12 d'octubre: hispanitat i raça.

A partir del segle XV i XVI les grans potències econòmiques del moment (França, Anglaterra, Espanya...) van començar un procés de colonialització d’Àsia, Àfrica i Amèrica. Aquest procés estava motivat per causes econòmiques ja que, tenint en compte que va ser durant la renaixença quan a Europa es començava a valorar la possibilitat de que la terra fos rodona, s’obrien infinites noves rutes comercials i la possibilitat d’integrar, dominar i utilitzar nous territoris inexplorats. Inexplorats per Europa, clar.

 El 12 d’otcubre de 1492 (actualment es celebra el dia de la ‘hispanidad y la raza’ arreu de l’estat espanyol), Cristòfor Colon va trobar-se les Bahames quan es buscava noves rutes que el portessin a la Índia. Aquest fet casual va desencadenar un procés de colonialització que acabà amb la vida de 90 milions de natius americans. Tot un genocidi a canvi d’or, poder i expansió territorial.      

 El mateix va passar més endavant a l’Àfrica, Àsia i Oceania amb l’imperialisme. No podem oblidar que la gent de color va arribar als Estats Units d’Amèrica en condició d'esclaus a mitjans de segle XIX. Una dada important: l’any 1914, quan va començar la primera guerra mundial, el 85% de la terra estava dominada per europeus.   

 Seguint amb l’exemple de l’estat espanyol però uns anys després, el 1715 amb la caiguda de Mallorca, va acabar la Guerra de Successió que deixava a Felip V de Borbó com a únic rei legítim d’Espanya. Aquest va instaurar el Decret de Nova Planta amb la intenció d'esborrar tot rastre de la llengua i la cultura catalana. 

Un nou etnocidi que alguns, a dia d'avui, sembla ser que voldrien recuperar.

Arribant a l’actualitat, hem de posar l’accent sobre un altre problema existent i lligat a l’explotació del territori americà per part de colons espanyols com els de l'empresa Repsol i les seves filials. Amb l'extracció de petroli s’han eliminat moltes tribus i cultures fent-les fora de la seva terra a canvi de falses esperances, d’amenaces, crims i assassinats.

Actualment, la majoria condemna l’assassinat d’aquells natius que no van voler evangelitzar i treballar per la corona espanyola a voluntat pròpia ja que és una pràctica terrible i socialment inacceptable però a la vegada es mira cap un altre banda quan les empreses van en busca de l’or del segle XX i XXI al mateix territori i eliminen cultures, tribus i la pròpia terra. 

La història es repeteix i només la solidaritat entre els pobles podrà aturar-les. 

12 d'octubre de 2013: 521 anys de resistència. 

Independència per canviar-ho tot.

El debat independentista ja és present, ha arribat l’hora de passar del debat a l’acció. Hem de passar del compromís al sacrifici. L’esquerra independentista seguim al carrer i aquesta diada ho fem amb una campanya tant explícita com necessària: Independència per canviar-ho tot.

Des de ja, exigim la celebració d’un referèndum perquè és l’única consulta popular que té valor jurídic internacional i és la màxima expressió democràtica que permet el sistema. Hem de trencar amb l’ambigüitat conceptual d’una consulta que no ens assegura la materialització del resultat. Una consulta que ni té pregunta ni, des de fa uns dies, assegurança de vida.

Si el govern conservador de Convergència i Unió, avalat per Esquerra Republicana de Catalunya, estigués disposat a arribar fins el final, no estaríem perdent el temps jugant al fet i amagar amb un discurs acomplexat carregat d’indefinicions.

Independència contra l’estat propi. Les classes populars hem de ser el centre actiu d’un procés emancipador, integrador i transformador. La independència és un projecte de classe que ha de servir per una cosa tant senzilla com òbvia: satisfer els interessos de la majoria.

