Per un nou model de convivència

Mitjançant una moció presentada el primer ple del nou mandat, es va derogar l’ordenança de civisme, plat estrella de l’anterior govern de Convergència, Unió i el Partit Popular. Potser és que he pecat de novell però després de la fèrria defensa que n’han fet les tres formacions, esperava trobar-me una ordenança molt treballada, complexa i amb un elevat contingut administratiu. Però no, res més lluny de la realitat.

Sorpresa la nostra quan anàvem estudiant i valorant els articles de l’ordenança i comprovàvem com la majoria eren duplicats d’altres ordenances municipals ja existents. Més sorprenent va ser trobar que els articles restants eren còpies de legislacions superiors a les competències municipals o fins i tot recollides al codi penal com la tinença d’armes o les agressions físiques. Per acabar trobem com els articles restants han estat anul·lats pels seus propis tribunals a causa de contradir la Constitució Espanyola –té gràcia!- i vulneren drets fonamentals com la mendicitat o la llibertat religiosa.

No sé si tot plegat fa gràcia, llàstima o una barreja d’ambdues, però aquest és el nivell de l’ordenança de civisme i de la política municipal de Reus. Després de tres mesos estem començant a assumir que el govern del canvi que pretenem impulsar des de la CUP ja no és una alternativa sinó una necessitat.

El govern del canvi comença canviant la direcció de la política municipal. El civisme no es potencia mitjançant normatives restrictives ni accions repressives. Inevitablement passa per polítiques que fomentin la convivència. En cap cas acceptarem polítiques que criminalitzin la pobresa ni legitimarem discursos classistes que asseguren que davant les polítiques socials no hi ha ideologia sinó manca de recursos. Algú que diu això cobrant més de 100.000 euros anuals destaca tant per la seva ideologia com per la poca vergonya que gasta.

I no ens espanta cap debat, ans al contrari,  el defensarem sempre que sigui constructiu i no ens faci caure en el parany de perdre el temps a contradir discursos que cauen en la simplicitat i la visió reduccionista d’afavorir la seguretat d'una ciutat basant-se en ideologies racistes i demagògiques. És necessari, i hi apostarem fermament mitjançant metodologies i propostes concretes, un nou model de convivència i noves formes de relació en la nostra societat que allunyin accions o tradicions culturals i religioses del risc de ser reduïdes a símbols resistents d’identitat.

La creació d'una ordenança és, altre cop, fer ús d'allò que anomenem "estètica política" molt mal emprada. Que no ens facin creure que aquesta llista interminable de restriccions, repressions i un atemptat a les llibertats és una garantia per combatre el "llibertinatge". És aquest concepte estrella que Convergència, Unió i el Partit Popular utilitzen amb allò que jurídicament diríem "premeditació i traïdoria" per crear un estat d'alerta continu i de por, sobretot por...

Tenir o ésser?

Un dels trets diferencials més destacat que defineix la CUP és la joventut de molts i moltes de nosaltres. Potser algú creurà que aquest és el motiu pel qual no abandonem la tossuda idea romàntica de voler canviar-ho tot mitjançant una presa de consciència col·lectiva, un canvi d’arrel en les nostres relacions personals, treballant des del respecte i l’estima entre nosaltres, apostant per la primera persona del plural. 

Tot i que la vida està plena de contradiccions, amb el temps he après que el problema no és que hi siguin i l’objectiu no ha de ser evitar-les sinó identificar-les i aprendre-les a gestionar. Una d’aquestes ve donada per l’aposta d’utilitzar les institucions com un espai més on destinar-hi esforços. A títol personal, havent tingut la sort de néixer i créixer al Reus més llibertari, se’m fa difícil desempallegar-me d’aquesta herència fins al punt de considerar que la CUP pot ser una oportunitat tan interessant com perillosa.

Tant és així que, quan l’any 2011 la CUP de Reus va decidir presentar-se a les eleccions municipals per primera vegada, em va agafar un vertigen considerable. Recordava aquells cartells per casa amb lemes com «Monster a l’Ajuntament» o «Democràcia? i a nosaltres qui ens escolta?» a la vegada que arreu en posàvem altres amb el lema «CUP, l’alternativa necessària». Quin embolic; quina contradicció... però quina il·lusió desfermada.

