Moviments socials i mobilització (II)

El moviment indignat 15M i l’efervescència popular. 

El 15 de maig de 2011 a la Plaça del Sol de Madrid un grup reduït de joves va manifestar-se i, fruit de la improvisació, van decidir allargar la reivindicació i quedar-se a passar la nit. Aquest fet va fer apropar més persones fins arribar al punt que les forces de seguretat, mitjançant la força, van desallotjar la plaça el dia següent. Una vegada més van provocar una resposta en forma de solidaritat massiva amb la diferència que aquesta vegada va ser d’unes dimensions inesperades. La Plaça del Sol es va omplir tant sobtadament com ho van fer infinites places de pobles i ciutats d’arreu de l’estat i, posteriorment, d’arreu d’Europa i del món.

Arriba la pregunta obligada: què tenia aquella iniciativa popular que l’havia fet tocar l’èxit en participació i heterogeneïtat –la gran tasca pendent dels moviments socials convencionals- en qüestió d’hores? 

A)      No treballar ni en nom ni a favor de ningú més que en les persones, en la majoria, és a dir, des de l’abstracció. 

 B)      Temàtiques infinites, participació i organització assembleària com a única matriu bàsica. Es podien fer comissions, debats i assemblees de tot allò que es proposés a la vegada que tothom podia dir-hi la seva. 

C)      Feina comunicativa. Les comissions destinades a la comunicació van fer una feina excel·lent habilitant l’espai amb connexió a internet sense cable que permetia retransmetre en directe assemblea, actes i xerrades, creant una xarxa que connectava tots els indrets indignats del món (literal). Els mitjans d’informació, per la seva banda, van trigar tres dies en prestar-hi atenció i es van veure igualment desbordats per la magnitud dels esdeveniments, pressions polítiques i la seva complicada definició.  

D)      El primer projecte il·lusionador que mai havia viscut molta gent. Com hem vist, els moviments socials convencionals havien passat a formar part d’un tipus de folklore normalitzat per aquelles persones que no afectava aquella revindicació o que considerava que la protesta no tenia sentit degut a les poques expectatives d’èxit. 

A tot això, la conjuntura seguia col·laborant. L’empobriment sobtat d’una classe acomodada, polítiques neoliberals imposades que desmuntaven polítiques socials i desmantellaven els serveis públics a la vegada que s’augmentava el control econòmics per part de les elits financeres i organismes supraestatals allunyats del control democràtic o qualsevol intent de transparència. La reivindicació d’allò col·lectiu -ja siguin espais o formes de treball, presa de decisions, relacions personals o lluita política- agafava força de nou i permetia unir coneixements amb il·lusions, persones experimentades amb gent sense cultura política però amb iniciativa i una nova perspectiva, gent gran amb gent jove, persones molt necessitades i persones amb opcions d’ajudar. Es va crear una xarxa tant heterogènia com complexa. 

Tot i això, no totes les crítiques que se’n poden fer són bones. La valentia que havia omplert les persones participants es barrejava amb la precaució de no trencar l’hegemonia discursiva. S’havia generalitzat –i normalitzat- l’ús d’expressions reivindicatives que fins el moment havien estat tabú, per exemple, les exigències de nacionalitzar la banca o sectors estratègics potser no s’entenia què representava aquesta acció però el que sí es tenia clar és que no podia seguir en mans de qui no en fa un bon ús o només se’n vol enriquir a costa de qui no en té. També es va normalitzar la idea que la democràcia és un fracàs i que els polítics no ens representen però el debat havia d’acabar aquí ja que no seria possible o no pertocava al moviment indignat posar-se d’acord en quin seria el model sociopolític més just i necessari. A tall d’exemple, en una mateixa assemblea la gent podia mostrar-se entusiasmada a l’hora d’exigir el no pagar el deute considerat il·legítim després d’una auditoria però criticar estats com Equador per practicar una política populista degut a considerar il·legítim el deute i no pagar-lo. 

