Moviment, contrapoder i alternativa.

A l’ordre del dia hi ha el debat sobre què és el Contrapoder Popular i la viabilitat d’apostar clarament per aquest des de les institucions.

Des d’un punt de vista idealista, titllaríem de fracàs que la majoria de les CUP hagin acabat practicant una ‘Socialdemocràcia Radical’ als Ajuntament, moltes som les que apostaríem perquè els i les  regidores cupaires fossin unes ‘Astèrix’ atrinxerades als consistoris, però també s’ha de veure que, a vegades, fer una passa enrere permet fer un salt més llarg. Intentaré explicar-ho.

No, no estic insinuant que les CUP hagin d'ocupar l'espai de partits com Iniciativa o Esquerra Republicana, sempre he defensat que la nostra lluita no ha de ser competir amb altres partits, però un cop temptejat l'entorn i les seves lleis, va sent hora d'analitzar el nostre objectiu, estratègia i paper dinamitzador. Formem part d’un moviment molt complet, hem de saber jugar les nostres cartes per tal de treure’n el màxim rendiment.

Els partits i moviments comunistes tradicionals, han optat per seguir amb el funcionament d'organització clàssica basada en la verticalitat, comitès centrals i sobretot partint d'una base de confiança, hegemonia i disciplina interna molt treballada. Un exemple fàcil i proper en l’Esquerra Abertzale. Ningú dubta que, en el seu cas, la professionalització de la política ha donat bons resultats.

Altres, com el Partit Comunista dels Pobles d’Espanya (PCPC a Catalunya), han optat per fer una feina més d’avantguarda i fer un treball més propagandístic i de carrer, però amb el mateix fons organitzatiu.

Nosaltres, en canvi, hem apostat per un altre funcionament, a causa de les nostres característiques internes hem apostat per no caure en la professionalització de la política i renovar tots els càrrecs periòdicament, apostar per l’horitzontalitat i, sobretot i més important, fent-nos partícips en totes les preses de decisions i debats. Fixant-nos més en el model socialista veneçolà que en el soviètic.

Què ha de fer la CUP?

Un cop fet el símil amb els partits tradicionals comunistes, arribem a la conclusió que no podem pretendre prosperar a gaires ajuntaments -i menys amb un, dos o tres regidors/es- amb un programa de Contrapoder municipal. Sí rupturista i alternatiu, però no gàl·lic i utòpic. El motiu per catalogar-lo d'utòpic és, simplement, perquè ni la nostra gent (EI-CUP) estem prou preparades per fer arribar en condicions un discurs basat en les tesis Marxistes-Leninistes, i evidentment, ni la població està preparada per rebre’l.

Als Ajuntaments, de moment, és on es prenen la majoria de decisions que tenen una repercussió directa en la vida de les persones, i si més no, és on més poder per inserir-hi podem tindre des de la nostra humil posició. Ningú dubta avui dia de la minsa legitimitat democràtica d'un Parlament o del Congrés dels Diputats, on agents externs -com la CEOE- tenen poder suficient per marcar un full de ruta o condicionar decisions. 

Com a híbrid entre les institucions i els moviments populars, hem d’aprendre a utilitzar el nostre entorn per tal de crear i transportar un discurs desacomplexat que sigui fàcil d’explicar i d’entendre; fer campanyes i assenyalar cada una de les persones, institucions i òrgans responsables de tot allò que passa a la ciutat; explicar el 'perquè' de tot el funcionament i mesures preses pels partits; plantejar alternatives populars basades en la comunitat i solidaritat. Apostar per la creació de xarxes alternatives i la insubmissió davant de les mesures impopulars que ens plantegen. En definitiva, crear aquest Contrapoder des dels moviments populars, plantejar alternatives frontals que cridin l'atenció de la gent i sobretot, a la reflexió.

Després, des de les institucions municipals i en total coordinació, hem de plantejar aquestes alternatives en la seva forma més realista, posar entre la espasa i la paret als governs i anar fent, com he dit, d’híbrid entre els dos espais. Crear Contrapoder per poder plantejar l’alternativa necessària.