A poc a poc vam entendre que utilitzar les institucions no representa seguir la seva lògica d’interessos i formalismes, que no oblidaríem que allí dins hi operen els culpables de la nostra misèria, que cap solució arribaria en forma de moció aprovada. Més enllà d’això, però, seríem capaces de no caure en aquest joc, a voltes estètic? Faríem de l’ajuntament un altaveu per les lluites de la ciutat? Sabríem identificar i assenyalar els responsables d’una gestió opaca tan nefasta pels interessos de la classe treballadora com beneficiosa pels seus?  Avui, quatre anys després, cadascú haurà de fer la seva valoració.

Més enllà d’això, però, considero que hem de seguir denunciant la limitació de la lluita institucional si aquesta no és una eina més d’un moviment popular de base sòlida. La política es fa en el dia a dia i amb la confluència de lluites, experiències, motivacions, inquietuds, pors, preguntes... contradiccions.

Arribat aquest moment, toca fer balanç també personal i valorar què n’he extret de tot plegat. La conclusió  no és un recompte de lladres imputats per una justícia en la que mai he cregut, tampoc és la certificació que la democràcia representativa només representa i satisfà els interessos de la classe dominant, menys encara que el sector públic és el millor negoci dels liberals... i en absolut que siguem, en primera persona, una alternativa a res. La reflexió personal és que quan et treus la bena no te la tornes a posar, que la nostra aposta és col·lectiva perquè ens neguem a ser un individu per defecte, perquè això de l’«entre totes, tot» es basa en el respecte, l’exemple, l’estima entre nosaltres, el suport mutu i en compartir aquesta idea romàntica, sens dubte intergeneracional, basada en l’esperança, l’empenta i aquesta alegria tan nostrada.

Passava per aquí, i...

Cada dia, a les 8 del matí, tinc la sort d’haver d’agafar el tren des de l’estació de Reus i baixar-me a Tarragona per arribar a la feina. L’estació no amaga cap secret per qui n’ha visitat alguna: persones amb pressa, altres encara mig adormides, les de sempre enfadades pel retard o pel que convingui, una cafeteria de preus desorbitats...  vaja, una estació ben normal. Al sortir per la porta, però, em trobo una plaça que sembla que resumeixi, amb tota la seva complexitat, la realitat de Tarragona i de tantes altres ciutats.

D’entrada, si giro el cap a l’esquerra, es pot seguir la vorera que es dirigeix al barri marítim de la ciutat; un barri de llum fosca, carrers estrets i cases tant antigues com deteriorades. Fixant-me més, relaciono que podria semblar un preàmbul, tot ple de plantes mal cuidades i una vorera que es va fent més estretes fins que es perd la vista a la cantonada.

Un cop vist que no s’acosta cap vehicle per l’esquerra, giro el cap endavant i, just després del pas de vianants, hi ha una filera de 8 taxis estacionats. Tampoc és gaire estrany, cert, però em crida molt l’atenció que tots són homes i que cadascú aparenta un estatus social molt diferent, ja sigui per la marca i estat del vehicle com per la seva aparença. D’entrada pot semblar sorprenent que dues (o vuit) persones fent la mateixa tasca amb una relació espai/temps idèntica puguin tindre diferents resultats però vaja, els prejudicis classistes de bon matí no són del tot positius i menys després d’un cafè.

A escassos metres, i des de fa unes setmanes, hi trobem 4 membres d’una brigada especial dels Mossos d’Esquadra. Com cada matí estan relaxats, comentant alguna cosa entre ells i esperant que passi l’hora punta per seguir amb la seva jornada. El fet que no hi siguin a les 15h, quan agafo el tren per tronar, no sé si em fa estar més tranquil ara o després quan no hi són. Quina paradoxa, oi?

Posat a observar, giro el cap a la dreta i em trobo a quatre companys coneguts que em saluden efusivament i em confirmen -amb to amenaçador- que més tard vindran a veure’m a la feina. Són usuaris de serveis socials. Una nova paradoxa, ara un poc més dura, i és que les primeres persones que et saludin al matí siguin les responsables de que tinguis feina i que sigui perquè ells no en tenen...  

Abans d’enfilar el carrer que em durà a la feina, observo que a la dreta s’alça un gran i majestuós mur que protegeix la turística Platja del Miracle. Entre mig hi ha una agradable zona amb gespa ben tallada, arbres robustos i elegants fanals encara encesos. Tota una provocació, espero que cap de les persones que vindrà a explicar que li han tallat la llum per dos impagaments ho hagi vist...

