El Govern ofereix 5.000 contractes formatius per a joves 'ni-ni'

Article extret del diari “El Periódico”,  secció d’economia.

Autor: Antoni Fuentes.

Resum de l’article:

La nova reforma laboral i la creació del nou contracte formatiu, pretenen ser un instrument per solucionar la taxa del 37% d’atur juvenil.

Es formaran 5.000 contractes destinats a joves que ni treballen ni estudien (ni-ni). Aquest col·lectiu ha augmentat considerablement amb la crisi arribant als 154.000  joves, un total del 23% dels catalans menors de 25 anys.

La consellera de treball, Mar Serna, ha dissenyat aquesta mesura amb un pressupost de pràcticament 20 milions, destinats a pagar el 70% dels sous. Aquesta partida ja estava inclosa en els pressupost del departament i finançat amb diners propis de la Generalitat.

Segons  el director del Servei d'Ocupació de Catalunya, Joan Josep Berbel, se’n beneficiaran tant les empreses com els treballadors ja que genera el dret al cobrament de la prestació per desocupació i la bonificació de la cotització a la Seguretat Social és del 100%.

Després de la reforma, els joves perceben, com a mínim, el 70% del salari mínim interprofessional, uns 443€ mensuals. I el 100% del SMI no es cobra fins el segon exercici, abans era des del primer moment. També es modifica l’edat límit, passant dels 21 anys fins als 24 anys. Després d’una formació bàsica de 388 hores, els contractes formatius seran d’un mínim de sis mesos.

Això també permetrà recol·locar part dels monitors i professors després de la reestructuració dels programes d’escoles taller i cases d’oficis de treball.

Opinió personal:

Reforma laboral 2012: Les persones que estiguin cobrant la prestació de desocupació hauran de realitzar un “treball social”, és a dir “treballar per cobrar el que tu has pagat prèviament”. Les empreses podran rebaixar el sou als i les treballadores quan existeixin provades raons econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció, és a dir “quan no tingui tants beneficis tot i no tindre pèrdues. Els acomiadaments: indemnització de 33 dies per any treballat en cas d’acomiadament improcedent i un màxim de 24 mensualitats, enfront dels 45 dies i les 42 mensualitats actuals, és a dir que després de la pròxima reforma potser hem de pagar quan ens facin fora.

Després de donar un ràpid cop d’ull a la nova reforma laboral (sembla ser que escrita per la patronal) podem imaginar que la creació dels contractes formatius té un doble sentit.

Primera i principal, actualment l’atur juvenil no està al 37%, es situa ja al 48%. Segona i encara més important per respondre, el gran número d’aturats i aturades no és causa d’una escassa preparació acadèmica, si no per la delicada situació que viu el mercat i la destrucció massiva de llocs de treball. Evidentment, el col·lectiu de joves, degut a la seva inexperiència és dels més vulnerables, de la mateixa manera que persones que han treballat anys i anys o tota la vida al mateix sector.

Els contractes formatius estaran destinats a sectors molt determinats (electricitat, metal·lúrgia, etc), sectors on la experiència és la millor manera i més ràpida forma per aprendre. Llavors, pretendre que una persona de fins a 33 anys treballi a jornada complerta per uns miserables 443€ és de jutjat de guàrdia, després, “en el segon exercici es cobrarà el 100% del SMI” en el segon exercici?? Vol dir que després d’un mínim de 6 mesos (que serà d’un any) una persona no ha aprés suficient com per cobrar el que determina el conveni col·lectiu?? Que no deixen de ser uns altres miserables 800/900 € a molt estirar.

Aquesta mesura, no és més que una estratègia maquiavèl·lica que pretén que les empreses tinguin ma d’obra gratuïta. A sobre, molt hàbilment remarquen que després d’això tindran dret a cobrar atur, més faltaria.

Ja per acabar i com a conclusió constructiva, els esforços també s’han de destinar a millor el sistema educatiu. Estem en un moment en que les necessitats econòmiques, laborals i simplement la desintegració de les famílies fan que moltes estiguin extremadament desestructurades, en molts casos (sobretot en els ni-ni) la falta d’afecte i de traspassos de valors fan que els i les joves, busquin en una actitud de rebel·lia gratuïta i desorientada per sentir la protecció i seguretat que dona una coneixença de les teves qualitats i limitacions. Com deia, els esforços s’han de centrar en facilitar a infants i joves aquestos valors personals que la família, per raons externes, està deixant de donar i que són tant extremadament imprescindibles.