Tenim els mitjans necessaris per tractar de ‘tu a tu’ al Poder, tenim el suport de la població que, dia rere dia, va veient que aquí s’han de fer alguna cosa. Aprofitem-ho.

Quins són aquests mitjans? 

Mereix una valoració molt positivament la feina feta fins el moment des de l’Assemblea Popular, ens ha fet viure l’any amb més mobilitzacions i més intens que molts i moltes recordem, hem aconseguit deixar de ser aquella part folklòrica que sempre hi era, hem sigut capaços d’unir-nos persones prou diferents però encaixant a la perfecció sota un objectiu comú.

També la feina des la pròpia CUP ha fet que, tota la gent que ens veia amb una certa incredulitat i paternalisme, hagi vist en nosaltres una alternativa de veritat, seriosa. Hi ha comissions que treballen de forma paral·lela a l’Assemblea Local que han presentat alternatives als Plans Locals Municipals, presentar propostes valentes als Consells Municipals i el que és més important, crear debats i fer participar la gent en ells. La feina més reconeguda ha estat tota la que fa referència a INNOVA, aconseguint que se’n replantegi la seva funcionalitat just després que el nou govern ja la reestructurés a principi de la legislatura, fa només un any...

L’Esquerra Independentista de Reus també es troba en un moment molt digne i destacable, hem tingut un paper important en la dinamització de l’Assemblea Popular; creant discurs i treballant dia a dia; el naixement d’Arran fruit de la confluència entre la CAJEI i Maulets marca un nou punt de partida; les primeres passes de la Coordinadora Obrera Sindical entre d’altres exemples, demostra que seguim més vius que mai.

Ara iniciem aquest nou curs i ens hem de marcar l’objectiu de donar-li encara més intensitat que l’anterior, carregar-lo d’unitat i no marcar-nos límits, ja ens els trobarem. Donem vida a la frase que hem utilitzat aquest any: Juntes ho podem tot.

Qüestions organitzatives. I nosaltres què?

A la societat catalana sempre ens ha mancat creure una mica en nosaltres. Els i les catalanes sempre hem viscut com un poble vençut, humilitat i acomplexat que va a remolc de totes aquelles iniciatives que tenen èxit. Potser és hora de canviar.

Després dels bons resultats de l’Esquerra Abertzale a les darreres eleccions municipals el Maig del 2011, ràpidament es va parlar del Bildu/Amaiur català, fins i tot Solidaritat per la Independència iniciava el Bildutour arreu del principat portant membres d’Eusko Alkartasuna  a fer xerrades.

L’Esquerra Independentista crèiem que, per lògica ideològica, aquell era el nostre projecte anàleg i que si algú tenia èxit al copiar-ne el model, seríem nosaltres. Res més lluny de la realitat... copiar el model organitzatiu de l’Esquerra Abertzale suposaria un suïcidi. Els més de 30 anys de trajectòria política els fa gaudir d’una experiència, recursos i -sobretot i més important- una hegemonia que s’escenifica en una solidesa i confiança, tant interna com externa, que l’EI estem a anys lluny d’arribar-hi. Podem aprendre’n molt, però de moment copiar-ne poc.

 Després de l’èxit de Syriza a Grècia sembla que se’ns tornen a obrir els ulls i que ara, la definitiva, la solució, és la Syriza catalana. Per justificar-ho, membres d’Izquierda Unida utilitzen preguntes de la talla “per què la dreta pot unir a espanyols i catalans i l’esquerra n’és incapaç?” Doncs companyes i companys, ho fa de la mateixa manera que els uneix a ells amb el PSOE.

I nosaltres, què hem fet i què podem fer?

Mitjançant la política municipal, hem pogut qüestionar i denunciar l’opaca gestió que es practica a les institucions així com demostrar el paper que hi juguen diferents formacions i personalitats. Hem sigut capaços i capaces de generar dinàmiques participatives i actuar com a híbrid entre partit polític i moviment social, trencant així amb el model polític tradicional i veure que, poc a poc, generar una alternativa política és tant possible com necessari.