Aquesta vegada no, no estem en situació de permetre’ns un altre frau com el de la transició espanyola. De la mateixa manera, hem d’omplir el procés de contingut trencant amb el “primer la independència i després ja veurem”. Aquest ja és un posicionament polític molt clar que ens ha dut a comprovar que l’actual modus operandi beneficia els interessos de la classe dominant (els 2000 milions d’euros en retallades només representa el 50% destinat per rescatar Catalunya Caixa, a la vegada que es segueix desnonant famílies per les seves denúncies). L’establishment si ha entès la solidaritat de classe i va col·locant els seus a les empreses públiques cobrant sous milionaris mentre s’indulten i es tapen les vergonyes els uns amb els altres.

Hem de fer ressorgir la consciència de classe que van emancipar a base de crèdits. No podem apostar per l’estat propi d’Abertis sinó per la independència pel poble treballador català.

Desobediència com a única via per la independència. Que ningú s’enganyi, l’estat espanyol MAI donarà permís per fer cap referèndum oficial però molt menys acceptarà la independència i el catalunyisme senyorial no està disposat a desobeir. El president Mas va dir que si no hi havia permís espanyol convocaria eleccions plebiscitàries pel 2016. Per què 2016 i no 2014? Perquè eleccions? Si no tenim permís per fer una consulta no el tindrem per la independència sigui quin sigui el resultat de les eleccions. La resposta és molt senzilla: necessiten temps per tindre-ho tot “atado y bien atado”.

Però tot això no és nou. La mateixa burgesia catalana sempre ha traït el poble català en els seus anhels de llibertat. Ho va fer en el cop d’estat franquista al 36, ho va fer durant la dictadura, durant la transició, ho ha fet durant les dècades de pujolisme i ho segueix fent en l’actualitat a ciutats com Reus en que governa amb el Partido Popular perquè, segons argumenten, els pactes de ciutat no tenen ideologia. Ens prenen per imbècils.
 

Com he dit, hem de passar pel debat conceptual a l’acció i fer de la sobirania econòmica un objectiu de mínims, ja que sense el control sobre tots els aspectes econòmics, no podem gosar a parlar d’autodeterminació ni d’independència. Les bases del procés han de fonamentar-se en un programa que garanteixi la igualtat de gènere, uns serveis públics de qualitat, gratuïts i universals, la defensa del territori i la sobirania econòmica.

Per tant, seguim fortes en el nostre lema d’independència per canviar-ho tot i sense cedir fins a guanyar.

Tirem pel dret i triem independència. Triem uns Països Catalans lliures i socialistes.  

Suport des de l'Andalusia rebel a les CUP!

 "Ser internacionalista exigeix que els treballadors d'una nació dividida i oprimida reneguin dels seus drets nacionals i confraternitzin d'aquesta manera amb els de la nació oprimida? segons el meu parer, això no és així. L'internacionalisme obrer significa la solidaritat de classe expressada en el suport mutu entre els i les treballadores de les diverses nacions, tot respectant la seva peculiar manera de ser nacional."  

José Miguel Beñaran. 'Argala'.

Aquest era l'única introducció digne. Espanya: fossa comú.

Andalucía Comunista anima a votar a los y las catalanas de origen andaluz a la CANDIDATURA D'UNITAT POPULAR-ALTERNATIVA D'ESQUERRES.

El futuro de los pueblos pasa inevitablemente por conseguir su soberanía nacional. Esto no implica sólo la independencia formal, como proponen algunas organizaciones políticas que pretenden renegar del Estado español para ponerse al servicio de otras economías que seguirán explotando al pueblo. La soberanía nacional necesita, además de la independencia formal, la soberanía política, económica, alimentaria y energética. 

Para conseguir estos objetivos es necesaria hoy en Catalunya la nacionalización de los sectores estratégicos de la economía, y la puesta al servicio del pueblo catalán de sus tierras y sus medios de producción. La experiencia nos dice claramente que no puede haber una plena soberanía política si no se tiene soberanía económica. En este sentido, el Estado español está demostrando ser no sólo un obstáculo, sino el instrumento que el capitalismo global está utilizando para explotar tanto a los Países Catalanes como al resto de naciones que están bajo su yugo. Y el arma que utiliza constantemente el poder dominante es el enfrentamiento: enfrentamiento entre pueblos, y los enfrentamientos en el seno de la clase obrera (sexismo, xenofobia, racismo, corporativismo, etc). Pero más allá de las consignas del imperialismo, los pueblos andaluz y catalán debemos tener siempre claro que no nos separan fronteras, sino que nos unen lazos de clase. La unidad de los pueblos es necesaria, y para esa unidad necesitamos la soberanía política y económica que nos permita desenvolvernos libres en nuestras relaciones como pueblos dentro de la cultura mediterránea. 