Estat del benestar, per a qui?

Observant l’evolució de l’acció vers la pobresa i l’exclusió social en les darreres dècades, trobem que el principal moviment assistencial ve dirigit per valors i estructures religioses. Aquesta  acció, fonamentada en la caritat i la pietat, poques vegades té la finalitat d’apoderar la persona o solucionar la seva situació sinó que en minimitza els efectes mitjançant alimentació i roba, creant així una dependència vital que perpetua i engreixa un cercle viciós, lògicament, subvencionat.

Paral·lelament, amb la institucionalització de l’acció social en forma d’estat del benestar, trobem l’intervencionisme planificat per part de l’estat capitalista. La major part de l’acció social segueix obviant la finalitat de solucionar la problemàtica d’arrel i es presenta en forma de prestacions econòmiques lligades a la legislació determinada pel govern del moment. Per tant, entesa la teoria i coneguda l’experiència, trobem que la intervenció no està supeditada a les necessitats socials o particulars sinó, en última instància, a la voluntat política.

Quan es fa esment a la funció de serveis socials i l’estat del benestar en sentit general, trobem una definició prou unànime: possibilitar una vida digna. Possiblement, el fet que sigui unànime respon a la seva subjectivitat total i absoluta, doncs l’estat del benestar es presenta com l’ajuda responsable d’un Estat que no pot abandonar les persones que el sustenten i opta per subvencionar vides amb un fals altruisme. Res més lluny de la realitat. Ens trobem davant un pacte tant social com desinteressat amb què s’evita que els pobres ens revoltem i acabem amb la injustícia de les societats classistes, mantenint així una relació d’enriquiment d’uns pocs a costa de molts que, ves per on, necessitem de les seves engrunes per sobreviure.

La primera conseqüència d’aquesta divisió de classes ve donada per la qualitat del benestar i per la invisibilització a l’hora de presentar estadístiques, dades o informacions que reflecteixi la situació. Sent, consegüentment, la criminalització constant de la pobresa la gran aposta de l’stablishment per eludir responsabilitats estructurals i fent que les classes més baixes i marginals semblem les responsables directes de la nostra situació.

Malauradament, els i les treballadores del sector social també estem subjectes a aquesta subordinació. Tant el tercer sector com el sector públic té uns límits molt clars i assumeix el paper regulador i d’eina de control que garanteix aquesta estabilitat. A la vegada, en un moment on la deriva liberal dels estats capitalistes posa l’acció social a la balança del rendiment econòmic per sobre de les necessitats, ens trobem en un carreró sense sortida a l’hora de donar resposta a les necessitats reals de moltes persones en el seu dia a dia.

Arribats aquí, és necessari un treball que invoqui un canvi de mentalitat de base també per part dels i les treballadores del sector i enfocar el treball cap a un canvi de model basat en la prevenció de la pobresa i en l’emancipació d’aquesta per sobre del rendiment, l’estètica política o les necessitats econòmiques del moment. Cal una denúncia clara i contundent amb una sola veu de l’engany premeditat que suposen les polítiques socials en format de cursos de formació sense cap sortida laboral, l’alta burocràcia que només té la finalitat de dificultar l’accés a les minses ajudes existents i l’elevat grau de corrupció i prevaricació en la relació entre el sector públic i el sector privat.

Des de la CUP i l’Esquerra Independentista considerem que només amb la superació del capitalisme podrem combatre la pobresa i la misèria estructural de la nostra societat. Per fer-ho, però, necessitem bastir la possible base d’aquesta nova societat partint de la implicació i participació de tothom que comparteixi aquesta inquietud. A Reus, una de les vies que hem engegat pren forma de taula de debat i trobada entre persones interessades, professionals i usuàries. La següent, centrada en els serveis socials i l’acció social, serà el proper dijous 12 de febrer, a les 20h, al Casal de la Dona de Reus. 

“s’és més individu quan es pot gaudir de suport col·lectiu, quan es compta amb bases sòlides; quan això falta, s’és un individu per defecte” Robert Castel. 

CESICAT, ni a Reus ni enlloc.

