Les CUP al Parlament.

En la darrera Assemblea Nacional, les CUP vam decidir iniciar un nou procés que ens permetés decidir amb seguretat i coneixença de causa, la possibilitat de participar en condicions en eleccions supramunicipals. La jugada mestre de Convergència i Unió de convocar-nos a les urnes aquest 25 de novembre, ens agafa a totes i tots a contrapeu i ens ha obligat a accelerar aquest procés. Durant les darreres setmanes ens hem vist obligades a prendre decisions importants, decisions molt difícils degut al poc temps, la importància i la evident repercussió de tot plegat.

Les CUP partim d’un projecte municipalista que, fins el moment, ens ha permès utilitzar les institucions com altaveu de les lluites populars, com un instrument més de denúncia de l’opac funcionament d’una democràcia corrupte i cínica. Aquest nou repte parlamentari només tindrà sentit i estarà justificat si no fa perdre aquesta essència. Les CUP han de ser la veu dels sense veu, una alternativa rupturista i sense renúncies.

Empobriment extrem d’una classe fins ara acomodada econòmicament, endeutament tant de les persones com de les institucions públiques, polítiques neoliberals imposades pel catalunyisme senyorial que condemnen a la misèria a milers de treballadores i treballadors, receptes imposades que desmunten les polítiques socials i ataquen la sanitat i l’escola pública, al mateix temps que pretenen allunyar el poder polític de les masses populars i augmentant el control econòmic dels grans fons d’inversió i de l’especulació financera.

Avui més que mai cobra importància la reivindicació d’allò col·lectiu, i no només ens referim als drets o espais col·lectius, sinó a les formes de treball, les relacions humanes i la lluita política. Les reformes dictades pels estaments europeus i aplicades per la dreta espanyola i catalana ataquen directament als espais de lluita col·lectiva per tal de desarticular la resistència.

Convergència i Unió sap perfectament que pesen molt més les il·lusions que les raons, i  utilitza els mitjans de comunicació per monopolitzar el primer projecte il·lusionador que ha viscut una part d'aquest país en els darrers anys: la creació d’un ambigu estat propi o el camí cap a l’autodeterminació, una autodeterminació que tampoc ens han explicat en que consistiria. El que si veiem clar es que volen fer caure en l'oblit els últims anys de retallades i pèrdues de drets socials que ha patit la classe treballadora.

Per tant, la base principal de la nostra estratègia ha de continuar sent la construcció de la unitat popular, entesa com a una proposta àmplia per a la transformació social i econòmica, la radicalitat democràtica, la ruptura independentista, la concreció d’unes formes de fer política des de la proximitat, des de la participació directa en la presa de decisions i amb el treball colze a colze amb les diferents lluites instaurades en el nostre territori.

Sabem que el terme unitat popular pot tindre un significat molt ambigu, fins i tot interessat, per això ens hem posat unes condicions sine qua non a l’hora de prendre aquesta important decisió, com per exemple, fer una llista electoral amb unes dues terceres parts de persones no militants de les CUP, totes elles lligades a lluites i moviments socials; la creació, en cas de treure representació, d’un òrgan de seguiment i coordinació on totes aquelles entitats i organitzacions que estan participant en aquest nou projecte tinguin veu i vot a l’hora de triar les futures passes i, per suposat, accions per impedir una professionalització de la política: limitació de sous, total transparència i democràcia interna. Així com destacar les assemblees obertes que s’han fet arreu del territori per poder prendre aquesta decisió d’una forma consensuada amb qui ha de ser part imprescindible en aquest projecte, començant per l’Esquerra Independentista.

Ara comença un nou temps, el resultat de tot això no pot ser una simple suma d’elements, fem d’això una suma sinèrgica i maximitzem el resultat. 

Ho volem tot, no renunciem a res! 

Seguim, seguirem.

“Ni pacte fiscal ni pacte social. Independència i Socialisme. Països Catalans”. Sota aquest lema, vam fer història arreu del territori, i què carai, ens hem de felicitar! A la manifestació de Reus vam duplicar l’assistència habitual i vam superar els 4000 assistents, els actes de l’EI a Barcelona també vas ser un èxit rotund i van superar de llarg l’assistència d’anys anteriors, així com la manifestació convocada per l’Assemblea Nacional Catalana que, independentment de la xifra exacte, també va superar totes les expectatives.