Fa uns dies, un company va fer aquesta reflexió: “és el moment de triar entre ser l’alternativa necessària o l’apèndix prescindible”. Excel·lent. El nostre primer objectiu no ha de ser omplir les institucions de representants ni enrocar-nos pidolant petites concessions; el nostre projecte, aquell que ens ha de treure la son, és ser capaces seguir creant contrapoder popular, i això passa per fomentar la creació d’una base sòlida i formada que coordini les línies de la política municipal, controlin l’activitat dels i les nostres representants a les institucions per evitar la formació, amb el temps, de buròcrates. Per desgràcia podem posar molts exemples de col·lectius, de diferent tipologia, que han acabat amb les bases i les cúpules massa distanciades.

És moment de créixer i sumar; només des de la feina al carrer, formant i participant en aquelles plataformes, assemblees i formacions que estiguem disposades a anar una, podrem forjar una estructura que li doni forma a aquesta indignació.

"Tenemos que organizarnos dentro de las fábricas, dentro de los barrios, para que la voz de los trabajadores se deje oír directamente .Aunque llegasen al poder los partidos socialistas, si el pueblo no se organiza, si los trabajadores no se organizan, lo único que conseguiremos es que ganen los dirigentes, una serie de burócratas que, con unos años , se distanciarán otra vez de los trabajadores, harán lo que ellos quieran" 

José Miguel Beñaran Ordeñana. 

La llista de les dures reformes anunciades per Rajoy - Juliol 2012

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha anunciat una bateria de dures mesures d'ajustament per fer una retallada de 65.000 milions fins al 2014 per complir l'objectiu de dèficit que li imposa la Unió Europea. Aquesta és la llista de mesures:

- L'IVA general pujarà del 18% actual fins al 21%.

- També pujarà l'IVA reduït, del 8% al 10%. L'IVA reduït s'aplica a la majoria de productes alimentaris, sanitaris, els transports terrestres de viatgers i equipatges, els viatges aeris i marítims a les Illes Balears, la majoria de serveis d'hostaleria i la construcció d'habitatges. També inclou les entrades a espectacles culturals.

- L'IVA molt reduït es mantindrà al 4%; inclou els productes de primera necessitat com el pa i els cereals, la llet, el formatge, els ous, la fruita, la verdura, els llegums, les patates, els llibres, els diaris i revistes, els cotxes, pròtesis i habitatges de protecció oficial. La pujada de l'IVA no afectarà la indústria turística.

- Es suprimirà la paga de Nadal als funcionaris de les administracions estatal, de les comunitats i dels ens locals. També la deixaran de cobrar els alts càrrecs de l'estat, i Rajoy ha demanat a tots els diputats que també hi renunciïn. Segons ha dit Rajoy, els reballadors públics recuperaran la paga de Nadal d'aquest 2012 com a fons de pensions a partir del 2015.

- Més mesures que afecten les condicions laborals dels funcionaris: reduiran els dies de lliure disposició dels funcionaris; s'equipararan les condicions en situació d'incapacitat amb les del sector privat i s'incentivarà la mobilitat laboral.

- Reducció del 30% del nombre de regidors de tots els ajuntaments de l'estat. Es farà 'per trams de població, segons la llei orgànica de règim de bases locals.

- Es retallarà els sou dels batlles i regidors i 's'homogeneïtzaran i es publicaran' les retribucions.

- Es retallaran o es suprimiran empreses públiques locals.

- Se suprimirà la deducció per la compra d'habitatge a partir del 2013.

- Hi haurà noves taxes mediambientals.

- Es suprimiran bonificacions a la contractació de personal.

- Els nous desocupats veuran reduïda la prestació de desocupació a partir del sisè mes. A partir d'aleshores, 'per animar la cerca activa de treball' es reduirà del 60% al 50% de la base reguladora. Es mantindrà la prestació màxima en els 24 mesos.

- Rebaixa de les cotitzacions un punt el 2013, i un altre punt el 2014

- Hi haurà una liberalització, o privatització, del transport ferroviari i aeroportuari.

Ens necessiten, nosaltres no.

Són moments durs, complicats. Uns temps -perquè enganyar-se- que espanten i dificulten mirar endavant amb seguretat i claredat. Seguretat en clau tant de la nostra pròpia integritat física i psíquica com en la de tots i totes els i les companyes que defensen plantejaments diferents als de l'establisment.