No hi ha dia que l’anterior tripartit i oposició municipals, tenint actualment els papers canviats,  ens deixi de sorprendre. En l’anterior legislatura van impulsar el projecte del Tecnoparc, projecte desmesurat i faraònic que, des de la CUP i des del conjunt de l’Esquerra Independentista, ja anticipàvem com a catastròfic. Les conseqüències són ben conegudes: no només ha estat un projecte fracassat sinó que ha estat un dels forats negres de la hisenda municipal que han provocat que l’Ajuntament de Reus sigui un dels més endeutats dels Països Catalans.

La imperant necessitat d’omplir aquests solars, van fer que Lluis Miquel Pérez signés un conveni amb la Generalitat perquè el CESICAT s’instal·lés en un espai de més de 400 metres quadrats de forma totalment gratuïta, és a dir, assumint nosaltres el cost del lloguer, de l’electricitat, la neteja, el telèfon i de tot allò que convingués.  Actualment, gràcies a una pròrroga signada per l’actual govern, el conveni segueix prorrogat fins aquest mes de juny. Mentrestant, l’empresa que les gestiona va tancar l’any 2012 amb unes pèrdues de 446.779 €. De fet, l’empresa encara deu als proveïdors els pagaments de les factures de la construcció d’aquest edifici.

Força paradoxal tot plegat i més encara si tenim en compte que el valor afegit –com els agrada anomenar-ho– que aporta el CESICAT a l’economia de la nostra ciutat és nul. I, si parlem del benefici social és directament negatiu. Així doncs, amb els diners dels impostos dels reusencs i reusenques estem pagant l’agència d’espionatge de la Generalitat mentre aquesta es dedica a espiar i passar informació a la política (una pràctica més que qüestionable sinó irregular) de ciutadans i ciutadanes de Reus.

A què es referia Felip Puig l’any 2011, quan sent aleshores Conseller d’Interior, va assegurar que: “complirem la llei i anirem una mica més enllà”?

D’entrada, dos mesos després el CESICAT impartia un curs a l’acadèmia de Mossos d’Esquadra de Mollet sota el nom: recerca i seguiment a la xarxa de col·lectius.

En el manual treballat no només hi constava que calia controlar les afiliacions a partits i associacions de persones determinades sinó també els mitjans que seguien i revistes que llegien així com les activitats i aficions. Això, sense cap mena de dubte, és control ideològic i a més impartit a l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya.

L’any 2013, Anonymous feia públic la construcció d’uns fitxers polítics amb base a criteris ideològics de diferents activistes socials de Catalunya per ser usats, per les autoritats policials i la conselleria d’Interior, amb finalitats lligades a la repressió política i jurídica en el cas que així ho reclamés la circumstàncies o l’interès de la pròpia Conselleria. En els fitxers publicats hi apareixien perfils a la xarxa com el de Primavera Reus, Aturem EuroVegas, el meu mateix i el de molts companys i companyes de l’Esquerra Independentista i moviments socials amb qui compartim treball i carrer.

Mesos després, el propi Conseller va haver de reconèixer en seu parlamentària que des del CESICAT s’estava monitoritzant a usuaris d’Internet per la seva ideologia i que s’estaven elaborant fitxers policials de caràcter polític gràcies a la informació extreta. Aquest fet representa un atemptar directe a la llibertat d’expressió i associació que corrobora el que ja fa anys que denunciem. L'Agència Catalana de Protecció de Dades té prohibit recollir dades relacionades amb la militància política i sindical de qualsevol persona, entre d'atres qüestions. Fa anys, però, en un judici per la crema de fotografies del rei de l'Estat espanyol, des de l'Agència van reconèixer oficialment que els Mossos d'Esquadra disposen de dues bases de dades il·legals que els permeten controlar certes dades no oficials. Són les famoses BDT i INVESTOR. Unes bases de dades que recullen dades totalment il·legals segons la Constitució que tanta gent defensa, davant les quals som totalment vulnerables.

A Reus, doncs, es produeix la paradoxa que el CESICAT, com a organisme públic pagat amb els nostres impostos, ha de garantir la seguretat dels catalans i catalanes a Internet. La veritat, però, és que ni garanteix la seguretat (amb les filtracions que s’han pogut fer) i vulnera la privacitat de persones com jo, que l’únic delicte que hem comès és pensar de forma diferent d'aquella que els convé.

Tot el que assenyalem respon a un país militaritzat que porta la careta de demòcrata. Exigim que es facin públiques d'una vegada les bases de dades il·legals ja siguin del CESICAT o de la Brigada d'Informació dels Mossos d'Esquadra.

