Moviments socials i mobilització (II)

El moviment indignat 15M i l’efervescència popular. 

El 15 de maig de 2011 a la Plaça del Sol de Madrid un grup reduït de joves va manifestar-se i, fruit de la improvisació, van decidir allargar la reivindicació i quedar-se a passar la nit. Aquest fet va fer apropar més persones fins arribar al punt que les forces de seguretat, mitjançant la força, van desallotjar la plaça el dia següent. Una vegada més van provocar una resposta en forma de solidaritat massiva amb la diferència que aquesta vegada va ser d’unes dimensions inesperades. La Plaça del Sol es va omplir tant sobtadament com ho van fer infinites places de pobles i ciutats d’arreu de l’estat i, posteriorment, d’arreu d’Europa i del món.

Arriba la pregunta obligada: què tenia aquella iniciativa popular que l’havia fet tocar l’èxit en participació i heterogeneïtat –la gran tasca pendent dels moviments socials convencionals- en qüestió d’hores? 

A)      No treballar ni en nom ni a favor de ningú més que en les persones, en la majoria, és a dir, des de l’abstracció. 

 B)      Temàtiques infinites, participació i organització assembleària com a única matriu bàsica. Es podien fer comissions, debats i assemblees de tot allò que es proposés a la vegada que tothom podia dir-hi la seva. 

C)      Feina comunicativa. Les comissions destinades a la comunicació van fer una feina excel·lent habilitant l’espai amb connexió a internet sense cable que permetia retransmetre en directe assemblea, actes i xerrades, creant una xarxa que connectava tots els indrets indignats del món (literal). Els mitjans d’informació, per la seva banda, van trigar tres dies en prestar-hi atenció i es van veure igualment desbordats per la magnitud dels esdeveniments, pressions polítiques i la seva complicada definició.  

D)      El primer projecte il·lusionador que mai havia viscut molta gent. Com hem vist, els moviments socials convencionals havien passat a formar part d’un tipus de folklore normalitzat per aquelles persones que no afectava aquella revindicació o que considerava que la protesta no tenia sentit degut a les poques expectatives d’èxit. 

A tot això, la conjuntura seguia col·laborant. L’empobriment sobtat d’una classe acomodada, polítiques neoliberals imposades que desmuntaven polítiques socials i desmantellaven els serveis públics a la vegada que s’augmentava el control econòmics per part de les elits financeres i organismes supraestatals allunyats del control democràtic o qualsevol intent de transparència. La reivindicació d’allò col·lectiu -ja siguin espais o formes de treball, presa de decisions, relacions personals o lluita política- agafava força de nou i permetia unir coneixements amb il·lusions, persones experimentades amb gent sense cultura política però amb iniciativa i una nova perspectiva, gent gran amb gent jove, persones molt necessitades i persones amb opcions d’ajudar. Es va crear una xarxa tant heterogènia com complexa. 

Tot i això, no totes les crítiques que se’n poden fer són bones. La valentia que havia omplert les persones participants es barrejava amb la precaució de no trencar l’hegemonia discursiva. S’havia generalitzat –i normalitzat- l’ús d’expressions reivindicatives que fins el moment havien estat tabú, per exemple, les exigències de nacionalitzar la banca o sectors estratègics potser no s’entenia què representava aquesta acció però el que sí es tenia clar és que no podia seguir en mans de qui no en fa un bon ús o només se’n vol enriquir a costa de qui no en té. També es va normalitzar la idea que la democràcia és un fracàs i que els polítics no ens representen però el debat havia d’acabar aquí ja que no seria possible o no pertocava al moviment indignat posar-se d’acord en quin seria el model sociopolític més just i necessari. A tall d’exemple, en una mateixa assemblea la gent podia mostrar-se entusiasmada a l’hora d’exigir el no pagar el deute considerat il·legítim després d’una auditoria però criticar estats com Equador per practicar una política populista degut a considerar il·legítim el deute i no pagar-lo. 

Per tant, tenim un punt fort que és la socialització de la desafecció vers un model polític que s’enriqueix d’explotar les classes populars però un punt dèbil a l’hora d’intentar plantejar una alternativa. 

Qui havia de dinamitzar aquesta energia i efervescència popular?? Complicat. Alguns moviments polítics i socials mostraven recel degut a trobar-se que de cop la mobilització popular, aquella que creien representar o defensar, els havia superat en escreix a la vegada que si intentaven capitalitzar iniciatives es trobaven amb una massa social desconfiada degut a que ningú en podia treure un rèdit polític.  

Tot i això, la onada repressiva –el cas més paradoxal el trobem per part dels Mossos d’Esquadra a la Plaça Catalunya de Barcelona-, la conscienciació aconseguida, la il·lusió d’estar formant part d’un moviment nou plantejat com històric i tota l’estructuració de suport, assessorament i ajuda mútua organitzada des de les assemblees del 15M, permetia que les diferents visions quedessin al marge de l’acció quotidiana.

El cas islandès

A la vegada que la crisi anava empitjorant, seguien sortint a la llum casos de corrupció  entre polítics, banquers i multimilionaris que esquitxaven absolutament a tots els partits polítics tradicionals, s’anava explicant el cas de la revolució islandesa. Un estat que, degut a la crisi socioeconòmica que es travessava, va acabar amb una dimissió en bloc del govern nacionalista; referèndums vinculants; judici i empresonament d’aquelles persones amb responsabilitat i mala gestió pública; i  reformulació de la constitució nacional. En poc temps, la situació econòmica va millorar considerablement convertint-se en un exemple referencial pel moviment indignat. 

En què ha derivat el 15M i el moviment indignat?

Degut a que no podia perpetuar-se infinitament l’activitat als espais públics utilitzats i que el nombre de gent constant anava disminuint poc a poc, es va prendre una decisió molt encertada estratègicament. Tota la infraestructura organitzada i creada seguiria funcionant però es traslladaria als barris, reivindicant aquells espais com a més legítims i pràctics per interactuar amb els grups socials en risc d’exclusió o en exclusió directament. 

Tot i això, queden dos punts imprescindibles a l’hora de parlar de mèrits i avanços que va provocar el moviment indignat. 

- La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca: Desbordar el poder polític establert negant-se a delegar la voluntat popular i de treballar  per tornar a traslladar la força i el centre de gravetat al carrer i exigir que les institucions estiguin al servei de la majoria i facin allò que se li exigeix. Desobediència, resistència i victòria. Tres aspectes claus perquè els processos populars. Totes aquelles lluitadores garants d’aquests processos, han estat jutjades, multades i deslegitimades pel poder dominant però, tot i això, la constància, la solidaritat i la convicció han aportat les victòries i forces necessàries per seguir. 

- De la indignació global a la indignació local. Fa 10 anys, les mobilitzacions es centraven en reivindicacions específiques o en esdeveniments preestablerts ja siguin cimeres del G8 o commemorar diades com el primer de maig o una diada nacional. Avui, en canvi, la gent es mobilitza a les portes dels hospitals per exigir una gestió ètica, pública, transparent i per satisfer necessitats. 

 Seguim.