Vivim en un sistema basat en la competència de mercat, la explotació de recursos i la supremacia del benefici. Per tant, la existència d’una classe treballadora dèbil i entre les cordes és clau perquè el sistema no naufragui. No ens podem creure que destinaran un sol cèntim en minimitzar la diferència entre la classe dominants i la treballadora. 

Fem el que podem, nosaltres sí.

Fem el que podem, aquesta és la còmica i ja prou coneguda frase que el nostre alcalde no ha deixat de repetir en el que va de legislatura, fem el que podem.  Escenificant així una clara impotència i desesperació. Doncs últimament, fent una mica de repàs de la trajectòria, la situació actual i fent també una mica d’autocrítica sobre la situació de l’Esquerra Independentista, m’ha vingut al cap la mateixa frase. Fem el que podem! Però sense cap mena de dubte li he donat un sentit molt diferent, considero que el conjunt de l’Esquerra independentista arreu dels Països Catalans i des del Camp de Tarragona, podem repetir aquesta frase un cop rere l’altre però amb la satisfacció i la seguretat d’haver fet una feina formidable entre totes i tots en els darrers anys.  

Els col·lectius juvenils estem immersos en ple procés de confluència a nivell nacional i en el nostre cas, també local. Una confluència que unirà el jovent de l’Esquerra Independentista en una sola organització. Tindre dues assemblees juvenils en una mateixa ciutat, la participació en plataformes ciutadanes com l’Assemblea Popular i la Plataforma d’afectats per la hipoteca entre d’altres, i la doble militància de la majoria de nosaltres demostra on roman la nostra riquesa. Evidentment l’excel·lent moment de les organitzacions juvenils del Camp: la constància i la bona feina de les companyes de La Guspira de Tarragona, la reactivació de l’Assemblea de joves de Valls i la creació de dues assemblees noves al Priorat i al Pla de Santa Maria que comencen amb molta força. Tot això amb la satisfacció de poder donar la benvinguda a moltes militants noves que han decidit unir-se al nostre camí els darrers mesos. La barreja de bona coordinació, veterania, joventut i sobretot actitud asseguren que al Camp, l’esquerra independentista té molta història per escriure.

El Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans també s’ha enfortit molt després de la gran feina que estan duent a terme sobretot a la ciutat de Tarragona, així com la nova assemblea a l’Institut Narcís Oller de Valls. Després de les campanyes i actes en contra de les retallades en educació, la participació en assemblees d’estudiants i la continuïtat de la feina ben feta, també poden presumir d’una gran pujada en nombre d’estudiants que prenen, no només consciència si no que també coherència en el discurs materialitzat en compromís i militància.

La situació de la CUP a Reus també és prou significativa, la entrada al consistori reusenc ens ha permès demostrar que la política institucional està envoltada de foscor i una boira que fa molta, moltíssima pudor a podrit. Hem pogut demostrar que els sous excessiu no són necessaris per professionalitzar res. Amb un equip reduït, quatre “duros” i sense pràcticament experiència, s’està tractant de tu a tu al poder i als seus dirigents, obligant-los com a mínim a posar-se en guàrdia. L’excel·lent coordinació i relació amb les diferents assemblees del Camp ens ha permet engegar des de la intercomarcal del Camp, una campanya a nivell nacional per denunciar que les retallades no són altra cosa que un apartat més del full de ruta que ens dur a la destrucció del sector públic i la seva posterior privatització.

La generació jove de l’Esquerra Independentista, aquelles que vam fer les primeres passes dintre de l’EI traient paper de les parets del Casal Despertaferro al carrer St Elies abans d’obrir-lo (sense tindre la més mínima idea del que representava aquell moment) i vam fer i desfer infinitats de col·lectius en els següents anys fins que vam formalitzar l’Assemblea de Joves de Reus, ens donem conta de la diferència conjuntural en tants sols deu anys.  Arribar fins aquí no ha sigut fàcil, moltes hores treballant sense els resultats esperats, moltes pèrdues personals, repressió i a voltes humiliació. Però seguim vius, seguim amb ganes. Gaudim d’una coordinació excel·lent entre tots els col·lectius , l’activitat pròpia de cada col·lectiu i la conjunta no permet que ningú oblidi que aquí hi ha una gent amb les idees clares, amb ganes de treballar i amb la intenció de canviar les coses, de crear un contrapoder popular dirigit per persones i per les persones, d’enfortir les relacions amb els agents socials i unir esforços, de seguir conscienciant que una altre realitat és tant possible com necessària.

Un cop més, nosaltres amb el cap ben alt: Fem el que podem!

Independentisme transversal vs Poper Popular

L’independentisme transversal viu, possiblement, el seu millor moment de la història, gaudeix de l’existència de partits com Solidaritat per la independència que fan bandera d’un independentisme estricte, innegociable, d’una puresa que fins i tot fa oblidar on militaven els seus líders fa escassament un any, però de totes maneres repassem el més destacat: Tenim un ex-conseller de Convergència Democràtica de Catalunya, un ex-vocal del “Consejo General del Poder Judicial de España” i un ex-diputat d’ERC que va votar la investidura de José Montilla i va avalar dos (si, dos) tripartits. Prou significatiu tot plegat. Direu que tothom té dret a canviar/madurar la seva ideologia, per suposat, però si us plau, una mica d’humilitat i si aquest canvi/maduració apareix de la nit al dia i com a mínim no et dediquis a jutjar o desqualificar tot allò que t’envolta i més encara quan has viscut d’allò anys i panys. Després tenim la nova coalició ERC-Reagrupament, una coalició d’un partit i la seva pròpia escissió, té la seva gràcia... ERC ha vist la llum i després d’embarcar-se en dos tripartits ara aposta per la unitat de l’independentisme perquè els ciutadans de Catalunya així ho demanen, té pebrots! I per acabar, i perquè també es mereixen el seu minut de glòria, recolliré una reflexió del mediàtic Eric Bertran (CDC): “el 70% dels nostres militants són independentistes però si a les consultes independentistes només hi participa un 10% de la població vol dir que la societat catalana no ho és i per tant no podem plantejar la independència al nostre programa”. Doncs sí.. com dèiem, l’independentisme transversal català gaudeix d’un gran moment.

Fa poc vam viure el ridícul espectacle de la Fada Gispert prohibint les expressions “Espanya ens roba” i “espoli fiscal”, no sé que pretenien aconseguir amb aquesta absurda prohibició però vaja, ja que hi som, centrem-nos en aquesta problemàtica. Des d’aquest sector independentista resulta que ens volen fer creure que aquest és el veritable problema dels catalans. Que si tinguéssim el nostre estat català a Europa aquí ni hi hauria crisi, ni les retallades serien necessàries i que fins i tot que hi hauria un excedent de diners. No negarem que l’espoli existeix, que la nostra situació econòmica seria notablement millor però oblidem-nos d’aquestes animalades manipulades i interessades. La població “corrent”, la classe treballadora, totes aquelles persones que patim les conseqüències reals d’aquesta crisi que tant a compte surt a la burgesia catalana, espanyola i europea, no penseu que guanyaríem gaire cosa més que el reconeixement internacional a una part de la nostra nació, que no és poc, però totalment insuficient i irrellevant a l’hora de sobreviure. La independència no és marcar línies als mapes, la independència no és únicament canviar una bandera opressora per una bandera oprimida, la independència és el dret a decidir, a decidir com vivim, a decidir com gestionem els nostres diners, a decidir les nostres prioritats com a persones. De què serveix la independència de l’estat grec o italià? Serveix per tindre la seva bandera però perquè vingui Goldman Sharks avalat per la UE i et posi un tecnòcrata a dir com s’ha de gestionar el teu estimat estat. Aquesta és la independència que volem? Volem seguir sent manats per multinacionals, bancs, altres estats, corporacions o ves a saber què? Volem un estat català amb Millets? On segueixin encobrint els escàndols com els de la família Pujol i Banca Catalana? On el responsable de decidir que la sanitat pública mori sigui Josep Prat, sigui membre del consell d’administració de la filial espanyola de la multinacional United Surgical Parthers (USP), la principal empresa privada de sanitat d’Espanya.  Disculpeu però no.

La independència i el dret a decidir a de ser real, a de ser total i això només es farà des de la unitat popular, des d’un front popular, des d’una alternativa clara i humana, des del conjunt d’entitats, col·lectius, sindicats combatius, plataformes i assemblees populars i partits que promoguin la transparència, la coneixença i la participació dels nostres conciutadans a la vida política activa. Vivim en una societat en que només busquem la maximització dels beneficis al preu que convingui, uns beneficis que nosaltres no veiem. Vivim en una societat on ens diu que són més perillosos una colla d’immigrants desemparats sense papers que no pas un parell de sindicats que viuen d’acceptar unes reformes laborals que aboleixen els nostres drets en benefici d’aquells que encara ens recorden que ens donen feina i que per tant, que els hi hem d’agrair. Doncs no, de cap manera avalem això. Volem la independència dels Països catalans i la dels seus ciutadans. Volem que el poble català no busqui competició, sinó desenvolupament, volem que tothom estimi i es senti estimat per aquesta terra hagin nascut aquí o no, volem unes institucions transparents que vetllin pels interessos i necessitats de la població, volem persones, volem independència, volem dret a decidir, volem llibertat, volem unitat popular.

