop d’ull a la nova reforma laboral (sembla ser que escrita per la patronal) podem imaginar que la creació dels contractes formatius té un doble sentit.

Primera i principal, actualment l’atur juvenil no està al 37%, es situa ja al 48%. Segona i encara més important per respondre, el gran número d’aturats i aturades no és causa d’una escassa preparació acadèmica, si no per la delicada situació que viu el mercat i la destrucció massiva de llocs de treball. Evidentment, el col·lectiu de joves, degut a la seva inexperiència és dels més vulnerables, de la mateixa manera que persones que han treballat anys i anys o tota la vida al mateix sector.

Els contractes formatius estaran destinats a sectors molt determinats (electricitat, metal·lúrgia, etc), sectors on la experiència és la millor manera i més ràpida forma per aprendre. Llavors, pretendre que una persona de fins a 33 anys treballi a jornada complerta per uns miserables 443€ és de jutjat de guàrdia, després, “en el segon exercici es cobrarà el 100% del SMI” en el segon exercici?? Vol dir que després d’un mínim de 6 mesos (que serà d’un any) una persona no ha aprés suficient com per cobrar el que determina el conveni col·lectiu?? Que no deixen de ser uns altres miserables 800/900 € a molt estirar.

Aquesta mesura, no és més que una estratègia maquiavèl·lica que pretén que les empreses tinguin ma d’obra gratuïta. A sobre, molt hàbilment remarquen que després d’això tindran dret a cobrar atur, més faltaria.

Ja per acabar i com a conclusió constructiva, els esforços també s’han de destinar a millor el sistema educatiu. Estem en un moment en que les necessitats econòmiques, laborals i simplement la desintegració de les famílies fan que moltes estiguin extremadament desestructurades, en molts casos (sobretot en els ni-ni) la falta d’afecte i de traspassos de valors fan que els i les joves, busquin en una actitud de rebel·lia gratuïta i desorientada per sentir la protecció i seguretat que dona una coneixença de les teves qualitats i limitacions. Com deia, els esforços s’han de centrar en facilitar a infants i joves aquestos valors personals que la família, per raons externes, està deixant de donar i que són tant extremadament imprescindibles.

Vivim en un sistema basat en la competència de mercat, la explotació de recursos i la supremacia del benefici. Per tant, la existència d’una classe treballadora dèbil i entre les cordes és clau perquè el sistema no naufragui. No ens podem creure que destinaran un sol cèntim en minimitzar la diferència entre la classe dominants i la treballadora. 

Fem el que podem, nosaltres sí.

Fem el que podem, aquesta és la còmica i ja prou coneguda frase que el nostre alcalde no ha deixat de repetir en el que va de legislatura, fem el que podem.  Escenificant així una clara impotència i desesperació. Doncs últimament, fent una mica de repàs de la trajectòria, la situació actual i fent també una mica d’autocrítica sobre la situació de l’Esquerra Independentista, m’ha vingut al cap la mateixa frase. Fem el que podem! Però sense cap mena de dubte li he donat un sentit molt diferent, considero que el conjunt de l’Esquerra independentista arreu dels Països Catalans i des del Camp de Tarragona, podem repetir aquesta frase un cop rere l’altre però amb la satisfacció i la seguretat d’haver fet una feina formidable entre totes i tots en els darrers anys.  

Els col·lectius juvenils estem immersos en ple procés de confluència a nivell nacional i en el nostre cas, també local. Una confluència que unirà el jovent de l’Esquerra Independentista en una sola organització. Tindre dues assemblees juvenils en una mateixa ciutat, la participació en plataformes ciutadanes com l’Assemblea Popular i la Plataforma d’afectats per la hipoteca entre d’altres, i la doble militància de la majoria de nosaltres demostra on roman la nostra riquesa. Evidentment l’excel·lent moment de les organitzacions juvenils del Camp: la constància i la bona feina de les companyes de La Guspira de Tarragona, la reactivació de l’Assemblea de joves de Valls i la creació de dues assemblees noves al Priorat i al Pla de Santa Maria que comencen amb molta força. Tot això amb la satisfacció de poder donar la benvinguda a moltes militants noves que han decidit unir-se al nostre camí els darrers mesos. La barreja de bona coordinació, veterania, joventut i sobretot actitud asseguren que al Camp, l’esquerra independentista té molta història per escriure.

El Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans també s’ha enfortit molt després de la gran feina que estan duent a terme sobretot a la ciutat de Tarragona, així com la nova assemblea a l’Institut Narcís Oller de Valls. Després de les campanyes i actes en contra de les retallades en educació, la participació en assemblees d’estudiants i la continuïtat de la feina ben feta, també poden presumir d’una gran pujada en nombre d’estudiants que prenen, no només consciència si no que també coherència en el discurs materialitzat en compromís i militància.

La situació de la CUP a Reus també és prou significativa, la entrada al consistori reusenc ens ha permès demostrar que la política institucional està envoltada de foscor i una boira que fa molta, moltíssima pudor a podrit. Hem pogut demostrar que els sous excessiu no són necessaris per professionalitzar res. Amb un equip reduït, quatre “duros” i sense pràcticament experiència, s’està tractant de tu a tu al poder i als seus dirigents, obligant-los com a mínim a posar-se en guàrdia. L’excel·lent coordinació i relació amb les diferents assemblees del Camp ens ha permet engegar des de la intercomarcal del Camp, una campanya a nivell nacional per denunciar que les retallades no són altra cosa que un apartat més del full de ruta que ens dur a la destrucció del sector públic i la seva posterior privatització.

La generació jove de l’Esquerra Independentista, aquelles que vam fer les primeres passes dintre de l’EI traient paper de les parets del Casal Despertaferro al carrer St Elies abans d’obrir-lo (sense tindre la més mínima idea del que representava aquell moment) i vam fer i desfer infinitats de col·lectius en els següents anys fins que vam formalitzar l’Assemblea de Joves de Reus, ens donem conta de la diferència conjuntural en tants sols deu anys.  Arribar fins aquí no ha sigut fàcil, moltes hores treballant sense els resultats esperats, moltes pèrdues personals, repressió i a voltes humiliació. Però seguim vius, seguim amb ganes. Gaudim d’una coordinació excel·lent entre tots els col·lectius , l’activitat pròpia de cada col·lectiu i la conjunta no permet que ningú oblidi que aquí hi ha una gent amb les idees clares, amb ganes de treballar i amb la intenció de canviar les coses, de crear un contrapoder popular dirigit per persones i per les persones, d’enfortir les relacions amb els agents socials i unir esforços, de seguir conscienciant que una altre realitat és tant possible com necessària.

Un cop més, nosaltres amb el cap ben alt: Fem el que podem!