Per un nou model de convivència

Mitjançant una moció presentada el primer ple del nou mandat, es va derogar l’ordenança de civisme, plat estrella de l’anterior govern de Convergència, Unió i el Partit Popular. Potser és que he pecat de novell però després de la fèrria defensa que n’han fet les tres formacions, esperava trobar-me una ordenança molt treballada, complexa i amb un elevat contingut administratiu. Però no, res més lluny de la realitat.

Sorpresa la nostra quan anàvem estudiant i valorant els articles de l’ordenança i comprovàvem com la majoria eren duplicats d’altres ordenances municipals ja existents. Més sorprenent va ser trobar que els articles restants eren còpies de legislacions superiors a les competències municipals o fins i tot recollides al codi penal com la tinença d’armes o les agressions físiques. Per acabar trobem com els articles restants han estat anul·lats pels seus propis tribunals a causa de contradir la Constitució Espanyola –té gràcia!- i vulneren drets fonamentals com la mendicitat o la llibertat religiosa.

No sé si tot plegat fa gràcia, llàstima o una barreja d’ambdues, però aquest és el nivell de l’ordenança de civisme i de la política municipal de Reus. Després de tres mesos estem començant a assumir que el govern del canvi que pretenem impulsar des de la CUP ja no és una alternativa sinó una necessitat.

El govern del canvi comença canviant la direcció de la política municipal. El civisme no es potencia mitjançant normatives restrictives ni accions repressives. Inevitablement passa per polítiques que fomentin la convivència. En cap cas acceptarem polítiques que criminalitzin la pobresa ni legitimarem discursos classistes que asseguren que davant les polítiques socials no hi ha ideologia sinó manca de recursos. Algú que diu això cobrant més de 100.000 euros anuals destaca tant per la seva ideologia com per la poca vergonya que gasta.

I no ens espanta cap debat, ans al contrari,  el defensarem sempre que sigui constructiu i no ens faci caure en el parany de perdre el temps a contradir discursos que cauen en la simplicitat i la visió reduccionista d’afavorir la seguretat d'una ciutat basant-se en ideologies racistes i demagògiques. És necessari, i hi apostarem fermament mitjançant metodologies i propostes concretes, un nou model de convivència i noves formes de relació en la nostra societat que allunyin accions o tradicions culturals i religioses del risc de ser reduïdes a símbols resistents d’identitat.

La creació d'una ordenança és, altre cop, fer ús d'allò que anomenem "estètica política" molt mal emprada. Que no ens facin creure que aquesta llista interminable de restriccions, repressions i un atemptat a les llibertats és una garantia per combatre el "llibertinatge". És aquest concepte estrella que Convergència, Unió i el Partit Popular utilitzen amb allò que jurídicament diríem "premeditació i traïdoria" per crear un estat d'alerta continu i de por, sobretot por...

Tenir o ésser?

Un dels trets diferencials més destacat que defineix la CUP és la joventut de molts i moltes de nosaltres. Potser algú creurà que aquest és el motiu pel qual no abandonem la tossuda idea romàntica de voler canviar-ho tot mitjançant una presa de consciència col·lectiva, un canvi d’arrel en les nostres relacions personals, treballant des del respecte i l’estima entre nosaltres, apostant per la primera persona del plural. 

Tot i que la vida està plena de contradiccions, amb el temps he après que el problema no és que hi siguin i l’objectiu no ha de ser evitar-les sinó identificar-les i aprendre-les a gestionar. Una d’aquestes ve donada per l’aposta d’utilitzar les institucions com un espai més on destinar-hi esforços. A títol personal, havent tingut la sort de néixer i créixer al Reus més llibertari, se’m fa difícil desempallegar-me d’aquesta herència fins al punt de considerar que la CUP pot ser una oportunitat tan interessant com perillosa.

Tant és així que, quan l’any 2011 la CUP de Reus va decidir presentar-se a les eleccions municipals per primera vegada, em va agafar un vertigen considerable. Recordava aquells cartells per casa amb lemes com «Monster a l’Ajuntament» o «Democràcia? i a nosaltres qui ens escolta?» a la vegada que arreu en posàvem altres amb el lema «CUP, l’alternativa necessària». Quin embolic; quina contradicció... però quina il·lusió desfermada.