La dictadura d’en Felip Puig Psicòpata, ja ha segrestat a la Laura Gómez, l’Isma Moreno, el Rubén, l’Andreu, el Jordi, el Josep Maria, el Victor... i fins quasi bé un centenar més de companys i companyes que, han comés el ‘greu’ delicte de participar en mobilitzacions LEGÍTIMES i LEGALS com ho són els piquets informatius de la vaga general del 29M. Mobilitzacions que sempre s’han dut a terme sense grans conseqüències i incomparables al patiment generat per dit personatge.

Aquestes accions, han provocat que associacions de drets humans, col·lectius socials i entitats civils, elaborin i presentin, davant el Comitè per a la Prevenció de la Tortura i Altres Maltractes,  o Penes Inhumanes o Degradants (CPT), un ampli informe que detalla la deriva penal, policial i repressiva que estem vivint. Recordem que els i les estudiants de l’Institut Lluís Vives estan pagant ara les conseqüències de les seves protestes, que la darrera setmana han detingut per segon cop al company del SAT Diego Cañamero (Andalusia), les dures imatges de les mobilitzacions dels miners a Astúries o les encara constants detencions de presos i preses polítiques d’Euskal Herria, així com les inhumanes lleis penitenciàries.

Com es pot observar, estem parlant de governs de tots els colors, amb diferents, curioses i inexplicables combinacions: Partit Popular a València, CiU a Catalunya, PSOE i Izquierda Unida a Andalusia, PSOE, IU i UPyD a Astúries o el recentment trencat govern basc entre PSOE i PP. Digne d’estudi..

Així doncs, podem confirmar que les alternances de partits no donen cap solució a la societat. Els de sempre segueixen manant; els de sempre segueixen guanyant; els de sempre seguim perdent; els de sempre seguim pagant... i patint. És evident que la cara més suau del capitalisme -la socialdemocràcia més radical- no deixa (ni deixarà) de ser el sistema corrupte, cruel, injust i caníbal. Necessita l’explotació de la classe treballadora, és aquell que de la desigualtat en fa dependència, i per tant, la seva supervivència és la nostra sentència.

Només tenim una alternativa real, ser l’esquerra trencadora, rupturista fins i tot amb l’esquerra tradicional socialdemòcrata que, com queda demostrat, ens ha traït sempre com a poble i classe. Continua traint-nos i ho seguirà fent sempre que li convingui. De la mateixa manera, hem de ser conscients de les nostres possibilitats actuals, no hem de voler córrer ni pretendre arribar a dalt de tot en un tres i no res. Canviar el món és molt lent i molt, però molt, complicat... “ens hem d’armar d’una lenta impaciència”. Cal consolidar una estructura sòlida i preparada, no dubtar que els moviments socials en serem el centre de gravetat i tenir ben clar la fita que perseguim.

És molt important fer pedagogia, fa 10 anys les mobilitzacions eren a Barcelona contra l’FMI i el G8, ara s’ocupen CAP’s, s’impedeixen desnonaments i ens manifestem juntament amb els i les veïnes al barri Sol i Vista perquè l’Artur Mas inaugura una residència d’avis i àvies que serà gestionada per mans privades.

La diferència de consciència general és evident, la denúncia ha fet el seu efecte, ara és el moment de plantejar alternatives reals, canvis que tinguin un impacte directe en la vida de les persones, aprofitem-nos de les institucions tal com elles ho fan amb nosaltres, però no visquem dins d’elles, no cavem la nostra pròpia tomba. Ha arribat el moment del ‘tot o res’, l'instant de decidir que no volem petites concessions, el temps que, un cop après i demostrat que la política tradicional no és una sortida transformadora, ens plantegem com i on hem de fer política i cap a on – i des d’on -  volem créixer. Les institucions estan carregades de professionals de la política, però la seva política és la gènesi de la seva corrupció. La nostra raó de ser rau en la solidaritat la justícia i l’amor.

L'esquera.. 'radical'

Finalment, el PSOE d’Astúries cedeix a les exigències d’UPyD i hi haurà pacte de govern per aquesta legislatura juntament amb Izquierda Unida. L’exigència més important era modificar la llei electoral a la comunitat, que entre altres detalls, passa a ser circumcisió única en lloc de les tres que hi havia fins ara.

