Passava per aquí, i...

Cada dia, a les 8 del matí, tinc la sort d’haver d’agafar el tren des de l’estació de Reus i baixar-me a Tarragona per arribar a la feina. L’estació no amaga cap secret per qui n’ha visitat alguna: persones amb pressa, altres encara mig adormides, les de sempre enfadades pel retard o pel que convingui, una cafeteria de preus desorbitats...  vaja, una estació ben normal. Al sortir per la porta, però, em trobo una plaça que sembla que resumeixi, amb tota la seva complexitat, la realitat de Tarragona i de tantes altres ciutats.

D’entrada, si giro el cap a l’esquerra, es pot seguir la vorera que es dirigeix al barri marítim de la ciutat; un barri de llum fosca, carrers estrets i cases tant antigues com deteriorades. Fixant-me més, relaciono que podria semblar un preàmbul, tot ple de plantes mal cuidades i una vorera que es va fent més estretes fins que es perd la vista a la cantonada.

Un cop vist que no s’acosta cap vehicle per l’esquerra, giro el cap endavant i, just després del pas de vianants, hi ha una filera de 8 taxis estacionats. Tampoc és gaire estrany, cert, però em crida molt l’atenció que tots són homes i que cadascú aparenta un estatus social molt diferent, ja sigui per la marca i estat del vehicle com per la seva aparença. D’entrada pot semblar sorprenent que dues (o vuit) persones fent la mateixa tasca amb una relació espai/temps idèntica puguin tindre diferents resultats però vaja, els prejudicis classistes de bon matí no són del tot positius i menys després d’un cafè.

A escassos metres, i des de fa unes setmanes, hi trobem 4 membres d’una brigada especial dels Mossos d’Esquadra. Com cada matí estan relaxats, comentant alguna cosa entre ells i esperant que passi l’hora punta per seguir amb la seva jornada. El fet que no hi siguin a les 15h, quan agafo el tren per tronar, no sé si em fa estar més tranquil ara o després quan no hi són. Quina paradoxa, oi?

Posat a observar, giro el cap a la dreta i em trobo a quatre companys coneguts que em saluden efusivament i em confirmen -amb to amenaçador- que més tard vindran a veure’m a la feina. Són usuaris de serveis socials. Una nova paradoxa, ara un poc més dura, i és que les primeres persones que et saludin al matí siguin les responsables de que tinguis feina i que sigui perquè ells no en tenen...  

Abans d’enfilar el carrer que em durà a la feina, observo que a la dreta s’alça un gran i majestuós mur que protegeix la turística Platja del Miracle. Entre mig hi ha una agradable zona amb gespa ben tallada, arbres robustos i elegants fanals encara encesos. Tota una provocació, espero que cap de les persones que vindrà a explicar que li han tallat la llum per dos impagaments ho hagi vist...

Estat del benestar, per a qui?

Observant l’evolució de l’acció vers la pobresa i l’exclusió social en les darreres dècades, trobem que el principal moviment assistencial ve dirigit per valors i estructures religioses. Aquesta  acció, fonamentada en la caritat i la pietat, poques vegades té la finalitat d’apoderar la persona o solucionar la seva situació sinó que en minimitza els efectes mitjançant alimentació i roba, creant així una dependència vital que perpetua i engreixa un cercle viciós, lògicament, subvencionat.

Paral·lelament, amb la institucionalització de l’acció social en forma d’estat del benestar, trobem l’intervencionisme planificat per part de l’estat capitalista. La major part de l’acció social segueix obviant la finalitat de solucionar la problemàtica d’arrel i es presenta en forma de prestacions econòmiques lligades a la legislació determinada pel govern del moment. Per tant, entesa la teoria i coneguda l’experiència, trobem que la intervenció no està supeditada a les necessitats socials o particulars sinó, en última instància, a la voluntat política.