Un presumpte país normal no pot acceptar que la llei només protegeixi a una determinada minoria, precisament la que posa en perill les nostres vides i seguretat.

Moviments socials i mobilització (II)

El moviment indignat 15M i l’efervescència popular. 

El 15 de maig de 2011 a la Plaça del Sol de Madrid un grup reduït de joves va manifestar-se i, fruit de la improvisació, van decidir allargar la reivindicació i quedar-se a passar la nit. Aquest fet va fer apropar més persones fins arribar al punt que les forces de seguretat, mitjançant la força, van desallotjar la plaça el dia següent. Una vegada més van provocar una resposta en forma de solidaritat massiva amb la diferència que aquesta vegada va ser d’unes dimensions inesperades. La Plaça del Sol es va omplir tant sobtadament com ho van fer infinites places de pobles i ciutats d’arreu de l’estat i, posteriorment, d’arreu d’Europa i del món.

Arriba la pregunta obligada: què tenia aquella iniciativa popular que l’havia fet tocar l’èxit en participació i heterogeneïtat –la gran tasca pendent dels moviments socials convencionals- en qüestió d’hores? 

A)      No treballar ni en nom ni a favor de ningú més que en les persones, en la majoria, és a dir, des de l’abstracció. 

 B)      Temàtiques infinites, participació i organització assembleària com a única matriu bàsica. Es podien fer comissions, debats i assemblees de tot allò que es proposés a la vegada que tothom podia dir-hi la seva. 

C)      Feina comunicativa. Les comissions destinades a la comunicació van fer una feina excel·lent habilitant l’espai amb connexió a internet sense cable que permetia retransmetre en directe assemblea, actes i xerrades, creant una xarxa que connectava tots els indrets indignats del món (literal). Els mitjans d’informació, per la seva banda, van trigar tres dies en prestar-hi atenció i es van veure igualment desbordats per la magnitud dels esdeveniments, pressions polítiques i la seva complicada definició.  

D)      El primer projecte il·lusionador que mai havia viscut molta gent. Com hem vist, els moviments socials convencionals havien passat a formar part d’un tipus de folklore normalitzat per aquelles persones que no afectava aquella revindicació o que considerava que la protesta no tenia sentit degut a les poques expectatives d’èxit. 

A tot això, la conjuntura seguia col·laborant. L’empobriment sobtat d’una classe acomodada, polítiques neoliberals imposades que desmuntaven polítiques socials i desmantellaven els serveis públics a la vegada que s’augmentava el control econòmics per part de les elits financeres i organismes supraestatals allunyats del control democràtic o qualsevol intent de transparència. La reivindicació d’allò col·lectiu -ja siguin espais o formes de treball, presa de decisions, relacions personals o lluita política- agafava força de nou i permetia unir coneixements amb il·lusions, persones experimentades amb gent sense cultura política però amb iniciativa i una nova perspectiva, gent gran amb gent jove, persones molt necessitades i persones amb opcions d’ajudar. Es va crear una xarxa tant heterogènia com complexa. 

Tot i això, no totes les crítiques que se’n poden fer són bones. La valentia que havia omplert les persones participants es barrejava amb la precaució de no trencar l’hegemonia discursiva. S’havia generalitzat –i normalitzat- l’ús d’expressions reivindicatives que fins el moment havien estat tabú, per exemple, les exigències de nacionalitzar la banca o sectors estratègics potser no s’entenia què representava aquesta acció però el que sí es tenia clar és que no podia seguir en mans de qui no en fa un bon ús o només se’n vol enriquir a costa de qui no en té. També es va normalitzar la idea que la democràcia és un fracàs i que els polítics no ens representen però el debat havia d’acabar aquí ja que no seria possible o no pertocava al moviment indignat posar-se d’acord en quin seria el model sociopolític més just i necessari. A tall d’exemple, en una mateixa assemblea la gent podia mostrar-se entusiasmada a l’hora d’exigir el no pagar el deute considerat il·legítim després d’una auditoria però criticar estats com Equador per practicar una política populista degut a considerar il·legítim el deute i no pagar-lo. 

Per tant, tenim un punt fort que és la socialització de la desafecció vers un model polític que s’enriqueix d’explotar les classes populars però un punt dèbil a l’hora d’intentar plantejar una alternativa. 