Izquierda Unida, un cop més, ja contava com a soci fidel del Partit ‘Socialista’ ‘Obrer’ Espanyol.

La curiositat és que en plena pujada vertical de Syriza, i tot el pit que està traient Izquierda Unida pels resultats del seu homòleg grec, simplement es dediqui, un cop més, a abaixar-se els pantalons i no demanar res més que càrrecs concrets a canvi de fer de crossa fidel.

La situació encara és més curiosa si tenim en compte que s’han de repetir eleccions a Grècia i que agafa pes l’opció que Syriza, després de mostrar-se inflexibles i negar-se a formar govern amb els social-demòcrates del PASOK, poden passar a ser la força més votada.

Tot i que em mostro molt contrari a pactes entre partits (teòricament) tant diferents, trobo que si Izquierda Unida no vol aprofitar l’ocasió històrica que se li presenta i fer una política dura, coherent, sense contradiccions entre el seu programa i els seus fets, hauria d’exigir coses molt més rellevants en el dia a dia de la ciutadania, mesures contundents.

I el joc ambigu d’UPyD sí que no té secrets... des del primer moment s’han declarat de totes les maneres que ha pogut: de centre (imitant discurs de Primo de Rivera), d’extrema dreta ( negant i criminalitzant tota realitat nacional que no fos l’espanyola, tot i no ser nacionalistes, clar..) o fins i tot, la portaveu i antiga membre del PSOE a Euskadi, Rosa Díez, va dir que ella sempre havia estat i serà... d’esquerres. Així doncs, és normal que aquest partit d’extrem populisme i oportunisme indiscriminat, cada vegada que tingui opció de ‘tocar pilota’ allà on sigui, llençarà al vent les propostes que més els hi surti a compte segons la conjuntura del moment i així anar fent. I si no que preguntin a Toni Cantó... a veure si és capaç de mantindre un debat que no sigui enllaçant articles del diari “El Mundo”, que tampoc fa falta dir res més...   

Així doncs, considero que ens hem de treure tots els complexes que podem tindre com a moviment, mostrar coherència amb el nostre discurs sense pensar en les reaccions de la gent en un primer moment (el temps ja ens donarà la raó), seguir conscienciant a la ciutadania que hi ha una alternativa ‘rupturista’ de veritat, facilitar informació de la realitat política i social en la que vivim per tal que aquesta sensibilització que es percep a flor de pell, passi a ser participació, participar per transformar aquesta societat podrida que, si ens ho creiem, té els dies contats. 

Els i les estudiants front la crisi/estafa capitalista

Ens trobem en un moment on la dreta més ferotge està fent un negoci inimaginable gràcies a una crisi prevista, dirigida i necessària cronològicament pel sistema. Per posar els exemples més clars i propers, parlem de les retallades a Sanitat (com a primer pas del desmantellament del sector públic). Ens imposen unes mesures inhumanes: tancaments de Centres d’Atenció Primàries de Salut (CAPS), d’ambulatoris a pobles, de serveis d’urgències o la inutilització d’ambulàncies, com si l’ús d’aquests serveis no es fes per necessitat! Algú podria interpretar que la situació econòmica obliga a dur a terme dites mesures, aquesta interpretació estaria mínimament avalada si les primeres víctimes no fossin l’educació i la sanitat. I el més greu, si aquestes mesures no les dirigissin aquelles persones que la seva major inversió econòmica i professional és la sanitat i/o educació privada. Podem dir noms i cognoms, l’arquitecte de les retallades a sanitat i autèntic home fort de la conselleria, Josep Prat, és director de l’Institut Català de la Salut (ICS), a la vegada (fins que va dimitir en conseqüència de la denúncia que vam posar des de la Cup de Reus) vicepresident d’USP Hospitales, la principal empresa privada de sanitat a l’estat espanyol. Així doncs què? Hem de seguir pensant que les retallades estan justificades? Què hem viscut per sobre de les nostres possibilitats? Nosaltres?