Quan es fa esment a la funció de serveis socials i l’estat del benestar en sentit general, trobem una definició prou unànime: possibilitar una vida digna. Possiblement, el fet que sigui unànime respon a la seva subjectivitat total i absoluta, doncs l’estat del benestar es presenta com l’ajuda responsable d’un Estat que no pot abandonar les persones que el sustenten i opta per subvencionar vides amb un fals altruisme. Res més lluny de la realitat. Ens trobem davant un pacte tant social com desinteressat amb què s’evita que els pobres ens revoltem i acabem amb la injustícia de les societats classistes, mantenint així una relació d’enriquiment d’uns pocs a costa de molts que, ves per on, necessitem de les seves engrunes per sobreviure.

La primera conseqüència d’aquesta divisió de classes ve donada per la qualitat del benestar i per la invisibilització a l’hora de presentar estadístiques, dades o informacions que reflecteixi la situació. Sent, consegüentment, la criminalització constant de la pobresa la gran aposta de l’stablishment per eludir responsabilitats estructurals i fent que les classes més baixes i marginals semblem les responsables directes de la nostra situació.

Malauradament, els i les treballadores del sector social també estem subjectes a aquesta subordinació. Tant el tercer sector com el sector públic té uns límits molt clars i assumeix el paper regulador i d’eina de control que garanteix aquesta estabilitat. A la vegada, en un moment on la deriva liberal dels estats capitalistes posa l’acció social a la balança del rendiment econòmic per sobre de les necessitats, ens trobem en un carreró sense sortida a l’hora de donar resposta a les necessitats reals de moltes persones en el seu dia a dia.

Arribats aquí, és necessari un treball que invoqui un canvi de mentalitat de base també per part dels i les treballadores del sector i enfocar el treball cap a un canvi de model basat en la prevenció de la pobresa i en l’emancipació d’aquesta per sobre del rendiment, l’estètica política o les necessitats econòmiques del moment. Cal una denúncia clara i contundent amb una sola veu de l’engany premeditat que suposen les polítiques socials en format de cursos de formació sense cap sortida laboral, l’alta burocràcia que només té la finalitat de dificultar l’accés a les minses ajudes existents i l’elevat grau de corrupció i prevaricació en la relació entre el sector públic i el sector privat.

Des de la CUP i l’Esquerra Independentista considerem que només amb la superació del capitalisme podrem combatre la pobresa i la misèria estructural de la nostra societat. Per fer-ho, però, necessitem bastir la possible base d’aquesta nova societat partint de la implicació i participació de tothom que comparteixi aquesta inquietud. A Reus, una de les vies que hem engegat pren forma de taula de debat i trobada entre persones interessades, professionals i usuàries. La següent, centrada en els serveis socials i l’acció social, serà el proper dijous 12 de febrer, a les 20h, al Casal de la Dona de Reus. 

“s’és més individu quan es pot gaudir de suport col·lectiu, quan es compta amb bases sòlides; quan això falta, s’és un individu per defecte” Robert Castel. 

Moviments socials i mobilització (II)

El moviment indignat 15M i l’efervescència popular. 

El 15 de maig de 2011 a la Plaça del Sol de Madrid un grup reduït de joves va manifestar-se i, fruit de la improvisació, van decidir allargar la reivindicació i quedar-se a passar la nit. Aquest fet va fer apropar més persones fins arribar al punt que les forces de seguretat, mitjançant la força, van desallotjar la plaça el dia següent. Una vegada més van provocar una resposta en forma de solidaritat massiva amb la diferència que aquesta vegada va ser d’unes dimensions inesperades. La Plaça del Sol es va omplir tant sobtadament com ho van fer infinites places de pobles i ciutats d’arreu de l’estat i, posteriorment, d’arreu d’Europa i del món.

Arriba la pregunta obligada: què tenia aquella iniciativa popular que l’havia fet tocar l’èxit en participació i heterogeneïtat –la gran tasca pendent dels moviments socials convencionals- en qüestió d’hores? 

A)      No treballar ni en nom ni a favor de ningú més que en les persones, en la majoria, és a dir, des de l’abstracció. 

 B)      Temàtiques infinites, participació i organització assembleària com a única matriu bàsica. Es podien fer comissions, debats i assemblees de tot allò que es proposés a la vegada que tothom podia dir-hi la seva. 