Per tant, tenim un punt fort que és la socialització de la desafecció vers un model polític que s’enriqueix d’explotar les classes populars però un punt dèbil a l’hora d’intentar plantejar una alternativa. 

Qui havia de dinamitzar aquesta energia i efervescència popular?? Complicat. Alguns moviments polítics i socials mostraven recel degut a trobar-se que de cop la mobilització popular, aquella que creien representar o defensar, els havia superat en escreix a la vegada que si intentaven capitalitzar iniciatives es trobaven amb una massa social desconfiada degut a que ningú en podia treure un rèdit polític.  

Tot i això, la onada repressiva –el cas més paradoxal el trobem per part dels Mossos d’Esquadra a la Plaça Catalunya de Barcelona-, la conscienciació aconseguida, la il·lusió d’estar formant part d’un moviment nou plantejat com històric i tota l’estructuració de suport, assessorament i ajuda mútua organitzada des de les assemblees del 15M, permetia que les diferents visions quedessin al marge de l’acció quotidiana.

El cas islandès

A la vegada que la crisi anava empitjorant, seguien sortint a la llum casos de corrupció  entre polítics, banquers i multimilionaris que esquitxaven absolutament a tots els partits polítics tradicionals, s’anava explicant el cas de la revolució islandesa. Un estat que, degut a la crisi socioeconòmica que es travessava, va acabar amb una dimissió en bloc del govern nacionalista; referèndums vinculants; judici i empresonament d’aquelles persones amb responsabilitat i mala gestió pública; i  reformulació de la constitució nacional. En poc temps, la situació econòmica va millorar considerablement convertint-se en un exemple referencial pel moviment indignat. 

En què ha derivat el 15M i el moviment indignat?

Degut a que no podia perpetuar-se infinitament l’activitat als espais públics utilitzats i que el nombre de gent constant anava disminuint poc a poc, es va prendre una decisió molt encertada estratègicament. Tota la infraestructura organitzada i creada seguiria funcionant però es traslladaria als barris, reivindicant aquells espais com a més legítims i pràctics per interactuar amb els grups socials en risc d’exclusió o en exclusió directament. 

Tot i això, queden dos punts imprescindibles a l’hora de parlar de mèrits i avanços que va provocar el moviment indignat. 

- La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca: Desbordar el poder polític establert negant-se a delegar la voluntat popular i de treballar  per tornar a traslladar la força i el centre de gravetat al carrer i exigir que les institucions estiguin al servei de la majoria i facin allò que se li exigeix. Desobediència, resistència i victòria. Tres aspectes claus perquè els processos populars. Totes aquelles lluitadores garants d’aquests processos, han estat jutjades, multades i deslegitimades pel poder dominant però, tot i això, la constància, la solidaritat i la convicció han aportat les victòries i forces necessàries per seguir. 

- De la indignació global a la indignació local. Fa 10 anys, les mobilitzacions es centraven en reivindicacions específiques o en esdeveniments preestablerts ja siguin cimeres del G8 o commemorar diades com el primer de maig o una diada nacional. Avui, en canvi, la gent es mobilitza a les portes dels hospitals per exigir una gestió ètica, pública, transparent i per satisfer necessitats. 

 Seguim. 

Moviments socials i mobilització (I)

Els orígens:

Els humans som éssers socials per naturalesa i, a més, tenim necessitats. Podem trobar necessitats individuals, comunes, interessades, etc., i molt probablement això ens conduirà a un procés natural d’associació i cooperació per trobar la força produïda per la primera persona del plural. En l’associació trobarem quelcom tant necessari com suport, col·laboració, assessorament o, fins i tot, justificació.  