Proposem una cooperació real entre estudiants, equip docent i equip no docent dels centres. Fa escasses setmanes vam viure una reivindicació en forma de casserolada per part dels treballadors i treballadores de l’Institut Narcís Oller, molts i moltes de nosaltres hi vam participar degut a ser part implicada i sentir-nos nostre el conflicte. També vàrem ser espectadores de la pel·lícula de terror que van viure a l’Institut Lluís Vives de València. Agressions indiscriminades i sense provocació prèvia, les imatges són duríssimes i molt clares. Fins i tot el SUP (sindicat policíac) va carregar contra els seus propis companys valencians. Hem de permetre aquestes aberracions, abusos i degradació del sistema educatiu? Evidentment la nostra postura és no.

Volem aportar la nostra crítica als responsables de negar-nos el dret a informar de la situació de l’educació i el negoci que volen dur a terme amb la seva precarització. Doncs la nostra indignació és evident i justificada al veure que, aquells que tenen també en joc unes condicions laborals dignes i les dificultats evidents per fer allò pel que han estudiat, que no és altre cosa que educar i ensenyar, es mostren reticents davant les nostres reivindicacions simples de conscienciació. Encara més quan se’ns va negar el dret a la vaga del 29 de Febrer per motius econòmic, si us plau.. Doncs sí, si ens hi fixem una mica veurem que els motius econòmics són la principal causa de la situació en què ens trobem. La busca de la maximització dels beneficis d’uns quants, enlloc de la satisfacció de les necessitats legítimes del poble, provoca que totes les reformes (ja sigui com l’última reforma laboral o les mateixes del sistema educatiu) estiguin enfocades en benefici de les empreses, del capital i de les classes dominants en lloc de buscar un major benefici per les pròpies persones, la immensa majoria de nosaltres.

Els centres educatius haurien de disposar i facilitar la informació necessària sobre com està afectant la crisi al dia a dia de la nostra vida, doncs en som part implicada i estem parlant del nostre futur, i en funció d’això prioritzar unes línies de treball o unes altres. Entenem que és imprescindible crear un observatori per realitzar aquests estudis, tractar aquestes dades i planificar les accions de resposta corresponents.

Cal realitzar un Pla d’actuació educatiu, que per tal que sigui coherent haurà de tenir uns objectius clars, tant de caràcter quantitatiu com qualitatiu, l’elecció de les estratègies a desenvolupar, i la definició de tot un conjunt d’accions derivades dels objectius i de les diferents estratègies i àmbits proposats. Per tal que la implantació d’aquestes accions tingui garanties, cada una d’elles ha de contenir uns paràmetres mínims: definició dels objectius, àmbit de treball, prioritat de l’actuació, descripció i contingut, calendari, cost econòmic, fonts de finançament, agents responsables, resultats esperats, indicadors de seguiment i avaluació.

La inclusió social dels sectors joves de la població més castigats per la crisi i estafa capitalista ha esdevingut una política urgent i prioritària, per la qual cosa, els centres han de fer una aposta política immediata per dotar econòmicament els programes de prevenció de l’exclusió i els circuits d’inclusió educativa i social.

Aquest 29 de Març ningú ha d’anar a les aules, els i les joves, amb un 48% d’atur juvenil no podem esperar a que els nostres polítics corruptes ens arreglin res, ja que no en tenen la més mínima intenció. Demostrem que no estem disposades a deixar perdre el nostre futur, i en conseqüència, el de la nostra societat. Recordem, privatitzen per enriquir-se. Els diners i són, el problema són les seves intencions i prioritats.

El Govern ofereix 5.000 contractes formatius per a joves 'ni-ni'

Article extret del diari “El Periódico”,  secció d’economia.

Autor: Antoni Fuentes.

Resum de l’article:

La nova reforma laboral i la creació del nou contracte formatiu, pretenen ser un instrument per solucionar la taxa del 37% d’atur juvenil.

Es formaran 5.000 contractes destinats a joves que ni treballen ni estudien (ni-ni). Aquest col·lectiu ha augmentat considerablement amb la crisi arribant als 154.000  joves, un total del 23% dels catalans menors de 25 anys.