C)      Feina comunicativa. Les comissions destinades a la comunicació van fer una feina excel·lent habilitant l’espai amb connexió a internet sense cable que permetia retransmetre en directe assemblea, actes i xerrades, creant una xarxa que connectava tots els indrets indignats del món (literal). Els mitjans d’informació, per la seva banda, van trigar tres dies en prestar-hi atenció i es van veure igualment desbordats per la magnitud dels esdeveniments, pressions polítiques i la seva complicada definició.  

D)      El primer projecte il·lusionador que mai havia viscut molta gent. Com hem vist, els moviments socials convencionals havien passat a formar part d’un tipus de folklore normalitzat per aquelles persones que no afectava aquella revindicació o que considerava que la protesta no tenia sentit degut a les poques expectatives d’èxit. 

A tot això, la conjuntura seguia col·laborant. L’empobriment sobtat d’una classe acomodada, polítiques neoliberals imposades que desmuntaven polítiques socials i desmantellaven els serveis públics a la vegada que s’augmentava el control econòmics per part de les elits financeres i organismes supraestatals allunyats del control democràtic o qualsevol intent de transparència. La reivindicació d’allò col·lectiu -ja siguin espais o formes de treball, presa de decisions, relacions personals o lluita política- agafava força de nou i permetia unir coneixements amb il·lusions, persones experimentades amb gent sense cultura política però amb iniciativa i una nova perspectiva, gent gran amb gent jove, persones molt necessitades i persones amb opcions d’ajudar. Es va crear una xarxa tant heterogènia com complexa. 

Tot i això, no totes les crítiques que se’n poden fer són bones. La valentia que havia omplert les persones participants es barrejava amb la precaució de no trencar l’hegemonia discursiva. S’havia generalitzat –i normalitzat- l’ús d’expressions reivindicatives que fins el moment havien estat tabú, per exemple, les exigències de nacionalitzar la banca o sectors estratègics potser no s’entenia què representava aquesta acció però el que sí es tenia clar és que no podia seguir en mans de qui no en fa un bon ús o només se’n vol enriquir a costa de qui no en té. També es va normalitzar la idea que la democràcia és un fracàs i que els polítics no ens representen però el debat havia d’acabar aquí ja que no seria possible o no pertocava al moviment indignat posar-se d’acord en quin seria el model sociopolític més just i necessari. A tall d’exemple, en una mateixa assemblea la gent podia mostrar-se entusiasmada a l’hora d’exigir el no pagar el deute considerat il·legítim després d’una auditoria però criticar estats com Equador per practicar una política populista degut a considerar il·legítim el deute i no pagar-lo. 

Per tant, tenim un punt fort que és la socialització de la desafecció vers un model polític que s’enriqueix d’explotar les classes populars però un punt dèbil a l’hora d’intentar plantejar una alternativa. 

Qui havia de dinamitzar aquesta energia i efervescència popular?? Complicat. Alguns moviments polítics i socials mostraven recel degut a trobar-se que de cop la mobilització popular, aquella que creien representar o defensar, els havia superat en escreix a la vegada que si intentaven capitalitzar iniciatives es trobaven amb una massa social desconfiada degut a que ningú en podia treure un rèdit polític.  

Tot i això, la onada repressiva –el cas més paradoxal el trobem per part dels Mossos d’Esquadra a la Plaça Catalunya de Barcelona-, la conscienciació aconseguida, la il·lusió d’estar formant part d’un moviment nou plantejat com històric i tota l’estructuració de suport, assessorament i ajuda mútua organitzada des de les assemblees del 15M, permetia que les diferents visions quedessin al marge de l’acció quotidiana.

