Els orígens:
Els humans som éssers socials per
naturalesa i, a més, tenim necessitats. Podem trobar
necessitats individuals, comunes, interessades, etc., i molt probablement això
ens conduirà a un procés natural d’associació i cooperació per trobar la força
produïda per la primera persona del plural. En l’associació trobarem quelcom
tant necessari com suport, col·laboració, assessorament o, fins i tot,
justificació.
Tot i existir diversitat d’opinions al respecte, podem començar a
fer referència als moviments socials a partir dels segles XIV i XV amb les
revoltes camperoles durant l’anomenada crisi europea del baixmedieval. Tot i no
anomenar-los com a tal, hi ha un fet diferencial important que ens obliga a
aturar-nos: la revolta passa a ser estructurada, crea espais d’influència
treballant per la conscienciació i busca d’alternatives fins aconseguir una
reforma institucional que va permetre a la burgesia l’ascens i consolidació al
poder (1481, Barcelona a mans de Ferran II).
Interioritzant conceptes clau com autogestió i participació activa
o processos de comunitat a associació, és a dir, estructurar orgànicament la
solidaritat i creació de xarxa que permeti apoderar-se de cultura política
pròpia, ens trobem amb la Revolució Francesa (1789-1799) i, ja al segle XIX, la
comuna de París. És en aquest moment on podem començar a parlar de moviments
socials contemporanis i d’una primera revolució social obrerista/proletària.
L’organització de treballadors i treballadores durant la revolució
industrial va comportar canvis estratègics, de mobilització i d’organització,
en són exemple la creació de sindicats, les primeres vagues de producció i el
moviment antimaquinista engegat per l’anglès Ned Ludd.
Mobilitzacions
Així doncs, veiem com la lluita dels oprimits i oprimides ha anat
evolucionant al llarg de la història segons capacitat, necessitat i, sobretot,
mitjans. Els esclaus a l’antiga Roma aspiraven a ser persones lliures; els
camperols i senyors de l’època feudal aspiraven a tindre més poder; i la classe
treballadora sorgida de la revolució industrial aspirava a unes condicions
dignes i a tindre el control sobre els mitjans de producció.
Després de la dissolució de la Unió Soviètica l’any 1991, el
capitalisme es presentava hegemònic i l’estat del benestar (socialdemocràcia)
mantenia un grau de justícia social suficient com per mantindre la societat
cohesionada i en pau. Les lluites dels moviments socials tot i ser nombroses i
potents eren sectorials i no existia coordinació entre elles tot i el rerefons
polític comú.
L’estiu del 2001, però, marcaria un abans i un després a nivell
internacional que acabaria removent la conscuiència de molta gent. Durant el
transcurs del 19 i el 21 de juliol es va organitzar a Gènova la cimera del G8.
Moviments socials alternatius i combatius (més de 700 organitzacions i
associacions) agrupats al Fòrum Social de Gènova van organitzar manifestacions
i diferents mobilitzacions per tal de criticar les polítiques de l’FMI, BM,
OTAN, OMC i la resta d’organismes supraestatals imperialistes i antidemocràtics.
Les protestes giraven entorn polítiques d’explotació econòmica al tercer món,
lleis migratòries i contra les injustícies i desigualtats provocades pel
sistema capitalista. Les forces de seguretat i l’exèrcit van blindar la ciutat
i, intentant contenir les mobilitzacions, van provocar l’efecte invers. Un
carabinieri va assassinar d’un tret al cap a Carlo Giuliani, un manifestant de
16 anys. Les imatges que arribaven arreu de Gènova van sacsejar moltes ments i
van desacreditar les elits mundial, les seves pràctiques i les seves polítiques
aconseguint així l’efecte invers al desitjat a l’inici de la cimera. L’avenç
tecnològic del nou segle de la informació va fer despertar l’interès de molta
gent i es van començar a publicar vídeos explicant com funciona l’economia
especulativa mundial i les seves perversions. Conscienciació, formació,
difusió.
Aquell determinant estiu no havia acabat, l’onze de setembre
següent es va produir l’atemptat contra les Torres Bessones als Estats Units,
fet que serví d’excusa per envair militarment Iraq de la mà dels EEUU, Gran
Bretanya i Espanya. Aquest fet va provocar un seguit de mobilitzacions arreu de
l’estat i va posar contra les cordes a la impunitat que s’amaga, sempre, sota
la bandera de la democràcia.
Alguna cosa canviava en la consciència de les persones i, tant el
govern del Partit Popular amb la manipulació informativa després de l’atemptat
terrorista de l’11M i la fallida guerra a Iraq, com la crisi capitalista que es
començava a intuir, van acabar provocant un canvi substancial en la societat
benestant de l’estat. Després de les eleccions generals espanyoles el PSOE va
guanyar les eleccions i va començar a practicar polítiques socials (ajudes en
el lloguer, xec nadó, etc) però sense fer cap canvi en el sistema econòmic, fet
que va provocar un desajust suficient com per sentenciar l’economia estatal i,
en conseqüència, enviar a la més absoluta misèria a persones i famílies degut a
la destrucció de llocs de treball amb l’explosió de la bombolla immobiliària i la
incapacitat de gestionar-ho.
Arribada aquesta situació, ens trobem davant una triple crisi:
Ø Econòmica: l’economia
estatal i mundial es trobava en recessió, l’atur començava a augmentar
considerablement i el deute ofegava institucions, empreses i persones.
Ø Social: fallida de
l’estat del benestar. Moltes persones i famílies no tenien possibilitat de
trobar una solució a la seva situació arribant a situacions límit com 600
desnonaments diaris, 52% d’atur juvenil o 25% de la població vivint en situació
de pobresa.
Ø Democràtica: La situació
sociopolítica i econòmica sobrepassa la capacitat de direcció dels partits
polítics tradicionals. Crítica oberta i generalitzada a la democràcia
representativa.