La consellera de treball, Mar Serna, ha dissenyat aquesta mesura amb un pressupost de pràcticament 20 milions, destinats a pagar el 70% dels sous. Aquesta partida ja estava inclosa en els pressupost del departament i finançat amb diners propis de la Generalitat.

Segons  el director del Servei d'Ocupació de Catalunya, Joan Josep Berbel, se’n beneficiaran tant les empreses com els treballadors ja que genera el dret al cobrament de la prestació per desocupació i la bonificació de la cotització a la Seguretat Social és del 100%.

Després de la reforma, els joves perceben, com a mínim, el 70% del salari mínim interprofessional, uns 443€ mensuals. I el 100% del SMI no es cobra fins el segon exercici, abans era des del primer moment. També es modifica l’edat límit, passant dels 21 anys fins als 24 anys. Després d’una formació bàsica de 388 hores, els contractes formatius seran d’un mínim de sis mesos.

Això també permetrà recol·locar part dels monitors i professors després de la reestructuració dels programes d’escoles taller i cases d’oficis de treball.

Opinió personal:

Reforma laboral 2012: Les persones que estiguin cobrant la prestació de desocupació hauran de realitzar un “treball social”, és a dir “treballar per cobrar el que tu has pagat prèviament”. Les empreses podran rebaixar el sou als i les treballadores quan existeixin provades raons econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció, és a dir “quan no tingui tants beneficis tot i no tindre pèrdues. Els acomiadaments: indemnització de 33 dies per any treballat en cas d’acomiadament improcedent i un màxim de 24 mensualitats, enfront dels 45 dies i les 42 mensualitats actuals, és a dir que després de la pròxima reforma potser hem de pagar quan ens facin fora.

Després de donar un ràpid cop d’ull a la nova reforma laboral (sembla ser que escrita per la patronal) podem imaginar que la creació dels contractes formatius té un doble sentit.

Primera i principal, actualment l’atur juvenil no està al 37%, es situa ja al 48%. Segona i encara més important per respondre, el gran número d’aturats i aturades no és causa d’una escassa preparació acadèmica, si no per la delicada situació que viu el mercat i la destrucció massiva de llocs de treball. Evidentment, el col·lectiu de joves, degut a la seva inexperiència és dels més vulnerables, de la mateixa manera que persones que han treballat anys i anys o tota la vida al mateix sector.

Els contractes formatius estaran destinats a sectors molt determinats (electricitat, metal·lúrgia, etc), sectors on la experiència és la millor manera i més ràpida forma per aprendre. Llavors, pretendre que una persona de fins a 33 anys treballi a jornada complerta per uns miserables 443€ és de jutjat de guàrdia, després, “en el segon exercici es cobrarà el 100% del SMI” en el segon exercici?? Vol dir que després d’un mínim de 6 mesos (que serà d’un any) una persona no ha aprés suficient com per cobrar el que determina el conveni col·lectiu?? Que no deixen de ser uns altres miserables 800/900 € a molt estirar.

Aquesta mesura, no és més que una estratègia maquiavèl·lica que pretén que les empreses tinguin ma d’obra gratuïta. A sobre, molt hàbilment remarquen que després d’això tindran dret a cobrar atur, més faltaria.

Ja per acabar i com a conclusió constructiva, els esforços també s’han de destinar a millor el sistema educatiu. Estem en un moment en que les necessitats econòmiques, laborals i simplement la desintegració de les famílies fan que moltes estiguin extremadament desestructurades, en molts casos (sobretot en els ni-ni) la falta d’afecte i de traspassos de valors fan que els i les joves, busquin en una actitud de rebel·lia gratuïta i desorientada per sentir la protecció i seguretat que dona una coneixença de les teves qualitats i limitacions. Com deia, els esforços s’han de centrar en facilitar a infants i joves aquestos valors personals que la família, per raons externes, està deixant de donar i que són tant extremadament imprescindibles.

Vivim en un sistema basat en la competència de mercat, la explotació de recursos i la supremacia del benefici. Per tant, la existència d’una classe treballadora dèbil i entre les cordes és clau perquè el sistema no naufragui. No ens podem creure que destinaran un sol cèntim en minimitzar la diferència entre la classe dominants i la treballadora.