El cas islandès

A la vegada que la crisi anava empitjorant, seguien sortint a la llum casos de corrupció  entre polítics, banquers i multimilionaris que esquitxaven absolutament a tots els partits polítics tradicionals, s’anava explicant el cas de la revolució islandesa. Un estat que, degut a la crisi socioeconòmica que es travessava, va acabar amb una dimissió en bloc del govern nacionalista; referèndums vinculants; judici i empresonament d’aquelles persones amb responsabilitat i mala gestió pública; i  reformulació de la constitució nacional. En poc temps, la situació econòmica va millorar considerablement convertint-se en un exemple referencial pel moviment indignat. 

En què ha derivat el 15M i el moviment indignat?

Degut a que no podia perpetuar-se infinitament l’activitat als espais públics utilitzats i que el nombre de gent constant anava disminuint poc a poc, es va prendre una decisió molt encertada estratègicament. Tota la infraestructura organitzada i creada seguiria funcionant però es traslladaria als barris, reivindicant aquells espais com a més legítims i pràctics per interactuar amb els grups socials en risc d’exclusió o en exclusió directament. 

Tot i això, queden dos punts imprescindibles a l’hora de parlar de mèrits i avanços que va provocar el moviment indignat. 

- La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca: Desbordar el poder polític establert negant-se a delegar la voluntat popular i de treballar  per tornar a traslladar la força i el centre de gravetat al carrer i exigir que les institucions estiguin al servei de la majoria i facin allò que se li exigeix. Desobediència, resistència i victòria. Tres aspectes claus perquè els processos populars. Totes aquelles lluitadores garants d’aquests processos, han estat jutjades, multades i deslegitimades pel poder dominant però, tot i això, la constància, la solidaritat i la convicció han aportat les victòries i forces necessàries per seguir. 

- De la indignació global a la indignació local. Fa 10 anys, les mobilitzacions es centraven en reivindicacions específiques o en esdeveniments preestablerts ja siguin cimeres del G8 o commemorar diades com el primer de maig o una diada nacional. Avui, en canvi, la gent es mobilitza a les portes dels hospitals per exigir una gestió ètica, pública, transparent i per satisfer necessitats. 

 Seguim. 

Moviments socials i mobilització (I)

Els orígens:

Els humans som éssers socials per naturalesa i, a més, tenim necessitats. Podem trobar necessitats individuals, comunes, interessades, etc., i molt probablement això ens conduirà a un procés natural d’associació i cooperació per trobar la força produïda per la primera persona del plural. En l’associació trobarem quelcom tant necessari com suport, col·laboració, assessorament o, fins i tot, justificació.  

Tot i existir diversitat d’opinions al respecte, podem començar a fer referència als moviments socials a partir dels segles XIV i XV amb les revoltes camperoles durant l’anomenada crisi europea del baixmedieval. Tot i no anomenar-los com a tal, hi ha un fet diferencial important que ens obliga a aturar-nos: la revolta passa a ser estructurada, crea espais d’influència treballant per la conscienciació i busca d’alternatives fins aconseguir una reforma institucional que va permetre a la burgesia l’ascens i consolidació al poder (1481, Barcelona a mans de Ferran II).  

Interioritzant conceptes clau com autogestió i participació activa o processos de comunitat a associació, és a dir, estructurar orgànicament la solidaritat i creació de xarxa que permeti apoderar-se de cultura política pròpia, ens trobem amb la Revolució Francesa (1789-1799) i, ja al segle XIX, la comuna de París. És en aquest moment on podem començar a parlar de moviments socials contemporanis i d’una primera revolució social obrerista/proletària.

L’organització de treballadors i treballadores durant la revolució industrial va comportar canvis estratègics, de mobilització i d’organització, en són exemple la creació de sindicats, les primeres vagues de producció i el moviment antimaquinista engegat per l’anglès Ned Ludd.  

Mobilitzacions

Així doncs, veiem com la lluita dels oprimits i oprimides ha anat evolucionant al llarg de la història segons capacitat, necessitat i, sobretot, mitjans. Els esclaus a l’antiga Roma aspiraven a ser persones lliures; els camperols i senyors de l’època feudal aspiraven a tindre més poder; i la classe treballadora sorgida de la revolució industrial aspirava a unes condicions dignes i a tindre el control sobre els mitjans de producció.  