Es por ello que conquistar la libertad, la independencia, sería una tarea a medias si no conseguimos superar el capitalismo y conseguir una verdadera democracia real, popular, con el ideal del socialismo por bandera. De nada serviría desligarse de España, si la troika europea y el imperialismo estadounidense siguen rigiendo nuestras vidas. La consigna está clara: INDEPENDENCIA Y SOCIALISMO. 

En medio de esta crisis capitalista, cuya única solución que plantea el sistema es empobrecer más aún a la población para salvar a un puñado de ricos, se hace más patente que nunca la necesidad que el pueblo tiene de coger las riendas, parar los recortes, negarse a pagar una deuda ilegítima, que no es suya sino de las grandes empresas privadas y multinacionales que, por su avaricia, y ayudadas por políticos corruptos del sistema, han llevado a la ruina no a sus dirigentes que hoy en día siguen en la opulencia, sino a todo un pueblo. 

Desde la organización Andalucía Comunista queremos, por estas razones, animar a los catalanes y catalanas de origen andaluz que den su voto a la CUP. Que se organicen y trabajen, que arrimen su hombro a un proyecto soberanista, de clase e internacionalista. Votar a la CUP es votar por una Catalunya Lliure, y a su vez es votar por una Andalucía Libre que no obligue a su pueblo a emigrar para buscarse la vida. La CUP es un ejemplo para el pueblo andaluz y debe triunfar en su objetivo, que sin duda es el mismo que el nuestro.

 

VISCA ELS PAISOS CATALANS LLIURES
VIVA ANDALUCÍA LIBRE
INDEPENDENCIA Y SOCIALISMO
EN LAS ELECCIONES DEL 25N, EL VOTO POPULAR PARA LA CANDIDATURA D'UNITAT POPULAR

Som Unitat Popular

Som les somiadores que creiem en les realitats possibles i estem convençudes que la utopia és l'únic motor de la transformació i el canvi

Som les que no acceptem la submissió ni la renúncia que ens imposen. Aquelles i aquells a qui les seves polítiques i notícies no ens espanten. Les que hem perdut la por fins i tot a tenir por.

Som les que ens enfrontem permanentment a la cultura de la derrota.

Som les que volem una vida de colors, de matisos, i no de gris-decadència. 

Som els Sense Futur, que el present no els paralitza. Perquè hem decidit rebregar-lo.

Som el NOSALTRES que ha omplert els carrers i les places en descobrir-ho. No Som mercaderies en les mans de polítics i banquers

Som les que hem compartit espais, gestos i somriures. Paraules i lluites. Cops de porra i altres formes de violència generalitzada. I ho hem suportat ajuntant-nos. 

Som les que hem cridat: "Volem un habitatge digne", i ens hem compromès per a aconseguir-ho. Desobeint lleis injustes. Resistint-nos a ser foragitades. 

Som les que no ens hem quedat a casa a veure què.

Som les que volem educar els nostres fills i filles en una escola que sigui pública i de qualitat. Les que no creiem en l'adoctrinament ni en les escoles-fàbrica.

Som les que sabem que la cultura no és un luxe ni un bé de consum. Les que creem contra el buit creatiu a què la societat de l'espectacle ens aboca.

Som l'esperança de vida de la sanitat pública. El dret a envellir dignament. No Som un negoci.

Som tot allò que configura els barris, les comunitats. Som l'urbanisme de la nostra pròpia vida en comú. Som les ciutats, viles i pobles de totes les persones.

Som la lluita contra la precarietat. L'exigència d'un treball digne. Som el suport mutu i l'autoorganització que es rebel·la contra els acomiadaments. Som totes les desocupades que volen deixar de ser-ho. Les que avorrim l'esclavatge d'aquest treball de misèria.

Som les que hem entès que el coneixement no s'ha de mercantilitzar sinó estendre d'una manera crítica. La universitat ha de ser del i per al poble.

Som els que ens estimem molt més el nostre territori que no els diners que es genera en explotar-lo.

Som les que pensem alternatives. Les que cooperem i no competim. Les que foragitarem els mafiosos de la destrucció i la cleptocràcia.

Som acollidores. No volem que els murs del desconeixement i la desconfiança ens separin. Som les que avorrim l'existència dels CIE i les extradicions. 

Som la nostra identitat que ve d'antic i muta. Som els nostres referents culturals i lingüístics. Som el català parlat de cadascú.

Som la territorialitat completa de la nostra manera de ser i d'existir.

Som els que creiem en les paraules; i pensem que han de deixar de ser buides i recuperar el significat.

Som la independència plena. La real. Lluny de la subordinació a altres estats o a l'Europa del capital, del frau, del deute, de l'especulació, de la guerra i de l'exclusió social.

Som les que volem re-tornar a la democràcia. A la presa de decisions col·lectives, directes, participatives, actives i inclusives. 

Som les que no volem delegar la nostra responsabilitat. Les que volem recuperar la nostra acció política sense donar xecs en blanc a res ni a ningú.

Som els que volem fundar les nostres institucions polítiques comunes que ens permetin governar-nos.

Som les que anirem al Parlament a desobeir i impugnar les seves institucions, aquelles que estan al servei d'un ordre depredador i egoista.

Som els hereus de la tradició obrera, de les revoltes populars, i de tots els processos d'autoorganització i ruptura. Dels fets aquí i a l'altra banda. 

Som el procés que es crea i recrea. Que es va modificant i és mòbil. Que es multiplica.

Som l'aprenentatge fruit de cada acció que hem fet o defensat. Som els que sentim que ha arribat l'hora de confluir, i de gestar espais de poder constituent a cada vila o barri.

Som tot allò que Som i el que podem ser encara. Som encara més.

Som Unitat Popular

i ho volem TOT

Les CUP al Parlament.

En la darrera Assemblea Nacional, les CUP vam decidir iniciar un nou procés que ens permetés decidir amb seguretat i coneixença de causa, la possibilitat de participar en condicions en eleccions supramunicipals. La jugada mestre de Convergència i Unió de convocar-nos a les urnes aquest 25 de novembre, ens agafa a totes i tots a contrapeu i ens ha obligat a accelerar aquest procés. Durant les darreres setmanes ens hem vist obligades a prendre decisions importants, decisions molt difícils degut al poc temps, la importància i la evident repercussió de tot plegat.

Les CUP partim d’un projecte municipalista que, fins el moment, ens ha permès utilitzar les institucions com altaveu de les lluites populars, com un instrument més de denúncia de l’opac funcionament d’una democràcia corrupte i cínica. Aquest nou repte parlamentari només tindrà sentit i estarà justificat si no fa perdre aquesta essència. Les CUP han de ser la veu dels sense veu, una alternativa rupturista i sense renúncies.

Empobriment extrem d’una classe fins ara acomodada econòmicament, endeutament tant de les persones com de les institucions públiques, polítiques neoliberals imposades pel catalunyisme senyorial que condemnen a la misèria a milers de treballadores i treballadors, receptes imposades que desmunten les polítiques socials i ataquen la sanitat i l’escola pública, al mateix temps que pretenen allunyar el poder polític de les masses populars i augmentant el control econòmic dels grans fons d’inversió i de l’especulació financera.

Avui més que mai cobra importància la reivindicació d’allò col·lectiu, i no només ens referim als drets o espais col·lectius, sinó a les formes de treball, les relacions humanes i la lluita política. Les reformes dictades pels estaments europeus i aplicades per la dreta espanyola i catalana ataquen directament als espais de lluita col·lectiva per tal de desarticular la resistència.

Convergència i Unió sap perfectament que pesen molt més les il·lusions que les raons, i  utilitza els mitjans de comunicació per monopolitzar el primer projecte il·lusionador que ha viscut una part d'aquest país en els darrers anys: la creació d’un ambigu estat propi o el camí cap a l’autodeterminació, una autodeterminació que tampoc ens han explicat en que consistiria. El que si veiem clar es que volen fer caure en l'oblit els últims anys de retallades i pèrdues de drets socials que ha patit la classe treballadora.

Per tant, la base principal de la nostra estratègia ha de continuar sent la construcció de la unitat popular, entesa com a una proposta àmplia per a la transformació social i econòmica, la radicalitat democràtica, la ruptura independentista, la concreció d’unes formes de fer política des de la proximitat, des de la participació directa en la presa de decisions i amb el treball colze a colze amb les diferents lluites instaurades en el nostre territori.

Sabem que el terme unitat popular pot tindre un significat molt ambigu, fins i tot interessat, per això ens hem posat unes condicions sine qua non a l’hora de prendre aquesta important decisió, com per exemple, fer una llista electoral amb unes dues terceres parts de persones no militants de les CUP, totes elles lligades a lluites i moviments socials; la creació, en cas de treure representació, d’un òrgan de seguiment i coordinació on totes aquelles entitats i organitzacions que estan participant en aquest nou projecte tinguin veu i vot a l’hora de triar les futures passes i, per suposat, accions per impedir una professionalització de la política: limitació de sous, total transparència i democràcia interna. Així com destacar les assemblees obertes que s’han fet arreu del territori per poder prendre aquesta decisió d’una forma consensuada amb qui ha de ser part imprescindible en aquest projecte, començant per l’Esquerra Independentista.

Ara comença un nou temps, el resultat de tot això no pot ser una simple suma d’elements, fem d’això una suma sinèrgica i maximitzem el resultat. 

Ho volem tot, no renunciem a res! 

Seguim, seguirem.

“Ni pacte fiscal ni pacte social. Independència i Socialisme. Països Catalans”. Sota aquest lema, vam fer història arreu del territori, i què carai, ens hem de felicitar! A la manifestació de Reus vam duplicar l’assistència habitual i vam superar els 4000 assistents, els actes de l’EI a Barcelona també vas ser un èxit rotund i van superar de llarg l’assistència d’anys anteriors, així com la manifestació convocada per l’Assemblea Nacional Catalana que, independentment de la xifra exacte, també va superar totes les expectatives.

No modificar la nostra convocatòria era una aposta arriscada, a més, tot i no canviar d’opinió sobre la incompatibilitats del moviments transversals amb els socialistes, segurament no seré l’únic a opinar que no hem portat aquest debat de la millor manera, com veiem, no pels resultats sinó per la imatge que s’ha donat tenint certs debats públicament, declaracions desafortunades i la demostració de les diferències internes existents. De totes maneres, recordar que moltes som les assemblees locals que defensem l’autonomia de cada nucli per posicionar-se de la forma que creguin oportuna, dintre d’una estratègia i ideologia  comuna, clar.

Molta gent no entén que l’Esquerra Independentista, i sobretot les CUP, no aturem el temps i ens adherim a la mobilització transversal  (i de forma errada catalogada d’unitària). En podríem seguir repetint els motius infinites vegades de la mateixa manera que podríem recordar que hem arribat on som amb un discurs clar i alternatiu, i que si alguna cosa ens ha de fer canviar és l’autocrítica, no pas la pressió o la pressa. Però més aviat toca recordar que els dies segueixen passant i la feina encara hi és. Moltes són les persones que van sortir a manifestar-se per l’independentisme quan mai, fins ara, ho havia fet. Per tant, toca seguir treballant, seguir prioritzant la feina a peu de carrer, polititzar la ciutadania i donar exemple de coherència.

Al Principat es planteja una situació interessant, Convergència i Unió segueixen apostant per l’ambigüitat. En Ramon Tremosa, entre d’altres membres reconeguts, parlen d’independència sense embuts a la vegada que la ‘llicenciada’ Joana Ortega va assegura que "per damunt de tot, la manifestació de la Diada ha clamat per un nou sistema de finançament, un nou pacte fiscal" (quina poca vergonya..), i en Mas, doncs bé, allí segueix parlant molt i sense dir res. Fent temps, tensant l’ambient però sense fer una passa decisiva. Per la seva banda, Solidaritat per la Independència, ha fet públic que portarà una petició formal al Parlament per proclamar unilateralment la independència de la comunitat autònoma de Catalunya, serà molt curiós veure com se’n surten alguns de la votació...

En Pere Navarro (PSC), deia que no totes les assistents a la marxa de l’ANC serien independentistes i molts són els riures que es van escoltar. Doncs té raó. Qui no ha vist  que amb els parlamentaris assistents n’hi ha prou per declarar la independència? El PSC i ICV no han vist la llum, simplement no podien faltar en aquesta festa mediàtica, haguessin perdut força per plantejar alternatives.

Però tornant als independentistes, hi ha una cosa molt important que l’eufòria està fent passar per alt, no tot acaba convèncer a CiU perquè convoqui un referèndum vinculant i que amb una majoria simple tinguem prou per proclamar unilateralment la independència, també necessitem la certesa que els i les nostres polítiques, així com la societat catalana en general, està disposada a aguantar la pressió posterior. Doncs tinguem en compte que la realitat catalana no és hegemònica. Evidentment no esperarem a convèncer a tothom, els borbons no van colonitzar-nos amb flors i cançons, però hem de tindre en compte la realitat en la que ens trobem. El discurs independentista puja com l’escuma, però no som majoria.

D’aquí sorgeix la nostra feina impacient de focalitzar la lluita independentista en convèncer a les classes populars sobre la viabilitat de la sobirania econòmica i no de convèncer a CiU perquè proclami un estat propi.

Tot i que alguns ja ho han fet, i de quatre potes, no podem caure en paranys de competicions personals com les de proclamar-se territori lliure si la valentia no supera punts com, per exemple, que la Guardia Civil no pugui entrar al municipi sense el teu permís o la de marcar paquet però no negar subvencions estatals espanyoles, que, en casos com el de Reus, superen els 20 milions d’euros. Siguem valentes i valents, plantegem passes irreversibles, importants i que realment trenquin amb el marc espanyol. No podem deixar de caminar però vigilem on posem els peus.

Un cop més: Ni pacte fiscal ni pacte social. Independència i Socialisme. Països Catalans!

Moviment, contrapoder i alternativa.

A l’ordre del dia hi ha el debat sobre què és el Contrapoder Popular i la viabilitat d’apostar clarament per aquest des de les institucions.

Des d’un punt de vista idealista, titllaríem de fracàs que la majoria de les CUP hagin acabat practicant una ‘Socialdemocràcia Radical’ als Ajuntament, moltes som les que apostaríem perquè els i les  regidores cupaires fossin unes ‘Astèrix’ atrinxerades als consistoris, però també s’ha de veure que, a vegades, fer una passa enrere permet fer un salt més llarg. Intentaré explicar-ho.

No, no estic insinuant que les CUP hagin d'ocupar l'espai de partits com Iniciativa o Esquerra Republicana, sempre he defensat que la nostra lluita no ha de ser competir amb altres partits, però un cop temptejat l'entorn i les seves lleis, va sent hora d'analitzar el nostre objectiu, estratègia i paper dinamitzador. Formem part d’un moviment molt complet, hem de saber jugar les nostres cartes per tal de treure’n el màxim rendiment.

Els partits i moviments comunistes tradicionals, han optat per seguir amb el funcionament d'organització clàssica basada en la verticalitat, comitès centrals i sobretot partint d'una base de confiança, hegemonia i disciplina interna molt treballada. Un exemple fàcil i proper en l’Esquerra Abertzale. Ningú dubta que, en el seu cas, la professionalització de la política ha donat bons resultats.

Altres, com el Partit Comunista dels Pobles d’Espanya (PCPC a Catalunya), han optat per fer una feina més d’avantguarda i fer un treball més propagandístic i de carrer, però amb el mateix fons organitzatiu.

Nosaltres, en canvi, hem apostat per un altre funcionament, a causa de les nostres característiques internes hem apostat per no caure en la professionalització de la política i renovar tots els càrrecs periòdicament, apostar per l’horitzontalitat i, sobretot i més important, fent-nos partícips en totes les preses de decisions i debats. Fixant-nos més en el model socialista veneçolà que en el soviètic.

Què ha de fer la CUP?

Un cop fet el símil amb els partits tradicionals comunistes, arribem a la conclusió que no podem pretendre prosperar a gaires ajuntaments -i menys amb un, dos o tres regidors/es- amb un programa de Contrapoder municipal. Sí rupturista i alternatiu, però no gàl·lic i utòpic. El motiu per catalogar-lo d'utòpic és, simplement, perquè ni la nostra gent (EI-CUP) estem prou preparades per fer arribar en condicions un discurs basat en les tesis Marxistes-Leninistes, i evidentment, ni la població està preparada per rebre’l.

Als Ajuntaments, de moment, és on es prenen la majoria de decisions que tenen una repercussió directa en la vida de les persones, i si més no, és on més poder per inserir-hi podem tindre des de la nostra humil posició. Ningú dubta avui dia de la minsa legitimitat democràtica d'un Parlament o del Congrés dels Diputats, on agents externs -com la CEOE- tenen poder suficient per marcar un full de ruta o condicionar decisions. 

Com a híbrid entre les institucions i els moviments populars, hem d’aprendre a utilitzar el nostre entorn per tal de crear i transportar un discurs desacomplexat que sigui fàcil d’explicar i d’entendre; fer campanyes i assenyalar cada una de les persones, institucions i òrgans responsables de tot allò que passa a la ciutat; explicar el 'perquè' de tot el funcionament i mesures preses pels partits; plantejar alternatives populars basades en la comunitat i solidaritat. Apostar per la creació de xarxes alternatives i la insubmissió davant de les mesures impopulars que ens plantegen. En definitiva, crear aquest Contrapoder des dels moviments populars, plantejar alternatives frontals que cridin l'atenció de la gent i sobretot, a la reflexió.

Després, des de les institucions municipals i en total coordinació, hem de plantejar aquestes alternatives en la seva forma més realista, posar entre la espasa i la paret als governs i anar fent, com he dit, d’híbrid entre els dos espais. Crear Contrapoder per poder plantejar l’alternativa necessària.

Tenim els mitjans necessaris per tractar de ‘tu a tu’ al Poder, tenim el suport de la població que, dia rere dia, va veient que aquí s’han de fer alguna cosa. Aprofitem-ho.

Quins són aquests mitjans? 

Mereix una valoració molt positivament la feina feta fins el moment des de l’Assemblea Popular, ens ha fet viure l’any amb més mobilitzacions i més intens que molts i moltes recordem, hem aconseguit deixar de ser aquella part folklòrica que sempre hi era, hem sigut capaços d’unir-nos persones prou diferents però encaixant a la perfecció sota un objectiu comú.

També la feina des la pròpia CUP ha fet que, tota la gent que ens veia amb una certa incredulitat i paternalisme, hagi vist en nosaltres una alternativa de veritat, seriosa. Hi ha comissions que treballen de forma paral·lela a l’Assemblea Local que han presentat alternatives als Plans Locals Municipals, presentar propostes valentes als Consells Municipals i el que és més important, crear debats i fer participar la gent en ells. La feina més reconeguda ha estat tota la que fa referència a INNOVA, aconseguint que se’n replantegi la seva funcionalitat just després que el nou govern ja la reestructurés a principi de la legislatura, fa només un any...

L’Esquerra Independentista de Reus també es troba en un moment molt digne i destacable, hem tingut un paper important en la dinamització de l’Assemblea Popular; creant discurs i treballant dia a dia; el naixement d’Arran fruit de la confluència entre la CAJEI i Maulets marca un nou punt de partida; les primeres passes de la Coordinadora Obrera Sindical entre d’altres exemples, demostra que seguim més vius que mai.

Ara iniciem aquest nou curs i ens hem de marcar l’objectiu de donar-li encara més intensitat que l’anterior, carregar-lo d’unitat i no marcar-nos límits, ja ens els trobarem. Donem vida a la frase que hem utilitzat aquest any: Juntes ho podem tot.