No modificar la nostra convocatòria era una aposta arriscada, a més, tot i no canviar d’opinió sobre la incompatibilitats del moviments transversals amb els socialistes, segurament no seré l’únic a opinar que no hem portat aquest debat de la millor manera, com veiem, no pels resultats sinó per la imatge que s’ha donat tenint certs debats públicament, declaracions desafortunades i la demostració de les diferències internes existents. De totes maneres, recordar que moltes som les assemblees locals que defensem l’autonomia de cada nucli per posicionar-se de la forma que creguin oportuna, dintre d’una estratègia i ideologia  comuna, clar.

Molta gent no entén que l’Esquerra Independentista, i sobretot les CUP, no aturem el temps i ens adherim a la mobilització transversal  (i de forma errada catalogada d’unitària). En podríem seguir repetint els motius infinites vegades de la mateixa manera que podríem recordar que hem arribat on som amb un discurs clar i alternatiu, i que si alguna cosa ens ha de fer canviar és l’autocrítica, no pas la pressió o la pressa. Però més aviat toca recordar que els dies segueixen passant i la feina encara hi és. Moltes són les persones que van sortir a manifestar-se per l’independentisme quan mai, fins ara, ho havia fet. Per tant, toca seguir treballant, seguir prioritzant la feina a peu de carrer, polititzar la ciutadania i donar exemple de coherència.

Al Principat es planteja una situació interessant, Convergència i Unió segueixen apostant per l’ambigüitat. En Ramon Tremosa, entre d’altres membres reconeguts, parlen d’independència sense embuts a la vegada que la ‘llicenciada’ Joana Ortega va assegura que "per damunt de tot, la manifestació de la Diada ha clamat per un nou sistema de finançament, un nou pacte fiscal" (quina poca vergonya..), i en Mas, doncs bé, allí segueix parlant molt i sense dir res. Fent temps, tensant l’ambient però sense fer una passa decisiva. Per la seva banda, Solidaritat per la Independència, ha fet públic que portarà una petició formal al Parlament per proclamar unilateralment la independència de la comunitat autònoma de Catalunya, serà molt curiós veure com se’n surten alguns de la votació...

En Pere Navarro (PSC), deia que no totes les assistents a la marxa de l’ANC serien independentistes i molts són els riures que es van escoltar. Doncs té raó. Qui no ha vist  que amb els parlamentaris assistents n’hi ha prou per declarar la independència? El PSC i ICV no han vist la llum, simplement no podien faltar en aquesta festa mediàtica, haguessin perdut força per plantejar alternatives.

Però tornant als independentistes, hi ha una cosa molt important que l’eufòria està fent passar per alt, no tot acaba convèncer a CiU perquè convoqui un referèndum vinculant i que amb una majoria simple tinguem prou per proclamar unilateralment la independència, també necessitem la certesa que els i les nostres polítiques, així com la societat catalana en general, està disposada a aguantar la pressió posterior. Doncs tinguem en compte que la realitat catalana no és hegemònica. Evidentment no esperarem a convèncer a tothom, els borbons no van colonitzar-nos amb flors i cançons, però hem de tindre en compte la realitat en la que ens trobem. El discurs independentista puja com l’escuma, però no som majoria.

D’aquí sorgeix la nostra feina impacient de focalitzar la lluita independentista en convèncer a les classes populars sobre la viabilitat de la sobirania econòmica i no de convèncer a CiU perquè proclami un estat propi.

Tot i que alguns ja ho han fet, i de quatre potes, no podem caure en paranys de competicions personals com les de proclamar-se territori lliure si la valentia no supera punts com, per exemple, que la Guardia Civil no pugui entrar al municipi sense el teu permís o la de marcar paquet però no negar subvencions estatals espanyoles, que, en casos com el de Reus, superen els 20 milions d’euros. Siguem valentes i valents, plantegem passes irreversibles, importants i que realment trenquin amb el marc espanyol. No podem deixar de caminar però vigilem on posem els peus.

Un cop més: Ni pacte fiscal ni pacte social. Independència i Socialisme. Països Catalans!