Després de la dissolució de la Unió Soviètica l’any 1991, el capitalisme es presentava hegemònic i l’estat del benestar (socialdemocràcia) mantenia un grau de justícia social suficient com per mantindre la societat cohesionada i en pau. Les lluites dels moviments socials tot i ser nombroses i potents eren sectorials i no existia coordinació entre elles tot i el rerefons polític comú.  

L’estiu del 2001, però, marcaria un abans i un després a nivell internacional que acabaria removent la conscuiència de molta gent. Durant el transcurs del 19 i el 21 de juliol es va organitzar a Gènova la cimera del G8. Moviments socials alternatius i combatius (més de 700 organitzacions i associacions) agrupats al Fòrum Social de Gènova van organitzar manifestacions i diferents mobilitzacions per tal de criticar les polítiques de l’FMI, BM, OTAN, OMC i la resta d’organismes supraestatals imperialistes i antidemocràtics. Les protestes giraven entorn polítiques d’explotació econòmica al tercer món, lleis migratòries i contra les injustícies i desigualtats provocades pel sistema capitalista. Les forces de seguretat i l’exèrcit van blindar la ciutat i, intentant contenir les mobilitzacions, van provocar l’efecte invers. Un carabinieri va assassinar d’un tret al cap a Carlo Giuliani, un manifestant de 16 anys. Les imatges que arribaven arreu de Gènova van sacsejar moltes ments i van desacreditar les elits mundial, les seves pràctiques i les seves polítiques aconseguint així l’efecte invers al desitjat a l’inici de la cimera. L’avenç tecnològic del nou segle de la informació va fer despertar l’interès de molta gent i es van començar a publicar vídeos explicant com funciona l’economia especulativa mundial i les seves perversions. Conscienciació, formació, difusió.  

Aquell determinant estiu no havia acabat, l’onze de setembre següent es va produir l’atemptat contra les Torres Bessones als Estats Units, fet que serví d’excusa per envair militarment Iraq de la mà dels EEUU, Gran Bretanya i Espanya. Aquest fet va provocar un seguit de mobilitzacions arreu de l’estat i va posar contra les cordes a la impunitat que s’amaga, sempre, sota la bandera de la democràcia.  

Alguna cosa canviava en la consciència de les persones i, tant el govern del Partit Popular amb la manipulació informativa després de l’atemptat terrorista de l’11M i la fallida guerra a Iraq, com la crisi capitalista que es començava a intuir, van acabar provocant un canvi substancial en la societat benestant de l’estat. Després de les eleccions generals espanyoles el PSOE va guanyar les eleccions i va començar a practicar polítiques socials (ajudes en el lloguer, xec nadó, etc) però sense fer cap canvi en el sistema econòmic, fet que va provocar un desajust suficient com per sentenciar l’economia estatal i, en conseqüència, enviar a la més absoluta misèria a persones i famílies degut a la destrucció de llocs de treball amb l’explosió de la bombolla immobiliària i la incapacitat de gestionar-ho.  

Arribada aquesta situació, ens trobem davant una triple crisi:

Ø Econòmica: l’economia estatal i mundial es trobava en recessió, l’atur començava a augmentar considerablement i el deute ofegava institucions, empreses i persones.  

Ø Social: fallida de l’estat del benestar. Moltes persones i famílies no tenien possibilitat de trobar una solució a la seva situació arribant a situacions límit com 600 desnonaments diaris, 52% d’atur juvenil o 25% de la població vivint en situació de pobresa. 

Ø Democràtica: La situació sociopolítica i econòmica sobrepassa la capacitat de direcció dels partits polítics tradicionals. Crítica oberta i generalitzada a la democràcia representativa.

La llista de les dures reformes anunciades per Rajoy - Juliol 2012

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha anunciat una bateria de dures mesures d'ajustament per fer una retallada de 65.000 milions fins al 2014 per complir l'objectiu de dèficit que li imposa la Unió Europea. Aquesta és la llista de mesures:

- L'IVA general pujarà del 18% actual fins al 21%.