Qui havia de dinamitzar aquesta energia i efervescència popular?? Complicat. Alguns moviments polítics i socials mostraven recel degut a trobar-se que de cop la mobilització popular, aquella que creien representar o defensar, els havia superat en escreix a la vegada que si intentaven capitalitzar iniciatives es trobaven amb una massa social desconfiada degut a que ningú en podia treure un rèdit polític.  

Tot i això, la onada repressiva –el cas més paradoxal el trobem per part dels Mossos d’Esquadra a la Plaça Catalunya de Barcelona-, la conscienciació aconseguida, la il·lusió d’estar formant part d’un moviment nou plantejat com històric i tota l’estructuració de suport, assessorament i ajuda mútua organitzada des de les assemblees del 15M, permetia que les diferents visions quedessin al marge de l’acció quotidiana.

El cas islandès

A la vegada que la crisi anava empitjorant, seguien sortint a la llum casos de corrupció  entre polítics, banquers i multimilionaris que esquitxaven absolutament a tots els partits polítics tradicionals, s’anava explicant el cas de la revolució islandesa. Un estat que, degut a la crisi socioeconòmica que es travessava, va acabar amb una dimissió en bloc del govern nacionalista; referèndums vinculants; judici i empresonament d’aquelles persones amb responsabilitat i mala gestió pública; i  reformulació de la constitució nacional. En poc temps, la situació econòmica va millorar considerablement convertint-se en un exemple referencial pel moviment indignat. 

En què ha derivat el 15M i el moviment indignat?

Degut a que no podia perpetuar-se infinitament l’activitat als espais públics utilitzats i que el nombre de gent constant anava disminuint poc a poc, es va prendre una decisió molt encertada estratègicament. Tota la infraestructura organitzada i creada seguiria funcionant però es traslladaria als barris, reivindicant aquells espais com a més legítims i pràctics per interactuar amb els grups socials en risc d’exclusió o en exclusió directament. 

Tot i això, queden dos punts imprescindibles a l’hora de parlar de mèrits i avanços que va provocar el moviment indignat. 

- La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca: Desbordar el poder polític establert negant-se a delegar la voluntat popular i de treballar  per tornar a traslladar la força i el centre de gravetat al carrer i exigir que les institucions estiguin al servei de la majoria i facin allò que se li exigeix. Desobediència, resistència i victòria. Tres aspectes claus perquè els processos populars. Totes aquelles lluitadores garants d’aquests processos, han estat jutjades, multades i deslegitimades pel poder dominant però, tot i això, la constància, la solidaritat i la convicció han aportat les victòries i forces necessàries per seguir. 

- De la indignació global a la indignació local. Fa 10 anys, les mobilitzacions es centraven en reivindicacions específiques o en esdeveniments preestablerts ja siguin cimeres del G8 o commemorar diades com el primer de maig o una diada nacional. Avui, en canvi, la gent es mobilitza a les portes dels hospitals per exigir una gestió ètica, pública, transparent i per satisfer necessitats. 

 Seguim. 

Moviments socials i mobilització (I)

Els orígens:

Els humans som éssers socials per naturalesa i, a més, tenim necessitats. Podem trobar necessitats individuals, comunes, interessades, etc., i molt probablement això ens conduirà a un procés natural d’associació i cooperació per trobar la força produïda per la primera persona del plural. En l’associació trobarem quelcom tant necessari com suport, col·laboració, assessorament o, fins i tot, justificació.  

Tot i existir diversitat d’opinions al respecte, podem començar a fer referència als moviments socials a partir dels segles XIV i XV amb les revoltes camperoles durant l’anomenada crisi europea del baixmedieval. Tot i no anomenar-los com a tal, hi ha un fet diferencial important que ens obliga a aturar-nos: la revolta passa a ser estructurada, crea espais d’influència treballant per la conscienciació i busca d’alternatives fins aconseguir una reforma institucional que va permetre a la burgesia l’ascens i consolidació al poder (1481, Barcelona a mans de Ferran II).  

Interioritzant conceptes clau com autogestió i participació activa o processos de comunitat a associació, és a dir, estructurar orgànicament la solidaritat i creació de xarxa que permeti apoderar-se de cultura política pròpia, ens trobem amb la Revolució Francesa (1789-1799) i, ja al segle XIX, la comuna de París. És en aquest moment on podem començar a parlar de moviments socials contemporanis i d’una primera revolució social obrerista/proletària.

