El debat
independentista ja és present, ha arribat l’hora de passar del debat a l’acció.
Hem de passar del compromís al sacrifici. L’esquerra independentista seguim al
carrer i aquesta diada ho fem amb una campanya tant explícita com necessària: Independència per canviar-ho tot.
Des de ja, exigim la celebració d’un referèndum perquè és l’única consulta popular que té valor jurídic internacional
i és la màxima expressió democràtica que permet el sistema. Hem de trencar amb
l’ambigüitat conceptual d’una consulta que no ens assegura la materialització
del resultat. Una consulta que ni té pregunta ni, des de fa uns dies,
assegurança de vida.
Si el govern
conservador de Convergència i Unió, avalat per Esquerra Republicana de
Catalunya, estigués disposat a arribar fins el final, no estaríem perdent el
temps jugant al fet i amagar amb un discurs acomplexat carregat
d’indefinicions.
Independència contra l’estat propi. Les classes populars hem de ser el centre actiu d’un procés
emancipador, integrador i transformador. La independència és un projecte de
classe que ha de servir per una cosa tant senzilla com òbvia: satisfer els
interessos de la majoria.
Aquesta vegada no,
no estem en situació de permetre’ns un altre frau com el de la transició
espanyola. De la mateixa manera, hem d’omplir el procés de contingut trencant
amb el “primer la independència i després
ja veurem”. Aquest ja és un posicionament polític molt clar que ens ha dut
a comprovar que l’actual modus operandi beneficia els interessos de la classe
dominant (els 2000 milions d’euros en retallades només representa el 50%
destinat per rescatar Catalunya Caixa, a la vegada que es segueix desnonant
famílies per les seves denúncies). L’establishment si ha entès la solidaritat
de classe i va col·locant els seus a les empreses públiques cobrant sous
milionaris mentre s’indulten i es tapen les vergonyes els uns amb els altres.
Hem de fer
ressorgir la consciència de classe que van emancipar a base de crèdits. No
podem apostar per l’estat propi d’Abertis sinó per la independència pel poble
treballador català.
Desobediència com a única via per la independència. Que ningú s’enganyi, l’estat espanyol MAI donarà permís per fer cap
referèndum oficial però molt menys acceptarà la independència i el catalunyisme
senyorial no està disposat a desobeir. El president Mas va dir que si no hi
havia permís espanyol convocaria eleccions plebiscitàries pel 2016. Per què
2016 i no 2014? Perquè eleccions? Si no tenim permís per fer una consulta no el
tindrem per la independència sigui quin sigui el resultat de les eleccions. La
resposta és molt senzilla: necessiten temps per tindre-ho tot “atado y bien atado”.
Com he dit, hem de
passar pel debat conceptual a l’acció i fer de la sobirania econòmica un
objectiu de mínims, ja que sense el control sobre tots els aspectes econòmics,
no podem gosar a parlar d’autodeterminació ni d’independència. Les bases del
procés han de fonamentar-se en un programa que garanteixi la igualtat de
gènere, uns serveis públics de qualitat, gratuïts i universals, la defensa del
territori i la sobirania econòmica.
Per tant, seguim
fortes en el nostre lema d’independència
per canviar-ho tot i sense cedir
fins a guanyar.
Tirem pel dret i
triem independència. Triem uns Països Catalans lliures i socialistes.