- També pujarà l'IVA reduït, del 8% al 10%. L'IVA reduït s'aplica a la majoria de productes alimentaris, sanitaris, els transports terrestres de viatgers i equipatges, els viatges aeris i marítims a les Illes Balears, la majoria de serveis d'hostaleria i la construcció d'habitatges. També inclou les entrades a espectacles culturals.

- L'IVA molt reduït es mantindrà al 4%; inclou els productes de primera necessitat com el pa i els cereals, la llet, el formatge, els ous, la fruita, la verdura, els llegums, les patates, els llibres, els diaris i revistes, els cotxes, pròtesis i habitatges de protecció oficial. La pujada de l'IVA no afectarà la indústria turística.

- Es suprimirà la paga de Nadal als funcionaris de les administracions estatal, de les comunitats i dels ens locals. També la deixaran de cobrar els alts càrrecs de l'estat, i Rajoy ha demanat a tots els diputats que també hi renunciïn. Segons ha dit Rajoy, els reballadors públics recuperaran la paga de Nadal d'aquest 2012 com a fons de pensions a partir del 2015.

- Més mesures que afecten les condicions laborals dels funcionaris: reduiran els dies de lliure disposició dels funcionaris; s'equipararan les condicions en situació d'incapacitat amb les del sector privat i s'incentivarà la mobilitat laboral.

- Reducció del 30% del nombre de regidors de tots els ajuntaments de l'estat. Es farà 'per trams de població, segons la llei orgànica de règim de bases locals.

- Es retallarà els sou dels batlles i regidors i 's'homogeneïtzaran i es publicaran' les retribucions.

- Es retallaran o es suprimiran empreses públiques locals.

- Se suprimirà la deducció per la compra d'habitatge a partir del 2013.

- Hi haurà noves taxes mediambientals.

- Es suprimiran bonificacions a la contractació de personal.

- Els nous desocupats veuran reduïda la prestació de desocupació a partir del sisè mes. A partir d'aleshores, 'per animar la cerca activa de treball' es reduirà del 60% al 50% de la base reguladora. Es mantindrà la prestació màxima en els 24 mesos.

- Rebaixa de les cotitzacions un punt el 2013, i un altre punt el 2014

- Hi haurà una liberalització, o privatització, del transport ferroviari i aeroportuari.

Els i les estudiants front la crisi/estafa capitalista

Ens trobem en un moment on la dreta més ferotge està fent un negoci inimaginable gràcies a una crisi prevista, dirigida i necessària cronològicament pel sistema. Per posar els exemples més clars i propers, parlem de les retallades a Sanitat (com a primer pas del desmantellament del sector públic). Ens imposen unes mesures inhumanes: tancaments de Centres d’Atenció Primàries de Salut (CAPS), d’ambulatoris a pobles, de serveis d’urgències o la inutilització d’ambulàncies, com si l’ús d’aquests serveis no es fes per necessitat! Algú podria interpretar que la situació econòmica obliga a dur a terme dites mesures, aquesta interpretació estaria mínimament avalada si les primeres víctimes no fossin l’educació i la sanitat. I el més greu, si aquestes mesures no les dirigissin aquelles persones que la seva major inversió econòmica i professional és la sanitat i/o educació privada. Podem dir noms i cognoms, l’arquitecte de les retallades a sanitat i autèntic home fort de la conselleria, Josep Prat, és director de l’Institut Català de la Salut (ICS), a la vegada (fins que va dimitir en conseqüència de la denúncia que vam posar des de la Cup de Reus) vicepresident d’USP Hospitales, la principal empresa privada de sanitat a l’estat espanyol. Així doncs què? Hem de seguir pensant que les retallades estan justificades? Què hem viscut per sobre de les nostres possibilitats? Nosaltres?