L’organització de treballadors i treballadores durant la revolució industrial va comportar canvis estratègics, de mobilització i d’organització, en són exemple la creació de sindicats, les primeres vagues de producció i el moviment antimaquinista engegat per l’anglès Ned Ludd.  

Mobilitzacions

Així doncs, veiem com la lluita dels oprimits i oprimides ha anat evolucionant al llarg de la història segons capacitat, necessitat i, sobretot, mitjans. Els esclaus a l’antiga Roma aspiraven a ser persones lliures; els camperols i senyors de l’època feudal aspiraven a tindre més poder; i la classe treballadora sorgida de la revolució industrial aspirava a unes condicions dignes i a tindre el control sobre els mitjans de producció.  

Després de la dissolució de la Unió Soviètica l’any 1991, el capitalisme es presentava hegemònic i l’estat del benestar (socialdemocràcia) mantenia un grau de justícia social suficient com per mantindre la societat cohesionada i en pau. Les lluites dels moviments socials tot i ser nombroses i potents eren sectorials i no existia coordinació entre elles tot i el rerefons polític comú.  

L’estiu del 2001, però, marcaria un abans i un després a nivell internacional que acabaria removent la conscuiència de molta gent. Durant el transcurs del 19 i el 21 de juliol es va organitzar a Gènova la cimera del G8. Moviments socials alternatius i combatius (més de 700 organitzacions i associacions) agrupats al Fòrum Social de Gènova van organitzar manifestacions i diferents mobilitzacions per tal de criticar les polítiques de l’FMI, BM, OTAN, OMC i la resta d’organismes supraestatals imperialistes i antidemocràtics. Les protestes giraven entorn polítiques d’explotació econòmica al tercer món, lleis migratòries i contra les injustícies i desigualtats provocades pel sistema capitalista. Les forces de seguretat i l’exèrcit van blindar la ciutat i, intentant contenir les mobilitzacions, van provocar l’efecte invers. Un carabinieri va assassinar d’un tret al cap a Carlo Giuliani, un manifestant de 16 anys. Les imatges que arribaven arreu de Gènova van sacsejar moltes ments i van desacreditar les elits mundial, les seves pràctiques i les seves polítiques aconseguint així l’efecte invers al desitjat a l’inici de la cimera. L’avenç tecnològic del nou segle de la informació va fer despertar l’interès de molta gent i es van començar a publicar vídeos explicant com funciona l’economia especulativa mundial i les seves perversions. Conscienciació, formació, difusió.  

Aquell determinant estiu no havia acabat, l’onze de setembre següent es va produir l’atemptat contra les Torres Bessones als Estats Units, fet que serví d’excusa per envair militarment Iraq de la mà dels EEUU, Gran Bretanya i Espanya. Aquest fet va provocar un seguit de mobilitzacions arreu de l’estat i va posar contra les cordes a la impunitat que s’amaga, sempre, sota la bandera de la democràcia.  

Alguna cosa canviava en la consciència de les persones i, tant el govern del Partit Popular amb la manipulació informativa després de l’atemptat terrorista de l’11M i la fallida guerra a Iraq, com la crisi capitalista que es començava a intuir, van acabar provocant un canvi substancial en la societat benestant de l’estat. Després de les eleccions generals espanyoles el PSOE va guanyar les eleccions i va començar a practicar polítiques socials (ajudes en el lloguer, xec nadó, etc) però sense fer cap canvi en el sistema econòmic, fet que va provocar un desajust suficient com per sentenciar l’economia estatal i, en conseqüència, enviar a la més absoluta misèria a persones i famílies degut a la destrucció de llocs de treball amb l’explosió de la bombolla immobiliària i la incapacitat de gestionar-ho.  

Arribada aquesta situació, ens trobem davant una triple crisi:

Ø Econòmica: l’economia estatal i mundial es trobava en recessió, l’atur començava a augmentar considerablement i el deute ofegava institucions, empreses i persones.  

Ø Social: fallida de l’estat del benestar. Moltes persones i famílies no tenien possibilitat de trobar una solució a la seva situació arribant a situacions límit com 600 desnonaments diaris, 52% d’atur juvenil o 25% de la població vivint en situació de pobresa. 

Ø Democràtica: La situació sociopolítica i econòmica sobrepassa la capacitat de direcció dels partits polítics tradicionals. Crítica oberta i generalitzada a la democràcia representativa.