Tot i existir diversitat d’opinions al respecte, podem començar a fer referència als moviments socials a partir dels segles XIV i XV amb les revoltes camperoles durant l’anomenada crisi europea del baixmedieval. Tot i no anomenar-los com a tal, hi ha un fet diferencial important que ens obliga a aturar-nos: la revolta passa a ser estructurada, crea espais d’influència treballant per la conscienciació i busca d’alternatives fins aconseguir una reforma institucional que va permetre a la burgesia l’ascens i consolidació al poder (1481, Barcelona a mans de Ferran II).  

Interioritzant conceptes clau com autogestió i participació activa o processos de comunitat a associació, és a dir, estructurar orgànicament la solidaritat i creació de xarxa que permeti apoderar-se de cultura política pròpia, ens trobem amb la Revolució Francesa (1789-1799) i, ja al segle XIX, la comuna de París. És en aquest moment on podem començar a parlar de moviments socials contemporanis i d’una primera revolució social obrerista/proletària.

L’organització de treballadors i treballadores durant la revolució industrial va comportar canvis estratègics, de mobilització i d’organització, en són exemple la creació de sindicats, les primeres vagues de producció i el moviment antimaquinista engegat per l’anglès Ned Ludd.  

Mobilitzacions

Així doncs, veiem com la lluita dels oprimits i oprimides ha anat evolucionant al llarg de la història segons capacitat, necessitat i, sobretot, mitjans. Els esclaus a l’antiga Roma aspiraven a ser persones lliures; els camperols i senyors de l’època feudal aspiraven a tindre més poder; i la classe treballadora sorgida de la revolució industrial aspirava a unes condicions dignes i a tindre el control sobre els mitjans de producció.  

Després de la dissolució de la Unió Soviètica l’any 1991, el capitalisme es presentava hegemònic i l’estat del benestar (socialdemocràcia) mantenia un grau de justícia social suficient com per mantindre la societat cohesionada i en pau. Les lluites dels moviments socials tot i ser nombroses i potents eren sectorials i no existia coordinació entre elles tot i el rerefons polític comú.  

L’estiu del 2001, però, marcaria un abans i un després a nivell internacional que acabaria removent la conscuiència de molta gent. Durant el transcurs del 19 i el 21 de juliol es va organitzar a Gènova la cimera del G8. Moviments socials alternatius i combatius (més de 700 organitzacions i associacions) agrupats al Fòrum Social de Gènova van organitzar manifestacions i diferents mobilitzacions per tal de criticar les polítiques de l’FMI, BM, OTAN, OMC i la resta d’organismes supraestatals imperialistes i antidemocràtics. Les protestes giraven entorn polítiques d’explotació econòmica al tercer món, lleis migratòries i contra les injustícies i desigualtats provocades pel sistema capitalista. Les forces de seguretat i l’exèrcit van blindar la ciutat i, intentant contenir les mobilitzacions, van provocar l’efecte invers. Un carabinieri va assassinar d’un tret al cap a Carlo Giuliani, un manifestant de 16 anys. Les imatges que arribaven arreu de Gènova van sacsejar moltes ments i van desacreditar les elits mundial, les seves pràctiques i les seves polítiques aconseguint així l’efecte invers al desitjat a l’inici de la cimera. L’avenç tecnològic del nou segle de la informació va fer despertar l’interès de molta gent i es van començar a publicar vídeos explicant com funciona l’economia especulativa mundial i les seves perversions. Conscienciació, formació, difusió.  

Aquell determinant estiu no havia acabat, l’onze de setembre següent es va produir l’atemptat contra les Torres Bessones als Estats Units, fet que serví d’excusa per envair militarment Iraq de la mà dels EEUU, Gran Bretanya i Espanya. Aquest fet va provocar un seguit de mobilitzacions arreu de l’estat i va posar contra les cordes a la impunitat que s’amaga, sempre, sota la bandera de la democràcia.  