El somni americà

El somni americà, la terra promesa de la nova era... corria els anys 60, en aquella època les famílies americanes de classe mitja podien viure amb un sol sou, la cobertura mèdica anava a càrrec de l’empresa o dels sindicats, els fills podien anar a la universitat sense la necessitat de demanar préstecs als bancs, pràcticament tothom vivia sense pràcticament deutes... normal, tota la industria automobilística japonesa i d’Alemanya havien estat reduïdes a no res durant la segona guerra mundial, tota Europa s'estava intentant recuperar tan políticament com econòmicament i, evidentment és molt fàcil sobreviure si no hi ha competència però tot era massa bonic i el temps ho va anar posant tot al seu lloc, quan els alemanys i els japonesos van començar a fer cotxes més competents que els americans i els europeus vam agafar el nostre lloc, tota la roda de pèrdues va començar a girar, al 1980 Word Street va agafar el “toro” per les banyes amb la titella mediàtica del Ronald Rigan al cap davant, els EEUU van passar a funcionar com una empresa. Primeres conseqüències: endeutament familiar del 111%, les persones en fallida van augmentar un 645%, un 355% les condemnes a les presons (recordeu que les presons als EEUU es van privatitzar, curiosa coincidència...), les ventes dels antidepressius també van augmentar en un 305%, un 78% els costos de les assegurances mèdiques (van desaparèixer els sindicats, que abans eren els que pagaven en molts casos). Tot això va ser una gran, grandíssima notícia pels empresaris i per la borsa. Ells sempre guanyen..

Ells tenen els diners però no són més d’un 2% de la població, s’han enriquit a base d’especular i no produeixen res que a nosaltres ens afavoreixi. Com és possible que no li donem una volta completa a la història si tenim tots els mitjans?? Doncs pel simple fet que la societat no fa res més que buscar desesperadament la manera de formar part d’aquest 2%, és la gran victòria del capitalisme.

Actualment, Wikileaks ha amanit l’actual crisi capitalista amb una filtració que demostra el “modus operandi” del govern americà, s’ho han carregat tot però... i la resposta de la gent? No ha passat de ser un tema de “barra de bar”. Què fer amb Julian Assange? Fàcil, l’acusen de violació a dues noies que, després de ser (suposadament) agredides sexualment li van organitzar una festa de comiat al acabar la última conferència que feia a la ciutat.. una mica estrany tot plegat no?

A l’estat espanyol, a part de totes les filtracions, ens estan fent menjar una reforma laboral que ens deixa en una situació més que precària, la única resposta va ser una patètica vaga general que els mitjans de comunicació es van dedicar a deixar en segon terme amb les imatges dels disturbis de les ciutats grans. Tenim una llei de partits feta a mida, resulta que el 80% dels fraus econòmics dels països desenvolupats els cometen els bancs, senyors/es el 80%!!! Els mateixos que estan reben totes les ajudes per poder remuntar la crisi, a la vegada les retallades socials i les pujades d’impostos. Retallada social... sembla una tonteria però això són:  ajudes a orfenats, llei de la dependència, eliminació del subsidi dels famosos 420€, pisos de protecció oficial, dones mal tractades, integració d’immigrants... això si, el govern NO  ha tret les ajudes a joves emprenedors, el govern segueix amb les ajudes als joves que tinguin un projecte per obrir-se un negoci... molt bé. 

Aquest 2% de població que domina el món només té una preocupació, mantindre la pau social al preu que sigui per no despertar consciències, aquí és on entrem nosaltres. No hem de caure al parany de la política de la por que practiquen, ens enganyen en absolutament tot i el pitjor de tot és el nostre conformisme, és temps de conscienciació de les masses, no podem desaprofitar el moment, la única via possible que tenim ara i al nostre abast és que la gent es desperti i vegi que per començar fa falta que ens ho creiem, però per convèncer a algú primer ens ho hem de creure nosaltres mateixos.

Que no ens faci mandra, és el nostre moment.