Tenir o ésser?

Un dels trets diferencials més destacat que defineix la CUP és la joventut de molts i moltes de nosaltres. Potser algú creurà que aquest és el motiu pel qual no abandonem la tossuda idea romàntica de voler canviar-ho tot mitjançant una presa de consciència col·lectiva, un canvi d’arrel en les nostres relacions personals, treballant des del respecte i l’estima entre nosaltres, apostant per la primera persona del plural. 

Tot i que la vida està plena de contradiccions, amb el temps he après que el problema no és que hi siguin i l’objectiu no ha de ser evitar-les sinó identificar-les i aprendre-les a gestionar. Una d’aquestes ve donada per l’aposta d’utilitzar les institucions com un espai més on destinar-hi esforços. A títol personal, havent tingut la sort de néixer i créixer al Reus més llibertari, se’m fa difícil desempallegar-me d’aquesta herència fins al punt de considerar que la CUP pot ser una oportunitat tan interessant com perillosa.

Tant és així que, quan l’any 2011 la CUP de Reus va decidir presentar-se a les eleccions municipals per primera vegada, em va agafar un vertigen considerable. Recordava aquells cartells per casa amb lemes com «Monster a l’Ajuntament» o «Democràcia? i a nosaltres qui ens escolta?» a la vegada que arreu en posàvem altres amb el lema «CUP, l’alternativa necessària». Quin embolic; quina contradicció... però quina il·lusió desfermada.

A poc a poc vam entendre que utilitzar les institucions no representa seguir la seva lògica d’interessos i formalismes, que no oblidaríem que allí dins hi operen els culpables de la nostra misèria, que cap solució arribaria en forma de moció aprovada. Més enllà d’això, però, seríem capaces de no caure en aquest joc, a voltes estètic? Faríem de l’ajuntament un altaveu per les lluites de la ciutat? Sabríem identificar i assenyalar els responsables d’una gestió opaca tan nefasta pels interessos de la classe treballadora com beneficiosa pels seus?  Avui, quatre anys després, cadascú haurà de fer la seva valoració.

Més enllà d’això, però, considero que hem de seguir denunciant la limitació de la lluita institucional si aquesta no és una eina més d’un moviment popular de base sòlida. La política es fa en el dia a dia i amb la confluència de lluites, experiències, motivacions, inquietuds, pors, preguntes... contradiccions.

Arribat aquest moment, toca fer balanç també personal i valorar què n’he extret de tot plegat. La conclusió  no és un recompte de lladres imputats per una justícia en la que mai he cregut, tampoc és la certificació que la democràcia representativa només representa i satisfà els interessos de la classe dominant, menys encara que el sector públic és el millor negoci dels liberals... i en absolut que siguem, en primera persona, una alternativa a res. La reflexió personal és que quan et treus la bena no te la tornes a posar, que la nostra aposta és col·lectiva perquè ens neguem a ser un individu per defecte, perquè això de l’«entre totes, tot» es basa en el respecte, l’exemple, l’estima entre nosaltres, el suport mutu i en compartir aquesta idea romàntica, sens dubte intergeneracional, basada en l’esperança, l’empenta i aquesta alegria tan nostrada.

Passava per aquí, i...

Cada dia, a les 8 del matí, tinc la sort d’haver d’agafar el tren des de l’estació de Reus i baixar-me a Tarragona per arribar a la feina. L’estació no amaga cap secret per qui n’ha visitat alguna: persones amb pressa, altres encara mig adormides, les de sempre enfadades pel retard o pel que convingui, una cafeteria de preus desorbitats...  vaja, una estació ben normal. Al sortir per la porta, però, em trobo una plaça que sembla que resumeixi, amb tota la seva complexitat, la realitat de Tarragona i de tantes altres ciutats.

D’entrada, si giro el cap a l’esquerra, es pot seguir la vorera que es dirigeix al barri marítim de la ciutat; un barri de llum fosca, carrers estrets i cases tant antigues com deteriorades. Fixant-me més, relaciono que podria semblar un preàmbul, tot ple de plantes mal cuidades i una vorera que es va fent més estretes fins que es perd la vista a la cantonada.

Un cop vist que no s’acosta cap vehicle per l’esquerra, giro el cap endavant i, just després del pas de vianants, hi ha una filera de 8 taxis estacionats. Tampoc és gaire estrany, cert, però em crida molt l’atenció que tots són homes i que cadascú aparenta un estatus social molt diferent, ja sigui per la marca i estat del vehicle com per la seva aparença. D’entrada pot semblar sorprenent que dues (o vuit) persones fent la mateixa tasca amb una relació espai/temps idèntica puguin tindre diferents resultats però vaja, els prejudicis classistes de bon matí no són del tot positius i menys després d’un cafè.

A escassos metres, i des de fa unes setmanes, hi trobem 4 membres d’una brigada especial dels Mossos d’Esquadra. Com cada matí estan relaxats, comentant alguna cosa entre ells i esperant que passi l’hora punta per seguir amb la seva jornada. El fet que no hi siguin a les 15h, quan agafo el tren per tronar, no sé si em fa estar més tranquil ara o després quan no hi són. Quina paradoxa, oi?

Posat a observar, giro el cap a la dreta i em trobo a quatre companys coneguts que em saluden efusivament i em confirmen -amb to amenaçador- que més tard vindran a veure’m a la feina. Són usuaris de serveis socials. Una nova paradoxa, ara un poc més dura, i és que les primeres persones que et saludin al matí siguin les responsables de que tinguis feina i que sigui perquè ells no en tenen...  

Abans d’enfilar el carrer que em durà a la feina, observo que a la dreta s’alça un gran i majestuós mur que protegeix la turística Platja del Miracle. Entre mig hi ha una agradable zona amb gespa ben tallada, arbres robustos i elegants fanals encara encesos. Tota una provocació, espero que cap de les persones que vindrà a explicar que li han tallat la llum per dos impagaments ho hagi vist...