Alguna cosa canviava en la consciència de les persones i, tant el govern del Partit Popular amb la manipulació informativa després de l’atemptat terrorista de l’11M i la fallida guerra a Iraq, com la crisi capitalista que es començava a intuir, van acabar provocant un canvi substancial en la societat benestant de l’estat. Després de les eleccions generals espanyoles el PSOE va guanyar les eleccions i va començar a practicar polítiques socials (ajudes en el lloguer, xec nadó, etc) però sense fer cap canvi en el sistema econòmic, fet que va provocar un desajust suficient com per sentenciar l’economia estatal i, en conseqüència, enviar a la més absoluta misèria a persones i famílies degut a la destrucció de llocs de treball amb l’explosió de la bombolla immobiliària i la incapacitat de gestionar-ho.  

Arribada aquesta situació, ens trobem davant una triple crisi:

Ø Econòmica: l’economia estatal i mundial es trobava en recessió, l’atur començava a augmentar considerablement i el deute ofegava institucions, empreses i persones.  

Ø Social: fallida de l’estat del benestar. Moltes persones i famílies no tenien possibilitat de trobar una solució a la seva situació arribant a situacions límit com 600 desnonaments diaris, 52% d’atur juvenil o 25% de la població vivint en situació de pobresa. 

Ø Democràtica: La situació sociopolítica i econòmica sobrepassa la capacitat de direcció dels partits polítics tradicionals. Crítica oberta i generalitzada a la democràcia representativa.

12 d'octubre: hispanitat i raça.

A partir del segle XV i XVI les grans potències econòmiques del moment (França, Anglaterra, Espanya...) van començar un procés de colonialització d’Àsia, Àfrica i Amèrica. Aquest procés estava motivat per causes econòmiques ja que, tenint en compte que va ser durant la renaixença quan a Europa es començava a valorar la possibilitat de que la terra fos rodona, s’obrien infinites noves rutes comercials i la possibilitat d’integrar, dominar i utilitzar nous territoris inexplorats. Inexplorats per Europa, clar.

 El 12 d’otcubre de 1492 (actualment es celebra el dia de la ‘hispanidad y la raza’ arreu de l’estat espanyol), Cristòfor Colon va trobar-se les Bahames quan es buscava noves rutes que el portessin a la Índia. Aquest fet casual va desencadenar un procés de colonialització que acabà amb la vida de 90 milions de natius americans. Tot un genocidi a canvi d’or, poder i expansió territorial.      

 El mateix va passar més endavant a l’Àfrica, Àsia i Oceania amb l’imperialisme. No podem oblidar que la gent de color va arribar als Estats Units d’Amèrica en condició d'esclaus a mitjans de segle XIX. Una dada important: l’any 1914, quan va començar la primera guerra mundial, el 85% de la terra estava dominada per europeus.   

 Seguint amb l’exemple de l’estat espanyol però uns anys després, el 1715 amb la caiguda de Mallorca, va acabar la Guerra de Successió que deixava a Felip V de Borbó com a únic rei legítim d’Espanya. Aquest va instaurar el Decret de Nova Planta amb la intenció d'esborrar tot rastre de la llengua i la cultura catalana. 

Un nou etnocidi que alguns, a dia d'avui, sembla ser que voldrien recuperar.

Arribant a l’actualitat, hem de posar l’accent sobre un altre problema existent i lligat a l’explotació del territori americà per part de colons espanyols com els de l'empresa Repsol i les seves filials. Amb l'extracció de petroli s’han eliminat moltes tribus i cultures fent-les fora de la seva terra a canvi de falses esperances, d’amenaces, crims i assassinats.

Actualment, la majoria condemna l’assassinat d’aquells natius que no van voler evangelitzar i treballar per la corona espanyola a voluntat pròpia ja que és una pràctica terrible i socialment inacceptable però a la vegada es mira cap un altre banda quan les empreses van en busca de l’or del segle XX i XXI al mateix territori i eliminen cultures, tribus i la pròpia terra. 

La història es repeteix i només la solidaritat entre els pobles podrà aturar-les. 

