Qüestions organitzatives. I nosaltres què?

A la societat catalana sempre ens ha mancat creure una mica en nosaltres. Els i les catalanes sempre hem viscut com un poble vençut, humilitat i acomplexat que va a remolc de totes aquelles iniciatives que tenen èxit. Potser és hora de canviar.

Després dels bons resultats de l’Esquerra Abertzale a les darreres eleccions municipals el Maig del 2011, ràpidament es va parlar del Bildu/Amaiur català, fins i tot Solidaritat per la Independència iniciava el Bildutour arreu del principat portant membres d’Eusko Alkartasuna  a fer xerrades.

L’Esquerra Independentista crèiem que, per lògica ideològica, aquell era el nostre projecte anàleg i que si algú tenia èxit al copiar-ne el model, seríem nosaltres. Res més lluny de la realitat... copiar el model organitzatiu de l’Esquerra Abertzale suposaria un suïcidi. Els més de 30 anys de trajectòria política els fa gaudir d’una experiència, recursos i -sobretot i més important- una hegemonia que s’escenifica en una solidesa i confiança, tant interna com externa, que l’EI estem a anys lluny d’arribar-hi. Podem aprendre’n molt, però de moment copiar-ne poc.

 Després de l’èxit de Syriza a Grècia sembla que se’ns tornen a obrir els ulls i que ara, la definitiva, la solució, és la Syriza catalana. Per justificar-ho, membres d’Izquierda Unida utilitzen preguntes de la talla “per què la dreta pot unir a espanyols i catalans i l’esquerra n’és incapaç?” Doncs companyes i companys, ho fa de la mateixa manera que els uneix a ells amb el PSOE.

I nosaltres, què hem fet i què podem fer?

Mitjançant la política municipal, hem pogut qüestionar i denunciar l’opaca gestió que es practica a les institucions així com demostrar el paper que hi juguen diferents formacions i personalitats. Hem sigut capaços i capaces de generar dinàmiques participatives i actuar com a híbrid entre partit polític i moviment social, trencant així amb el model polític tradicional i veure que, poc a poc, generar una alternativa política és tant possible com necessari.

Fa uns dies, un company va fer aquesta reflexió: “és el moment de triar entre ser l’alternativa necessària o l’apèndix prescindible”. Excel·lent. El nostre primer objectiu no ha de ser omplir les institucions de representants ni enrocar-nos pidolant petites concessions; el nostre projecte, aquell que ens ha de treure la son, és ser capaces seguir creant contrapoder popular, i això passa per fomentar la creació d’una base sòlida i formada que coordini les línies de la política municipal, controlin l’activitat dels i les nostres representants a les institucions per evitar la formació, amb el temps, de buròcrates. Per desgràcia podem posar molts exemples de col·lectius, de diferent tipologia, que han acabat amb les bases i les cúpules massa distanciades.

És moment de créixer i sumar; només des de la feina al carrer, formant i participant en aquelles plataformes, assemblees i formacions que estiguem disposades a anar una, podrem forjar una estructura que li doni forma a aquesta indignació.

"Tenemos que organizarnos dentro de las fábricas, dentro de los barrios, para que la voz de los trabajadores se deje oír directamente .Aunque llegasen al poder los partidos socialistas, si el pueblo no se organiza, si los trabajadores no se organizan, lo único que conseguiremos es que ganen los dirigentes, una serie de burócratas que, con unos años , se distanciarán otra vez de los trabajadores, harán lo que ellos quieran" 

José Miguel Beñaran Ordeñana.