A poc a poc vam entendre que utilitzar les institucions no representa seguir la seva lògica d’interessos i formalismes, que no oblidaríem que allí dins hi operen els culpables de la nostra misèria, que cap solució arribaria en forma de moció aprovada. Més enllà d’això, però, seríem capaces de no caure en aquest joc, a voltes estètic? Faríem de l’ajuntament un altaveu per les lluites de la ciutat? Sabríem identificar i assenyalar els responsables d’una gestió opaca tan nefasta pels interessos de la classe treballadora com beneficiosa pels seus?  Avui, quatre anys després, cadascú haurà de fer la seva valoració.

Més enllà d’això, però, considero que hem de seguir denunciant la limitació de la lluita institucional si aquesta no és una eina més d’un moviment popular de base sòlida. La política es fa en el dia a dia i amb la confluència de lluites, experiències, motivacions, inquietuds, pors, preguntes... contradiccions.

Arribat aquest moment, toca fer balanç també personal i valorar què n’he extret de tot plegat. La conclusió  no és un recompte de lladres imputats per una justícia en la que mai he cregut, tampoc és la certificació que la democràcia representativa només representa i satisfà els interessos de la classe dominant, menys encara que el sector públic és el millor negoci dels liberals... i en absolut que siguem, en primera persona, una alternativa a res. La reflexió personal és que quan et treus la bena no te la tornes a posar, que la nostra aposta és col·lectiva perquè ens neguem a ser un individu per defecte, perquè això de l’«entre totes, tot» es basa en el respecte, l’exemple, l’estima entre nosaltres, el suport mutu i en compartir aquesta idea romàntica, sens dubte intergeneracional, basada en l’esperança, l’empenta i aquesta alegria tan nostrada.

Passava per aquí, i...

Cada dia, a les 8 del matí, tinc la sort d’haver d’agafar el tren des de l’estació de Reus i baixar-me a Tarragona per arribar a la feina. L’estació no amaga cap secret per qui n’ha visitat alguna: persones amb pressa, altres encara mig adormides, les de sempre enfadades pel retard o pel que convingui, una cafeteria de preus desorbitats...  vaja, una estació ben normal. Al sortir per la porta, però, em trobo una plaça que sembla que resumeixi, amb tota la seva complexitat, la realitat de Tarragona i de tantes altres ciutats.

D’entrada, si giro el cap a l’esquerra, es pot seguir la vorera que es dirigeix al barri marítim de la ciutat; un barri de llum fosca, carrers estrets i cases tant antigues com deteriorades. Fixant-me més, relaciono que podria semblar un preàmbul, tot ple de plantes mal cuidades i una vorera que es va fent més estretes fins que es perd la vista a la cantonada.

Un cop vist que no s’acosta cap vehicle per l’esquerra, giro el cap endavant i, just després del pas de vianants, hi ha una filera de 8 taxis estacionats. Tampoc és gaire estrany, cert, però em crida molt l’atenció que tots són homes i que cadascú aparenta un estatus social molt diferent, ja sigui per la marca i estat del vehicle com per la seva aparença. D’entrada pot semblar sorprenent que dues (o vuit) persones fent la mateixa tasca amb una relació espai/temps idèntica puguin tindre diferents resultats però vaja, els prejudicis classistes de bon matí no són del tot positius i menys després d’un cafè.

A escassos metres, i des de fa unes setmanes, hi trobem 4 membres d’una brigada especial dels Mossos d’Esquadra. Com cada matí estan relaxats, comentant alguna cosa entre ells i esperant que passi l’hora punta per seguir amb la seva jornada. El fet que no hi siguin a les 15h, quan agafo el tren per tronar, no sé si em fa estar més tranquil ara o després quan no hi són. Quina paradoxa, oi?

Posat a observar, giro el cap a la dreta i em trobo a quatre companys coneguts que em saluden efusivament i em confirmen -amb to amenaçador- que més tard vindran a veure’m a la feina. Són usuaris de serveis socials. Una nova paradoxa, ara un poc més dura, i és que les primeres persones que et saludin al matí siguin les responsables de que tinguis feina i que sigui perquè ells no en tenen...  