12 d'octubre de 2013: 521 anys de resistència. 

Independència per canviar-ho tot.

El debat independentista ja és present, ha arribat l’hora de passar del debat a l’acció. Hem de passar del compromís al sacrifici. L’esquerra independentista seguim al carrer i aquesta diada ho fem amb una campanya tant explícita com necessària: Independència per canviar-ho tot.

Des de ja, exigim la celebració d’un referèndum perquè és l’única consulta popular que té valor jurídic internacional i és la màxima expressió democràtica que permet el sistema. Hem de trencar amb l’ambigüitat conceptual d’una consulta que no ens assegura la materialització del resultat. Una consulta que ni té pregunta ni, des de fa uns dies, assegurança de vida.

Si el govern conservador de Convergència i Unió, avalat per Esquerra Republicana de Catalunya, estigués disposat a arribar fins el final, no estaríem perdent el temps jugant al fet i amagar amb un discurs acomplexat carregat d’indefinicions.

Independència contra l’estat propi. Les classes populars hem de ser el centre actiu d’un procés emancipador, integrador i transformador. La independència és un projecte de classe que ha de servir per una cosa tant senzilla com òbvia: satisfer els interessos de la majoria.

Aquesta vegada no, no estem en situació de permetre’ns un altre frau com el de la transició espanyola. De la mateixa manera, hem d’omplir el procés de contingut trencant amb el “primer la independència i després ja veurem”. Aquest ja és un posicionament polític molt clar que ens ha dut a comprovar que l’actual modus operandi beneficia els interessos de la classe dominant (els 2000 milions d’euros en retallades només representa el 50% destinat per rescatar Catalunya Caixa, a la vegada que es segueix desnonant famílies per les seves denúncies). L’establishment si ha entès la solidaritat de classe i va col·locant els seus a les empreses públiques cobrant sous milionaris mentre s’indulten i es tapen les vergonyes els uns amb els altres.

Hem de fer ressorgir la consciència de classe que van emancipar a base de crèdits. No podem apostar per l’estat propi d’Abertis sinó per la independència pel poble treballador català.

Desobediència com a única via per la independència. Que ningú s’enganyi, l’estat espanyol MAI donarà permís per fer cap referèndum oficial però molt menys acceptarà la independència i el catalunyisme senyorial no està disposat a desobeir. El president Mas va dir que si no hi havia permís espanyol convocaria eleccions plebiscitàries pel 2016. Per què 2016 i no 2014? Perquè eleccions? Si no tenim permís per fer una consulta no el tindrem per la independència sigui quin sigui el resultat de les eleccions. La resposta és molt senzilla: necessiten temps per tindre-ho tot “atado y bien atado”.

Però tot això no és nou. La mateixa burgesia catalana sempre ha traït el poble català en els seus anhels de llibertat. Ho va fer en el cop d’estat franquista al 36, ho va fer durant la dictadura, durant la transició, ho ha fet durant les dècades de pujolisme i ho segueix fent en l’actualitat a ciutats com Reus en que governa amb el Partido Popular perquè, segons argumenten, els pactes de ciutat no tenen ideologia. Ens prenen per imbècils.
 

Com he dit, hem de passar pel debat conceptual a l’acció i fer de la sobirania econòmica un objectiu de mínims, ja que sense el control sobre tots els aspectes econòmics, no podem gosar a parlar d’autodeterminació ni d’independència. Les bases del procés han de fonamentar-se en un programa que garanteixi la igualtat de gènere, uns serveis públics de qualitat, gratuïts i universals, la defensa del territori i la sobirania econòmica.

Per tant, seguim fortes en el nostre lema d’independència per canviar-ho tot i sense cedir fins a guanyar.

Tirem pel dret i triem independència. Triem uns Països Catalans lliures i socialistes.  

Suport des de l'Andalusia rebel a les CUP!

 "Ser internacionalista exigeix que els treballadors d'una nació dividida i oprimida reneguin dels seus drets nacionals i confraternitzin d'aquesta manera amb els de la nació oprimida? segons el meu parer, això no és així. L'internacionalisme obrer significa la solidaritat de classe expressada en el suport mutu entre els i les treballadores de les diverses nacions, tot respectant la seva peculiar manera de ser nacional."  

José Miguel Beñaran. 'Argala'.

Aquest era l'única introducció digne. Espanya: fossa comú.

Andalucía Comunista anima a votar a los y las catalanas de origen andaluz a la CANDIDATURA D'UNITAT POPULAR-ALTERNATIVA D'ESQUERRES.

El futuro de los pueblos pasa inevitablemente por conseguir su soberanía nacional. Esto no implica sólo la independencia formal, como proponen algunas organizaciones políticas que pretenden renegar del Estado español para ponerse al servicio de otras economías que seguirán explotando al pueblo. La soberanía nacional necesita, además de la independencia formal, la soberanía política, económica, alimentaria y energética. 

Para conseguir estos objetivos es necesaria hoy en Catalunya la nacionalización de los sectores estratégicos de la economía, y la puesta al servicio del pueblo catalán de sus tierras y sus medios de producción. La experiencia nos dice claramente que no puede haber una plena soberanía política si no se tiene soberanía económica. En este sentido, el Estado español está demostrando ser no sólo un obstáculo, sino el instrumento que el capitalismo global está utilizando para explotar tanto a los Países Catalanes como al resto de naciones que están bajo su yugo. Y el arma que utiliza constantemente el poder dominante es el enfrentamiento: enfrentamiento entre pueblos, y los enfrentamientos en el seno de la clase obrera (sexismo, xenofobia, racismo, corporativismo, etc). Pero más allá de las consignas del imperialismo, los pueblos andaluz y catalán debemos tener siempre claro que no nos separan fronteras, sino que nos unen lazos de clase. La unidad de los pueblos es necesaria, y para esa unidad necesitamos la soberanía política y económica que nos permita desenvolvernos libres en nuestras relaciones como pueblos dentro de la cultura mediterránea. 

Es por ello que conquistar la libertad, la independencia, sería una tarea a medias si no conseguimos superar el capitalismo y conseguir una verdadera democracia real, popular, con el ideal del socialismo por bandera. De nada serviría desligarse de España, si la troika europea y el imperialismo estadounidense siguen rigiendo nuestras vidas. La consigna está clara: INDEPENDENCIA Y SOCIALISMO. 

En medio de esta crisis capitalista, cuya única solución que plantea el sistema es empobrecer más aún a la población para salvar a un puñado de ricos, se hace más patente que nunca la necesidad que el pueblo tiene de coger las riendas, parar los recortes, negarse a pagar una deuda ilegítima, que no es suya sino de las grandes empresas privadas y multinacionales que, por su avaricia, y ayudadas por políticos corruptos del sistema, han llevado a la ruina no a sus dirigentes que hoy en día siguen en la opulencia, sino a todo un pueblo. 

Desde la organización Andalucía Comunista queremos, por estas razones, animar a los catalanes y catalanas de origen andaluz que den su voto a la CUP. Que se organicen y trabajen, que arrimen su hombro a un proyecto soberanista, de clase e internacionalista. Votar a la CUP es votar por una Catalunya Lliure, y a su vez es votar por una Andalucía Libre que no obligue a su pueblo a emigrar para buscarse la vida. La CUP es un ejemplo para el pueblo andaluz y debe triunfar en su objetivo, que sin duda es el mismo que el nuestro.

 

VISCA ELS PAISOS CATALANS LLIURES
VIVA ANDALUCÍA LIBRE
INDEPENDENCIA Y SOCIALISMO
EN LAS ELECCIONES DEL 25N, EL VOTO POPULAR PARA LA CANDIDATURA D'UNITAT POPULAR

Som Unitat Popular

Som les somiadores que creiem en les realitats possibles i estem convençudes que la utopia és l'únic motor de la transformació i el canvi

Som les que no acceptem la submissió ni la renúncia que ens imposen. Aquelles i aquells a qui les seves polítiques i notícies no ens espanten. Les que hem perdut la por fins i tot a tenir por.

Som les que ens enfrontem permanentment a la cultura de la derrota.

Som les que volem una vida de colors, de matisos, i no de gris-decadència. 

Som els Sense Futur, que el present no els paralitza. Perquè hem decidit rebregar-lo.

Som el NOSALTRES que ha omplert els carrers i les places en descobrir-ho. No Som mercaderies en les mans de polítics i banquers

Som les que hem compartit espais, gestos i somriures. Paraules i lluites. Cops de porra i altres formes de violència generalitzada. I ho hem suportat ajuntant-nos. 

Som les que hem cridat: "Volem un habitatge digne", i ens hem compromès per a aconseguir-ho. Desobeint lleis injustes. Resistint-nos a ser foragitades. 

Som les que no ens hem quedat a casa a veure què.

Som les que volem educar els nostres fills i filles en una escola que sigui pública i de qualitat. Les que no creiem en l'adoctrinament ni en les escoles-fàbrica.

Som les que sabem que la cultura no és un luxe ni un bé de consum. Les que creem contra el buit creatiu a què la societat de l'espectacle ens aboca.

Som l'esperança de vida de la sanitat pública. El dret a envellir dignament. No Som un negoci.

Som tot allò que configura els barris, les comunitats. Som l'urbanisme de la nostra pròpia vida en comú. Som les ciutats, viles i pobles de totes les persones.

Som la lluita contra la precarietat. L'exigència d'un treball digne. Som el suport mutu i l'autoorganització que es rebel·la contra els acomiadaments. Som totes les desocupades que volen deixar de ser-ho. Les que avorrim l'esclavatge d'aquest treball de misèria.

Som les que hem entès que el coneixement no s'ha de mercantilitzar sinó estendre d'una manera crítica. La universitat ha de ser del i per al poble.

Som els que ens estimem molt més el nostre territori que no els diners que es genera en explotar-lo.

Som les que pensem alternatives. Les que cooperem i no competim. Les que foragitarem els mafiosos de la destrucció i la cleptocràcia.

Som acollidores. No volem que els murs del desconeixement i la desconfiança ens separin. Som les que avorrim l'existència dels CIE i les extradicions. 

Som la nostra identitat que ve d'antic i muta. Som els nostres referents culturals i lingüístics. Som el català parlat de cadascú.

Som la territorialitat completa de la nostra manera de ser i d'existir.

Som els que creiem en les paraules; i pensem que han de deixar de ser buides i recuperar el significat.

Som la independència plena. La real. Lluny de la subordinació a altres estats o a l'Europa del capital, del frau, del deute, de l'especulació, de la guerra i de l'exclusió social.

Som les que volem re-tornar a la democràcia. A la presa de decisions col·lectives, directes, participatives, actives i inclusives. 

Som les que no volem delegar la nostra responsabilitat. Les que volem recuperar la nostra acció política sense donar xecs en blanc a res ni a ningú.

Som els que volem fundar les nostres institucions polítiques comunes que ens permetin governar-nos.

Som les que anirem al Parlament a desobeir i impugnar les seves institucions, aquelles que estan al servei d'un ordre depredador i egoista.

Som els hereus de la tradició obrera, de les revoltes populars, i de tots els processos d'autoorganització i ruptura. Dels fets aquí i a l'altra banda. 

Som el procés que es crea i recrea. Que es va modificant i és mòbil. Que es multiplica.

Som l'aprenentatge fruit de cada acció que hem fet o defensat. Som els que sentim que ha arribat l'hora de confluir, i de gestar espais de poder constituent a cada vila o barri.

