Cada dia, a les 8
del matí, tinc la sort d’haver d’agafar el tren des de l’estació de Reus i
baixar-me a Tarragona per arribar a la feina. L’estació no amaga cap secret per
qui n’ha visitat alguna: persones amb pressa, altres encara mig adormides, les
de sempre enfadades pel retard o pel que convingui, una cafeteria de preus desorbitats...
vaja, una estació ben normal. Al sortir
per la porta, però, em trobo una plaça que sembla que resumeixi, amb tota la
seva complexitat, la realitat de Tarragona i de tantes altres ciutats.
D’entrada, si giro
el cap a l’esquerra, es pot seguir la vorera que es dirigeix al barri marítim
de la ciutat; un barri de llum fosca, carrers estrets i cases tant antigues com
deteriorades. Fixant-me més, relaciono que podria semblar un preàmbul, tot ple
de plantes mal cuidades i una vorera que es va fent més estretes fins que es
perd la vista a la cantonada.
Un cop vist que no s’acosta
cap vehicle per l’esquerra, giro el cap endavant i, just després del pas de
vianants, hi ha una filera de 8 taxis estacionats. Tampoc és gaire estrany,
cert, però em crida molt l’atenció que tots són homes i que cadascú aparenta un
estatus social molt diferent, ja sigui per la marca i estat del vehicle com per
la seva aparença. D’entrada pot semblar sorprenent que dues (o vuit) persones
fent la mateixa tasca amb una relació espai/temps idèntica puguin tindre diferents
resultats però vaja, els prejudicis classistes de bon matí no són del tot
positius i menys després d’un cafè.
A escassos metres, i
des de fa unes setmanes, hi trobem 4 membres d’una brigada especial dels Mossos
d’Esquadra. Com cada matí estan relaxats, comentant alguna cosa entre ells i esperant
que passi l’hora punta per seguir amb la seva jornada. El fet que no hi siguin
a les 15h, quan agafo el tren per tronar, no sé si em fa estar més tranquil ara
o després quan no hi són. Quina paradoxa, oi?
Posat a observar,
giro el cap a la dreta i em trobo a quatre companys coneguts que em saluden
efusivament i em confirmen -amb to amenaçador- que més tard vindran a veure’m a
la feina. Són usuaris de serveis socials. Una nova paradoxa, ara un poc més
dura, i és que les primeres persones que et saludin al matí siguin les responsables
de que tinguis feina i que sigui perquè ells no en tenen...
Abans d’enfilar el
carrer que em durà a la feina, observo que a la dreta s’alça un gran i majestuós
mur que protegeix la turística Platja del Miracle. Entre mig hi ha una agradable
zona amb gespa ben tallada, arbres robustos i elegants fanals encara encesos. Tota
una provocació, espero que cap de les persones que vindrà a explicar que li han
tallat la llum per dos impagaments ho hagi vist...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada