Independència per canviar-ho tot.

El debat independentista ja és present, ha arribat l’hora de passar del debat a l’acció. Hem de passar del compromís al sacrifici. L’esquerra independentista seguim al carrer i aquesta diada ho fem amb una campanya tant explícita com necessària: Independència per canviar-ho tot.

Des de ja, exigim la celebració d’un referèndum perquè és l’única consulta popular que té valor jurídic internacional i és la màxima expressió democràtica que permet el sistema. Hem de trencar amb l’ambigüitat conceptual d’una consulta que no ens assegura la materialització del resultat. Una consulta que ni té pregunta ni, des de fa uns dies, assegurança de vida.

Si el govern conservador de Convergència i Unió, avalat per Esquerra Republicana de Catalunya, estigués disposat a arribar fins el final, no estaríem perdent el temps jugant al fet i amagar amb un discurs acomplexat carregat d’indefinicions.

Independència contra l’estat propi. Les classes populars hem de ser el centre actiu d’un procés emancipador, integrador i transformador. La independència és un projecte de classe que ha de servir per una cosa tant senzilla com òbvia: satisfer els interessos de la majoria.

Aquesta vegada no, no estem en situació de permetre’ns un altre frau com el de la transició espanyola. De la mateixa manera, hem d’omplir el procés de contingut trencant amb el “primer la independència i després ja veurem”. Aquest ja és un posicionament polític molt clar que ens ha dut a comprovar que l’actual modus operandi beneficia els interessos de la classe dominant (els 2000 milions d’euros en retallades només representa el 50% destinat per rescatar Catalunya Caixa, a la vegada que es segueix desnonant famílies per les seves denúncies). L’establishment si ha entès la solidaritat de classe i va col·locant els seus a les empreses públiques cobrant sous milionaris mentre s’indulten i es tapen les vergonyes els uns amb els altres.

Hem de fer ressorgir la consciència de classe que van emancipar a base de crèdits. No podem apostar per l’estat propi d’Abertis sinó per la independència pel poble treballador català.

Desobediència com a única via per la independència. Que ningú s’enganyi, l’estat espanyol MAI donarà permís per fer cap referèndum oficial però molt menys acceptarà la independència i el catalunyisme senyorial no està disposat a desobeir. El president Mas va dir que si no hi havia permís espanyol convocaria eleccions plebiscitàries pel 2016. Per què 2016 i no 2014? Perquè eleccions? Si no tenim permís per fer una consulta no el tindrem per la independència sigui quin sigui el resultat de les eleccions. La resposta és molt senzilla: necessiten temps per tindre-ho tot “atado y bien atado”.

Però tot això no és nou. La mateixa burgesia catalana sempre ha traït el poble català en els seus anhels de llibertat. Ho va fer en el cop d’estat franquista al 36, ho va fer durant la dictadura, durant la transició, ho ha fet durant les dècades de pujolisme i ho segueix fent en l’actualitat a ciutats com Reus en que governa amb el Partido Popular perquè, segons argumenten, els pactes de ciutat no tenen ideologia. Ens prenen per imbècils.
 

Com he dit, hem de passar pel debat conceptual a l’acció i fer de la sobirania econòmica un objectiu de mínims, ja que sense el control sobre tots els aspectes econòmics, no podem gosar a parlar d’autodeterminació ni d’independència. Les bases del procés han de fonamentar-se en un programa que garanteixi la igualtat de gènere, uns serveis públics de qualitat, gratuïts i universals, la defensa del territori i la sobirania econòmica.

Per tant, seguim fortes en el nostre lema d’independència per canviar-ho tot i sense cedir fins a guanyar.

Tirem pel dret i triem independència. Triem uns Països Catalans lliures i socialistes.  

Suport des de l'Andalusia rebel a les CUP!

 "Ser internacionalista exigeix que els treballadors d'una nació dividida i oprimida reneguin dels seus drets nacionals i confraternitzin d'aquesta manera amb els de la nació oprimida? segons el meu parer, això no és així. L'internacionalisme obrer significa la solidaritat de classe expressada en el suport mutu entre els i les treballadores de les diverses nacions, tot respectant la seva peculiar manera de ser nacional."  

José Miguel Beñaran. 'Argala'.

Aquest era l'única introducció digne. Espanya: fossa comú.

Andalucía Comunista anima a votar a los y las catalanas de origen andaluz a la CANDIDATURA D'UNITAT POPULAR-ALTERNATIVA D'ESQUERRES.

El futuro de los pueblos pasa inevitablemente por conseguir su soberanía nacional. Esto no implica sólo la independencia formal, como proponen algunas organizaciones políticas que pretenden renegar del Estado español para ponerse al servicio de otras economías que seguirán explotando al pueblo. La soberanía nacional necesita, además de la independencia formal, la soberanía política, económica, alimentaria y energética. 

Para conseguir estos objetivos es necesaria hoy en Catalunya la nacionalización de los sectores estratégicos de la economía, y la puesta al servicio del pueblo catalán de sus tierras y sus medios de producción. La experiencia nos dice claramente que no puede haber una plena soberanía política si no se tiene soberanía económica. En este sentido, el Estado español está demostrando ser no sólo un obstáculo, sino el instrumento que el capitalismo global está utilizando para explotar tanto a los Países Catalanes como al resto de naciones que están bajo su yugo. Y el arma que utiliza constantemente el poder dominante es el enfrentamiento: enfrentamiento entre pueblos, y los enfrentamientos en el seno de la clase obrera (sexismo, xenofobia, racismo, corporativismo, etc). Pero más allá de las consignas del imperialismo, los pueblos andaluz y catalán debemos tener siempre claro que no nos separan fronteras, sino que nos unen lazos de clase. La unidad de los pueblos es necesaria, y para esa unidad necesitamos la soberanía política y económica que nos permita desenvolvernos libres en nuestras relaciones como pueblos dentro de la cultura mediterránea. 

Es por ello que conquistar la libertad, la independencia, sería una tarea a medias si no conseguimos superar el capitalismo y conseguir una verdadera democracia real, popular, con el ideal del socialismo por bandera. De nada serviría desligarse de España, si la troika europea y el imperialismo estadounidense siguen rigiendo nuestras vidas. La consigna está clara: INDEPENDENCIA Y SOCIALISMO. 

En medio de esta crisis capitalista, cuya única solución que plantea el sistema es empobrecer más aún a la población para salvar a un puñado de ricos, se hace más patente que nunca la necesidad que el pueblo tiene de coger las riendas, parar los recortes, negarse a pagar una deuda ilegítima, que no es suya sino de las grandes empresas privadas y multinacionales que, por su avaricia, y ayudadas por políticos corruptos del sistema, han llevado a la ruina no a sus dirigentes que hoy en día siguen en la opulencia, sino a todo un pueblo. 

Desde la organización Andalucía Comunista queremos, por estas razones, animar a los catalanes y catalanas de origen andaluz que den su voto a la CUP. Que se organicen y trabajen, que arrimen su hombro a un proyecto soberanista, de clase e internacionalista. Votar a la CUP es votar por una Catalunya Lliure, y a su vez es votar por una Andalucía Libre que no obligue a su pueblo a emigrar para buscarse la vida. La CUP es un ejemplo para el pueblo andaluz y debe triunfar en su objetivo, que sin duda es el mismo que el nuestro.

 

VISCA ELS PAISOS CATALANS LLIURES
VIVA ANDALUCÍA LIBRE
INDEPENDENCIA Y SOCIALISMO
EN LAS ELECCIONES DEL 25N, EL VOTO POPULAR PARA LA CANDIDATURA D'UNITAT POPULAR

Les CUP al Parlament.

En la darrera Assemblea Nacional, les CUP vam decidir iniciar un nou procés que ens permetés decidir amb seguretat i coneixença de causa, la possibilitat de participar en condicions en eleccions supramunicipals. La jugada mestre de Convergència i Unió de convocar-nos a les urnes aquest 25 de novembre, ens agafa a totes i tots a contrapeu i ens ha obligat a accelerar aquest procés. Durant les darreres setmanes ens hem vist obligades a prendre decisions importants, decisions molt difícils degut al poc temps, la importància i la evident repercussió de tot plegat.

Les CUP partim d’un projecte municipalista que, fins el moment, ens ha permès utilitzar les institucions com altaveu de les lluites populars, com un instrument més de denúncia de l’opac funcionament d’una democràcia corrupte i cínica. Aquest nou repte parlamentari només tindrà sentit i estarà justificat si no fa perdre aquesta essència. Les CUP han de ser la veu dels sense veu, una alternativa rupturista i sense renúncies.

Empobriment extrem d’una classe fins ara acomodada econòmicament, endeutament tant de les persones com de les institucions públiques, polítiques neoliberals imposades pel catalunyisme senyorial que condemnen a la misèria a milers de treballadores i treballadors, receptes imposades que desmunten les polítiques socials i ataquen la sanitat i l’escola pública, al mateix temps que pretenen allunyar el poder polític de les masses populars i augmentant el control econòmic dels grans fons d’inversió i de l’especulació financera.

Avui més que mai cobra importància la reivindicació d’allò col·lectiu, i no només ens referim als drets o espais col·lectius, sinó a les formes de treball, les relacions humanes i la lluita política. Les reformes dictades pels estaments europeus i aplicades per la dreta espanyola i catalana ataquen directament als espais de lluita col·lectiva per tal de desarticular la resistència.

Convergència i Unió sap perfectament que pesen molt més les il·lusions que les raons, i  utilitza els mitjans de comunicació per monopolitzar el primer projecte il·lusionador que ha viscut una part d'aquest país en els darrers anys: la creació d’un ambigu estat propi o el camí cap a l’autodeterminació, una autodeterminació que tampoc ens han explicat en que consistiria. El que si veiem clar es que volen fer caure en l'oblit els últims anys de retallades i pèrdues de drets socials que ha patit la classe treballadora.

Per tant, la base principal de la nostra estratègia ha de continuar sent la construcció de la unitat popular, entesa com a una proposta àmplia per a la transformació social i econòmica, la radicalitat democràtica, la ruptura independentista, la concreció d’unes formes de fer política des de la proximitat, des de la participació directa en la presa de decisions i amb el treball colze a colze amb les diferents lluites instaurades en el nostre territori.

Sabem que el terme unitat popular pot tindre un significat molt ambigu, fins i tot interessat, per això ens hem posat unes condicions sine qua non a l’hora de prendre aquesta important decisió, com per exemple, fer una llista electoral amb unes dues terceres parts de persones no militants de les CUP, totes elles lligades a lluites i moviments socials; la creació, en cas de treure representació, d’un òrgan de seguiment i coordinació on totes aquelles entitats i organitzacions que estan participant en aquest nou projecte tinguin veu i vot a l’hora de triar les futures passes i, per suposat, accions per impedir una professionalització de la política: limitació de sous, total transparència i democràcia interna. Així com destacar les assemblees obertes que s’han fet arreu del territori per poder prendre aquesta decisió d’una forma consensuada amb qui ha de ser part imprescindible en aquest projecte, començant per l’Esquerra Independentista.

Ara comença un nou temps, el resultat de tot això no pot ser una simple suma d’elements, fem d’això una suma sinèrgica i maximitzem el resultat. 

Ho volem tot, no renunciem a res! 

Seguim, seguirem.

“Ni pacte fiscal ni pacte social. Independència i Socialisme. Països Catalans”. Sota aquest lema, vam fer història arreu del territori, i què carai, ens hem de felicitar! A la manifestació de Reus vam duplicar l’assistència habitual i vam superar els 4000 assistents, els actes de l’EI a Barcelona també vas ser un èxit rotund i van superar de llarg l’assistència d’anys anteriors, així com la manifestació convocada per l’Assemblea Nacional Catalana que, independentment de la xifra exacte, també va superar totes les expectatives.

No modificar la nostra convocatòria era una aposta arriscada, a més, tot i no canviar d’opinió sobre la incompatibilitats del moviments transversals amb els socialistes, segurament no seré l’únic a opinar que no hem portat aquest debat de la millor manera, com veiem, no pels resultats sinó per la imatge que s’ha donat tenint certs debats públicament, declaracions desafortunades i la demostració de les diferències internes existents. De totes maneres, recordar que moltes som les assemblees locals que defensem l’autonomia de cada nucli per posicionar-se de la forma que creguin oportuna, dintre d’una estratègia i ideologia  comuna, clar.

Molta gent no entén que l’Esquerra Independentista, i sobretot les CUP, no aturem el temps i ens adherim a la mobilització transversal  (i de forma errada catalogada d’unitària). En podríem seguir repetint els motius infinites vegades de la mateixa manera que podríem recordar que hem arribat on som amb un discurs clar i alternatiu, i que si alguna cosa ens ha de fer canviar és l’autocrítica, no pas la pressió o la pressa. Però més aviat toca recordar que els dies segueixen passant i la feina encara hi és. Moltes són les persones que van sortir a manifestar-se per l’independentisme quan mai, fins ara, ho havia fet. Per tant, toca seguir treballant, seguir prioritzant la feina a peu de carrer, polititzar la ciutadania i donar exemple de coherència.

Al Principat es planteja una situació interessant, Convergència i Unió segueixen apostant per l’ambigüitat. En Ramon Tremosa, entre d’altres membres reconeguts, parlen d’independència sense embuts a la vegada que la ‘llicenciada’ Joana Ortega va assegura que "per damunt de tot, la manifestació de la Diada ha clamat per un nou sistema de finançament, un nou pacte fiscal" (quina poca vergonya..), i en Mas, doncs bé, allí segueix parlant molt i sense dir res. Fent temps, tensant l’ambient però sense fer una passa decisiva. Per la seva banda, Solidaritat per la Independència, ha fet públic que portarà una petició formal al Parlament per proclamar unilateralment la independència de la comunitat autònoma de Catalunya, serà molt curiós veure com se’n surten alguns de la votació...

En Pere Navarro (PSC), deia que no totes les assistents a la marxa de l’ANC serien independentistes i molts són els riures que es van escoltar. Doncs té raó. Qui no ha vist  que amb els parlamentaris assistents n’hi ha prou per declarar la independència? El PSC i ICV no han vist la llum, simplement no podien faltar en aquesta festa mediàtica, haguessin perdut força per plantejar alternatives.

Però tornant als independentistes, hi ha una cosa molt important que l’eufòria està fent passar per alt, no tot acaba convèncer a CiU perquè convoqui un referèndum vinculant i que amb una majoria simple tinguem prou per proclamar unilateralment la independència, també necessitem la certesa que els i les nostres polítiques, així com la societat catalana en general, està disposada a aguantar la pressió posterior. Doncs tinguem en compte que la realitat catalana no és hegemònica. Evidentment no esperarem a convèncer a tothom, els borbons no van colonitzar-nos amb flors i cançons, però hem de tindre en compte la realitat en la que ens trobem. El discurs independentista puja com l’escuma, però no som majoria.

D’aquí sorgeix la nostra feina impacient de focalitzar la lluita independentista en convèncer a les classes populars sobre la viabilitat de la sobirania econòmica i no de convèncer a CiU perquè proclami un estat propi.

Tot i que alguns ja ho han fet, i de quatre potes, no podem caure en paranys de competicions personals com les de proclamar-se territori lliure si la valentia no supera punts com, per exemple, que la Guardia Civil no pugui entrar al municipi sense el teu permís o la de marcar paquet però no negar subvencions estatals espanyoles, que, en casos com el de Reus, superen els 20 milions d’euros. Siguem valentes i valents, plantegem passes irreversibles, importants i que realment trenquin amb el marc espanyol. No podem deixar de caminar però vigilem on posem els peus.

Un cop més: Ni pacte fiscal ni pacte social. Independència i Socialisme. Països Catalans!

Qüestions organitzatives. I nosaltres què?

A la societat catalana sempre ens ha mancat creure una mica en nosaltres. Els i les catalanes sempre hem viscut com un poble vençut, humilitat i acomplexat que va a remolc de totes aquelles iniciatives que tenen èxit. Potser és hora de canviar.

Després dels bons resultats de l’Esquerra Abertzale a les darreres eleccions municipals el Maig del 2011, ràpidament es va parlar del Bildu/Amaiur català, fins i tot Solidaritat per la Independència iniciava el Bildutour arreu del principat portant membres d’Eusko Alkartasuna  a fer xerrades.

L’Esquerra Independentista crèiem que, per lògica ideològica, aquell era el nostre projecte anàleg i que si algú tenia èxit al copiar-ne el model, seríem nosaltres. Res més lluny de la realitat... copiar el model organitzatiu de l’Esquerra Abertzale suposaria un suïcidi. Els més de 30 anys de trajectòria política els fa gaudir d’una experiència, recursos i -sobretot i més important- una hegemonia que s’escenifica en una solidesa i confiança, tant interna com externa, que l’EI estem a anys lluny d’arribar-hi. Podem aprendre’n molt, però de moment copiar-ne poc.

 Després de l’èxit de Syriza a Grècia sembla que se’ns tornen a obrir els ulls i que ara, la definitiva, la solució, és la Syriza catalana. Per justificar-ho, membres d’Izquierda Unida utilitzen preguntes de la talla “per què la dreta pot unir a espanyols i catalans i l’esquerra n’és incapaç?” Doncs companyes i companys, ho fa de la mateixa manera que els uneix a ells amb el PSOE.

I nosaltres, què hem fet i què podem fer?

Mitjançant la política municipal, hem pogut qüestionar i denunciar l’opaca gestió que es practica a les institucions així com demostrar el paper que hi juguen diferents formacions i personalitats. Hem sigut capaços i capaces de generar dinàmiques participatives i actuar com a híbrid entre partit polític i moviment social, trencant així amb el model polític tradicional i veure que, poc a poc, generar una alternativa política és tant possible com necessari.

Fa uns dies, un company va fer aquesta reflexió: “és el moment de triar entre ser l’alternativa necessària o l’apèndix prescindible”. Excel·lent. El nostre primer objectiu no ha de ser omplir les institucions de representants ni enrocar-nos pidolant petites concessions; el nostre projecte, aquell que ens ha de treure la son, és ser capaces seguir creant contrapoder popular, i això passa per fomentar la creació d’una base sòlida i formada que coordini les línies de la política municipal, controlin l’activitat dels i les nostres representants a les institucions per evitar la formació, amb el temps, de buròcrates. Per desgràcia podem posar molts exemples de col·lectius, de diferent tipologia, que han acabat amb les bases i les cúpules massa distanciades.

És moment de créixer i sumar; només des de la feina al carrer, formant i participant en aquelles plataformes, assemblees i formacions que estiguem disposades a anar una, podrem forjar una estructura que li doni forma a aquesta indignació.

"Tenemos que organizarnos dentro de las fábricas, dentro de los barrios, para que la voz de los trabajadores se deje oír directamente .Aunque llegasen al poder los partidos socialistas, si el pueblo no se organiza, si los trabajadores no se organizan, lo único que conseguiremos es que ganen los dirigentes, una serie de burócratas que, con unos años , se distanciarán otra vez de los trabajadores, harán lo que ellos quieran" 

José Miguel Beñaran Ordeñana. 

Independentisme transversal vs Poper Popular

L’independentisme transversal viu, possiblement, el seu millor moment de la història, gaudeix de l’existència de partits com Solidaritat per la independència que fan bandera d’un independentisme estricte, innegociable, d’una puresa que fins i tot fa oblidar on militaven els seus líders fa escassament un any, però de totes maneres repassem el més destacat: Tenim un ex-conseller de Convergència Democràtica de Catalunya, un ex-vocal del “Consejo General del Poder Judicial de España” i un ex-diputat d’ERC que va votar la investidura de José Montilla i va avalar dos (si, dos) tripartits. Prou significatiu tot plegat. Direu que tothom té dret a canviar/madurar la seva ideologia, per suposat, però si us plau, una mica d’humilitat i si aquest canvi/maduració apareix de la nit al dia i com a mínim no et dediquis a jutjar o desqualificar tot allò que t’envolta i més encara quan has viscut d’allò anys i panys. Després tenim la nova coalició ERC-Reagrupament, una coalició d’un partit i la seva pròpia escissió, té la seva gràcia... ERC ha vist la llum i després d’embarcar-se en dos tripartits ara aposta per la unitat de l’independentisme perquè els ciutadans de Catalunya així ho demanen, té pebrots! I per acabar, i perquè també es mereixen el seu minut de glòria, recolliré una reflexió del mediàtic Eric Bertran (CDC): “el 70% dels nostres militants són independentistes però si a les consultes independentistes només hi participa un 10% de la població vol dir que la societat catalana no ho és i per tant no podem plantejar la independència al nostre programa”. Doncs sí.. com dèiem, l’independentisme transversal català gaudeix d’un gran moment.

Fa poc vam viure el ridícul espectacle de la Fada Gispert prohibint les expressions “Espanya ens roba” i “espoli fiscal”, no sé que pretenien aconseguir amb aquesta absurda prohibició però vaja, ja que hi som, centrem-nos en aquesta problemàtica. Des d’aquest sector independentista resulta que ens volen fer creure que aquest és el veritable problema dels catalans. Que si tinguéssim el nostre estat català a Europa aquí ni hi hauria crisi, ni les retallades serien necessàries i que fins i tot que hi hauria un excedent de diners. No negarem que l’espoli existeix, que la nostra situació econòmica seria notablement millor però oblidem-nos d’aquestes animalades manipulades i interessades. La població “corrent”, la classe treballadora, totes aquelles persones que patim les conseqüències reals d’aquesta crisi que tant a compte surt a la burgesia catalana, espanyola i europea, no penseu que guanyaríem gaire cosa més que el reconeixement internacional a una part de la nostra nació, que no és poc, però totalment insuficient i irrellevant a l’hora de sobreviure. La independència no és marcar línies als mapes, la independència no és únicament canviar una bandera opressora per una bandera oprimida, la independència és el dret a decidir, a decidir com vivim, a decidir com gestionem els nostres diners, a decidir les nostres prioritats com a persones. De què serveix la independència de l’estat grec o italià? Serveix per tindre la seva bandera però perquè vingui Goldman Sharks avalat per la UE i et posi un tecnòcrata a dir com s’ha de gestionar el teu estimat estat. Aquesta és la independència que volem? Volem seguir sent manats per multinacionals, bancs, altres estats, corporacions o ves a saber què? Volem un estat català amb Millets? On segueixin encobrint els escàndols com els de la família Pujol i Banca Catalana? On el responsable de decidir que la sanitat pública mori sigui Josep Prat, sigui membre del consell d’administració de la filial espanyola de la multinacional United Surgical Parthers (USP), la principal empresa privada de sanitat d’Espanya.  Disculpeu però no.

La independència i el dret a decidir a de ser real, a de ser total i això només es farà des de la unitat popular, des d’un front popular, des d’una alternativa clara i humana, des del conjunt d’entitats, col·lectius, sindicats combatius, plataformes i assemblees populars i partits que promoguin la transparència, la coneixença i la participació dels nostres conciutadans a la vida política activa. Vivim en una societat en que només busquem la maximització dels beneficis al preu que convingui, uns beneficis que nosaltres no veiem. Vivim en una societat on ens diu que són més perillosos una colla d’immigrants desemparats sense papers que no pas un parell de sindicats que viuen d’acceptar unes reformes laborals que aboleixen els nostres drets en benefici d’aquells que encara ens recorden que ens donen feina i que per tant, que els hi hem d’agrair. Doncs no, de cap manera avalem això. Volem la independència dels Països catalans i la dels seus ciutadans. Volem que el poble català no busqui competició, sinó desenvolupament, volem que tothom estimi i es senti estimat per aquesta terra hagin nascut aquí o no, volem unes institucions transparents que vetllin pels interessos i necessitats de la població, volem persones, volem independència, volem dret a decidir, volem llibertat, volem unitat popular.