Proposem una cooperació real entre estudiants, equip docent i equip no docent dels centres. Fa escasses setmanes vam viure una reivindicació en forma de casserolada per part dels treballadors i treballadores de l’Institut Narcís Oller, molts i moltes de nosaltres hi vam participar degut a ser part implicada i sentir-nos nostre el conflicte. També vàrem ser espectadores de la pel·lícula de terror que van viure a l’Institut Lluís Vives de València. Agressions indiscriminades i sense provocació prèvia, les imatges són duríssimes i molt clares. Fins i tot el SUP (sindicat policíac) va carregar contra els seus propis companys valencians. Hem de permetre aquestes aberracions, abusos i degradació del sistema educatiu? Evidentment la nostra postura és no.

Volem aportar la nostra crítica als responsables de negar-nos el dret a informar de la situació de l’educació i el negoci que volen dur a terme amb la seva precarització. Doncs la nostra indignació és evident i justificada al veure que, aquells que tenen també en joc unes condicions laborals dignes i les dificultats evidents per fer allò pel que han estudiat, que no és altre cosa que educar i ensenyar, es mostren reticents davant les nostres reivindicacions simples de conscienciació. Encara més quan se’ns va negar el dret a la vaga del 29 de Febrer per motius econòmic, si us plau.. Doncs sí, si ens hi fixem una mica veurem que els motius econòmics són la principal causa de la situació en què ens trobem. La busca de la maximització dels beneficis d’uns quants, enlloc de la satisfacció de les necessitats legítimes del poble, provoca que totes les reformes (ja sigui com l’última reforma laboral o les mateixes del sistema educatiu) estiguin enfocades en benefici de les empreses, del capital i de les classes dominants en lloc de buscar un major benefici per les pròpies persones, la immensa majoria de nosaltres.

Els centres educatius haurien de disposar i facilitar la informació necessària sobre com està afectant la crisi al dia a dia de la nostra vida, doncs en som part implicada i estem parlant del nostre futur, i en funció d’això prioritzar unes línies de treball o unes altres. Entenem que és imprescindible crear un observatori per realitzar aquests estudis, tractar aquestes dades i planificar les accions de resposta corresponents.

Cal realitzar un Pla d’actuació educatiu, que per tal que sigui coherent haurà de tenir uns objectius clars, tant de caràcter quantitatiu com qualitatiu, l’elecció de les estratègies a desenvolupar, i la definició de tot un conjunt d’accions derivades dels objectius i de les diferents estratègies i àmbits proposats. Per tal que la implantació d’aquestes accions tingui garanties, cada una d’elles ha de contenir uns paràmetres mínims: definició dels objectius, àmbit de treball, prioritat de l’actuació, descripció i contingut, calendari, cost econòmic, fonts de finançament, agents responsables, resultats esperats, indicadors de seguiment i avaluació.

La inclusió social dels sectors joves de la població més castigats per la crisi i estafa capitalista ha esdevingut una política urgent i prioritària, per la qual cosa, els centres han de fer una aposta política immediata per dotar econòmicament els programes de prevenció de l’exclusió i els circuits d’inclusió educativa i social.

Aquest 29 de Març ningú ha d’anar a les aules, els i les joves, amb un 48% d’atur juvenil no podem esperar a que els nostres polítics corruptes ens arreglin res, ja que no en tenen la més mínima intenció. Demostrem que no estem disposades a deixar perdre el nostre futur, i en conseqüència, el de la nostra societat. Recordem, privatitzen per enriquir-se. Els diners i són, el problema són les seves intencions i prioritats.

El Govern ofereix 5.000 contractes formatius per a joves 'ni-ni'

Article extret del diari “El Periódico”,  secció d’economia.

Autor: Antoni Fuentes.

Resum de l’article:

La nova reforma laboral i la creació del nou contracte formatiu, pretenen ser un instrument per solucionar la taxa del 37% d’atur juvenil.

Es formaran 5.000 contractes destinats a joves que ni treballen ni estudien (ni-ni). Aquest col·lectiu ha augmentat considerablement amb la crisi arribant als 154.000  joves, un total del 23% dels catalans menors de 25 anys.

La consellera de treball, Mar Serna, ha dissenyat aquesta mesura amb un pressupost de pràcticament 20 milions, destinats a pagar el 70% dels sous. Aquesta partida ja estava inclosa en els pressupost del departament i finançat amb diners propis de la Generalitat.