Abans d’enfilar el carrer que em durà a la feina, observo que a la dreta s’alça un gran i majestuós mur que protegeix la turística Platja del Miracle. Entre mig hi ha una agradable zona amb gespa ben tallada, arbres robustos i elegants fanals encara encesos. Tota una provocació, espero que cap de les persones que vindrà a explicar que li han tallat la llum per dos impagaments ho hagi vist...

Estat del benestar, per a qui?

Observant l’evolució de l’acció vers la pobresa i l’exclusió social en les darreres dècades, trobem que el principal moviment assistencial ve dirigit per valors i estructures religioses. Aquesta  acció, fonamentada en la caritat i la pietat, poques vegades té la finalitat d’apoderar la persona o solucionar la seva situació sinó que en minimitza els efectes mitjançant alimentació i roba, creant així una dependència vital que perpetua i engreixa un cercle viciós, lògicament, subvencionat.

Paral·lelament, amb la institucionalització de l’acció social en forma d’estat del benestar, trobem l’intervencionisme planificat per part de l’estat capitalista. La major part de l’acció social segueix obviant la finalitat de solucionar la problemàtica d’arrel i es presenta en forma de prestacions econòmiques lligades a la legislació determinada pel govern del moment. Per tant, entesa la teoria i coneguda l’experiència, trobem que la intervenció no està supeditada a les necessitats socials o particulars sinó, en última instància, a la voluntat política.

Quan es fa esment a la funció de serveis socials i l’estat del benestar en sentit general, trobem una definició prou unànime: possibilitar una vida digna. Possiblement, el fet que sigui unànime respon a la seva subjectivitat total i absoluta, doncs l’estat del benestar es presenta com l’ajuda responsable d’un Estat que no pot abandonar les persones que el sustenten i opta per subvencionar vides amb un fals altruisme. Res més lluny de la realitat. Ens trobem davant un pacte tant social com desinteressat amb què s’evita que els pobres ens revoltem i acabem amb la injustícia de les societats classistes, mantenint així una relació d’enriquiment d’uns pocs a costa de molts que, ves per on, necessitem de les seves engrunes per sobreviure.

La primera conseqüència d’aquesta divisió de classes ve donada per la qualitat del benestar i per la invisibilització a l’hora de presentar estadístiques, dades o informacions que reflecteixi la situació. Sent, consegüentment, la criminalització constant de la pobresa la gran aposta de l’stablishment per eludir responsabilitats estructurals i fent que les classes més baixes i marginals semblem les responsables directes de la nostra situació.

Malauradament, els i les treballadores del sector social també estem subjectes a aquesta subordinació. Tant el tercer sector com el sector públic té uns límits molt clars i assumeix el paper regulador i d’eina de control que garanteix aquesta estabilitat. A la vegada, en un moment on la deriva liberal dels estats capitalistes posa l’acció social a la balança del rendiment econòmic per sobre de les necessitats, ens trobem en un carreró sense sortida a l’hora de donar resposta a les necessitats reals de moltes persones en el seu dia a dia.

Arribats aquí, és necessari un treball que invoqui un canvi de mentalitat de base també per part dels i les treballadores del sector i enfocar el treball cap a un canvi de model basat en la prevenció de la pobresa i en l’emancipació d’aquesta per sobre del rendiment, l’estètica política o les necessitats econòmiques del moment. Cal una denúncia clara i contundent amb una sola veu de l’engany premeditat que suposen les polítiques socials en format de cursos de formació sense cap sortida laboral, l’alta burocràcia que només té la finalitat de dificultar l’accés a les minses ajudes existents i l’elevat grau de corrupció i prevaricació en la relació entre el sector públic i el sector privat.

Des de la CUP i l’Esquerra Independentista considerem que només amb la superació del capitalisme podrem combatre la pobresa i la misèria estructural de la nostra societat. Per fer-ho, però, necessitem bastir la possible base d’aquesta nova societat partint de la implicació i participació de tothom que comparteixi aquesta inquietud. A Reus, una de les vies que hem engegat pren forma de taula de debat i trobada entre persones interessades, professionals i usuàries. La següent, centrada en els serveis socials i l’acció social, serà el proper dijous 12 de febrer, a les 20h, al Casal de la Dona de Reus. 

“s’és més individu quan es pot gaudir de suport col·lectiu, quan es compta amb bases sòlides; quan això falta, s’és un individu per defecte” Robert Castel.