“Ni pacte fiscal ni
pacte social. Independència i Socialisme. Països Catalans”. Sota aquest lema, vam
fer història arreu del territori, i què carai, ens hem de felicitar! A la
manifestació de Reus vam duplicar l’assistència habitual i vam superar els 4000
assistents, els actes de l’EI a Barcelona també vas ser un èxit rotund i van
superar de llarg l’assistència d’anys anteriors, així com la manifestació
convocada per l’Assemblea Nacional Catalana que, independentment de la xifra
exacte, també va superar totes les expectatives.
No modificar la
nostra convocatòria era una aposta arriscada, a més, tot i no canviar d’opinió
sobre la incompatibilitats del moviments transversals amb els socialistes,
segurament no seré l’únic a opinar que no hem portat aquest debat de la millor
manera, com veiem, no pels resultats sinó per la imatge que s’ha donat tenint
certs debats públicament, declaracions desafortunades i la demostració de les
diferències internes existents. De totes maneres, recordar que moltes som les
assemblees locals que defensem l’autonomia de cada nucli per posicionar-se de
la forma que creguin oportuna, dintre d’una estratègia i ideologia comuna, clar.
Molta gent no entén
que l’Esquerra Independentista, i sobretot les CUP, no aturem el temps i ens
adherim a la mobilització transversal (i
de forma errada catalogada d’unitària). En podríem seguir repetint els motius
infinites vegades de la mateixa manera que podríem recordar que hem arribat on
som amb un discurs clar i alternatiu, i que si alguna cosa ens ha de fer
canviar és l’autocrítica, no pas la pressió o la pressa. Però més aviat toca
recordar que els dies segueixen passant i la feina encara hi és. Moltes són les
persones que van sortir a manifestar-se per l’independentisme quan mai, fins
ara, ho havia fet. Per tant, toca seguir treballant, seguir prioritzant la
feina a peu de carrer, polititzar la ciutadania i donar exemple de coherència.
Al Principat es
planteja una situació interessant, Convergència i Unió segueixen apostant per
l’ambigüitat. En Ramon Tremosa, entre d’altres membres reconeguts, parlen
d’independència sense embuts a la vegada que la ‘llicenciada’ Joana Ortega va assegura
que "per damunt de tot, la manifestació
de la Diada ha clamat per un nou sistema de finançament, un nou pacte fiscal" (quina poca vergonya..), i en Mas, doncs bé, allí segueix
parlant molt i sense dir res. Fent temps, tensant l’ambient però sense fer una
passa decisiva. Per la seva banda, Solidaritat per la Independència, ha fet
públic que portarà una petició formal al Parlament per proclamar unilateralment
la independència de la comunitat autònoma de Catalunya, serà molt curiós veure
com se’n surten alguns de la votació...
En Pere Navarro
(PSC), deia que no totes les assistents a la marxa de l’ANC serien
independentistes i molts són els riures que es van escoltar. Doncs té raó. Qui
no ha vist que amb els parlamentaris
assistents n’hi ha prou per declarar la independència? El PSC i ICV no han vist
la llum, simplement no podien faltar en aquesta festa mediàtica, haguessin
perdut força per plantejar alternatives.
Però tornant als
independentistes, hi ha una cosa molt important que l’eufòria està fent passar
per alt, no tot acaba convèncer a CiU perquè convoqui un referèndum vinculant i
que amb una majoria simple tinguem prou per proclamar unilateralment la
independència, també necessitem la certesa que els i les nostres polítiques,
així com la societat catalana en general, està disposada a aguantar la pressió
posterior. Doncs tinguem en compte que la realitat catalana no és hegemònica. Evidentment
no esperarem a convèncer a tothom, els borbons no van colonitzar-nos amb flors
i cançons, però hem de tindre en compte la realitat en la que ens trobem. El
discurs independentista puja com l’escuma, però no som majoria.
D’aquí sorgeix la
nostra feina impacient de focalitzar la lluita independentista en convèncer a
les classes populars sobre la viabilitat de la sobirania econòmica i no de
convèncer a CiU perquè proclami un estat propi.
Tot i que alguns ja
ho han fet, i de quatre potes, no podem caure en paranys de competicions
personals com les de proclamar-se territori lliure si la valentia no supera
punts com, per exemple, que la Guardia Civil no pugui entrar al municipi sense
el teu permís o la de marcar paquet però no negar subvencions estatals
espanyoles, que, en casos com el de Reus, superen els 20 milions d’euros. Siguem
valentes i valents, plantegem passes irreversibles, importants i que realment
trenquin amb el marc espanyol. No podem deixar de caminar però vigilem on posem
els peus.
Un cop més: Ni
pacte fiscal ni pacte social. Independència i Socialisme. Països Catalans!