Som tot allò que Som i el que podem ser encara. Som encara més.

Som Unitat Popular

i ho volem TOT

Les CUP al Parlament.

En la darrera Assemblea Nacional, les CUP vam decidir iniciar un nou procés que ens permetés decidir amb seguretat i coneixença de causa, la possibilitat de participar en condicions en eleccions supramunicipals. La jugada mestre de Convergència i Unió de convocar-nos a les urnes aquest 25 de novembre, ens agafa a totes i tots a contrapeu i ens ha obligat a accelerar aquest procés. Durant les darreres setmanes ens hem vist obligades a prendre decisions importants, decisions molt difícils degut al poc temps, la importància i la evident repercussió de tot plegat.

Les CUP partim d’un projecte municipalista que, fins el moment, ens ha permès utilitzar les institucions com altaveu de les lluites populars, com un instrument més de denúncia de l’opac funcionament d’una democràcia corrupte i cínica. Aquest nou repte parlamentari només tindrà sentit i estarà justificat si no fa perdre aquesta essència. Les CUP han de ser la veu dels sense veu, una alternativa rupturista i sense renúncies.

Empobriment extrem d’una classe fins ara acomodada econòmicament, endeutament tant de les persones com de les institucions públiques, polítiques neoliberals imposades pel catalunyisme senyorial que condemnen a la misèria a milers de treballadores i treballadors, receptes imposades que desmunten les polítiques socials i ataquen la sanitat i l’escola pública, al mateix temps que pretenen allunyar el poder polític de les masses populars i augmentant el control econòmic dels grans fons d’inversió i de l’especulació financera.

Avui més que mai cobra importància la reivindicació d’allò col·lectiu, i no només ens referim als drets o espais col·lectius, sinó a les formes de treball, les relacions humanes i la lluita política. Les reformes dictades pels estaments europeus i aplicades per la dreta espanyola i catalana ataquen directament als espais de lluita col·lectiva per tal de desarticular la resistència.

Convergència i Unió sap perfectament que pesen molt més les il·lusions que les raons, i  utilitza els mitjans de comunicació per monopolitzar el primer projecte il·lusionador que ha viscut una part d'aquest país en els darrers anys: la creació d’un ambigu estat propi o el camí cap a l’autodeterminació, una autodeterminació que tampoc ens han explicat en que consistiria. El que si veiem clar es que volen fer caure en l'oblit els últims anys de retallades i pèrdues de drets socials que ha patit la classe treballadora.

Per tant, la base principal de la nostra estratègia ha de continuar sent la construcció de la unitat popular, entesa com a una proposta àmplia per a la transformació social i econòmica, la radicalitat democràtica, la ruptura independentista, la concreció d’unes formes de fer política des de la proximitat, des de la participació directa en la presa de decisions i amb el treball colze a colze amb les diferents lluites instaurades en el nostre territori.

Sabem que el terme unitat popular pot tindre un significat molt ambigu, fins i tot interessat, per això ens hem posat unes condicions sine qua non a l’hora de prendre aquesta important decisió, com per exemple, fer una llista electoral amb unes dues terceres parts de persones no militants de les CUP, totes elles lligades a lluites i moviments socials; la creació, en cas de treure representació, d’un òrgan de seguiment i coordinació on totes aquelles entitats i organitzacions que estan participant en aquest nou projecte tinguin veu i vot a l’hora de triar les futures passes i, per suposat, accions per impedir una professionalització de la política: limitació de sous, total transparència i democràcia interna. Així com destacar les assemblees obertes que s’han fet arreu del territori per poder prendre aquesta decisió d’una forma consensuada amb qui ha de ser part imprescindible en aquest projecte, començant per l’Esquerra Independentista.

Ara comença un nou temps, el resultat de tot això no pot ser una simple suma d’elements, fem d’això una suma sinèrgica i maximitzem el resultat. 

Ho volem tot, no renunciem a res!