Segons  el director del Servei d'Ocupació de Catalunya, Joan Josep Berbel, se’n beneficiaran tant les empreses com els treballadors ja que genera el dret al cobrament de la prestació per desocupació i la bonificació de la cotització a la Seguretat Social és del 100%.

Després de la reforma, els joves perceben, com a mínim, el 70% del salari mínim interprofessional, uns 443€ mensuals. I el 100% del SMI no es cobra fins el segon exercici, abans era des del primer moment. També es modifica l’edat límit, passant dels 21 anys fins als 24 anys. Després d’una formació bàsica de 388 hores, els contractes formatius seran d’un mínim de sis mesos.

Això també permetrà recol·locar part dels monitors i professors després de la reestructuració dels programes d’escoles taller i cases d’oficis de treball.

Opinió personal:

Reforma laboral 2012: Les persones que estiguin cobrant la prestació de desocupació hauran de realitzar un “treball social”, és a dir “treballar per cobrar el que tu has pagat prèviament”. Les empreses podran rebaixar el sou als i les treballadores quan existeixin provades raons econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció, és a dir “quan no tingui tants beneficis tot i no tindre pèrdues. Els acomiadaments: indemnització de 33 dies per any treballat en cas d’acomiadament improcedent i un màxim de 24 mensualitats, enfront dels 45 dies i les 42 mensualitats actuals, és a dir que després de la pròxima reforma potser hem de pagar quan ens facin fora.

Després de donar un ràpid cop d’ull a la nova reforma laboral (sembla ser que escrita per la patronal) podem imaginar que la creació dels contractes formatius té un doble sentit.

Primera i principal, actualment l’atur juvenil no està al 37%, es situa ja al 48%. Segona i encara més important per respondre, el gran número d’aturats i aturades no és causa d’una escassa preparació acadèmica, si no per la delicada situació que viu el mercat i la destrucció massiva de llocs de treball. Evidentment, el col·lectiu de joves, degut a la seva inexperiència és dels més vulnerables, de la mateixa manera que persones que han treballat anys i anys o tota la vida al mateix sector.

Els contractes formatius estaran destinats a sectors molt determinats (electricitat, metal·lúrgia, etc), sectors on la experiència és la millor manera i més ràpida forma per aprendre. Llavors, pretendre que una persona de fins a 33 anys treballi a jornada complerta per uns miserables 443€ és de jutjat de guàrdia, després, “en el segon exercici es cobrarà el 100% del SMI” en el segon exercici?? Vol dir que després d’un mínim de 6 mesos (que serà d’un any) una persona no ha aprés suficient com per cobrar el que determina el conveni col·lectiu?? Que no deixen de ser uns altres miserables 800/900 € a molt estirar.

Aquesta mesura, no és més que una estratègia maquiavèl·lica que pretén que les empreses tinguin ma d’obra gratuïta. A sobre, molt hàbilment remarquen que després d’això tindran dret a cobrar atur, més faltaria.

Ja per acabar i com a conclusió constructiva, els esforços també s’han de destinar a millor el sistema educatiu. Estem en un moment en que les necessitats econòmiques, laborals i simplement la desintegració de les famílies fan que moltes estiguin extremadament desestructurades, en molts casos (sobretot en els ni-ni) la falta d’afecte i de traspassos de valors fan que els i les joves, busquin en una actitud de rebel·lia gratuïta i desorientada per sentir la protecció i seguretat que dona una coneixença de les teves qualitats i limitacions. Com deia, els esforços s’han de centrar en facilitar a infants i joves aquestos valors personals que la família, per raons externes, està deixant de donar i que són tant extremadament imprescindibles.

Vivim en un sistema basat en la competència de mercat, la explotació de recursos i la supremacia del benefici. Per tant, la existència d’una classe treballadora dèbil i entre les cordes és clau perquè el sistema no naufragui. No ens podem creure que destinaran un sol cèntim en minimitzar la diferència entre la classe dominants i la treballadora.