Moviment, contrapoder i alternativa.

A l’ordre del dia hi ha el debat sobre què és el Contrapoder Popular i la viabilitat d’apostar clarament per aquest des de les institucions.

Des d’un punt de vista idealista, titllaríem de fracàs que la majoria de les CUP hagin acabat practicant una ‘Socialdemocràcia Radical’ als Ajuntament, moltes som les que apostaríem perquè els i les  regidores cupaires fossin unes ‘Astèrix’ atrinxerades als consistoris, però també s’ha de veure que, a vegades, fer una passa enrere permet fer un salt més llarg. Intentaré explicar-ho.

No, no estic insinuant que les CUP hagin d'ocupar l'espai de partits com Iniciativa o Esquerra Republicana, sempre he defensat que la nostra lluita no ha de ser competir amb altres partits, però un cop temptejat l'entorn i les seves lleis, va sent hora d'analitzar el nostre objectiu, estratègia i paper dinamitzador. Formem part d’un moviment molt complet, hem de saber jugar les nostres cartes per tal de treure’n el màxim rendiment.

Els partits i moviments comunistes tradicionals, han optat per seguir amb el funcionament d'organització clàssica basada en la verticalitat, comitès centrals i sobretot partint d'una base de confiança, hegemonia i disciplina interna molt treballada. Un exemple fàcil i proper en l’Esquerra Abertzale. Ningú dubta que, en el seu cas, la professionalització de la política ha donat bons resultats.

Altres, com el Partit Comunista dels Pobles d’Espanya (PCPC a Catalunya), han optat per fer una feina més d’avantguarda i fer un treball més propagandístic i de carrer, però amb el mateix fons organitzatiu.

Nosaltres, en canvi, hem apostat per un altre funcionament, a causa de les nostres característiques internes hem apostat per no caure en la professionalització de la política i renovar tots els càrrecs periòdicament, apostar per l’horitzontalitat i, sobretot i més important, fent-nos partícips en totes les preses de decisions i debats. Fixant-nos més en el model socialista veneçolà que en el soviètic.

Què ha de fer la CUP?

Un cop fet el símil amb els partits tradicionals comunistes, arribem a la conclusió que no podem pretendre prosperar a gaires ajuntaments -i menys amb un, dos o tres regidors/es- amb un programa de Contrapoder municipal. Sí rupturista i alternatiu, però no gàl·lic i utòpic. El motiu per catalogar-lo d'utòpic és, simplement, perquè ni la nostra gent (EI-CUP) estem prou preparades per fer arribar en condicions un discurs basat en les tesis Marxistes-Leninistes, i evidentment, ni la població està preparada per rebre’l.

Als Ajuntaments, de moment, és on es prenen la majoria de decisions que tenen una repercussió directa en la vida de les persones, i si més no, és on més poder per inserir-hi podem tindre des de la nostra humil posició. Ningú dubta avui dia de la minsa legitimitat democràtica d'un Parlament o del Congrés dels Diputats, on agents externs -com la CEOE- tenen poder suficient per marcar un full de ruta o condicionar decisions. 

Com a híbrid entre les institucions i els moviments populars, hem d’aprendre a utilitzar el nostre entorn per tal de crear i transportar un discurs desacomplexat que sigui fàcil d’explicar i d’entendre; fer campanyes i assenyalar cada una de les persones, institucions i òrgans responsables de tot allò que passa a la ciutat; explicar el 'perquè' de tot el funcionament i mesures preses pels partits; plantejar alternatives populars basades en la comunitat i solidaritat. Apostar per la creació de xarxes alternatives i la insubmissió davant de les mesures impopulars que ens plantegen. En definitiva, crear aquest Contrapoder des dels moviments populars, plantejar alternatives frontals que cridin l'atenció de la gent i sobretot, a la reflexió.

Després, des de les institucions municipals i en total coordinació, hem de plantejar aquestes alternatives en la seva forma més realista, posar entre la espasa i la paret als governs i anar fent, com he dit, d’híbrid entre els dos espais. Crear Contrapoder per poder plantejar l’alternativa necessària.

Tenim els mitjans necessaris per tractar de ‘tu a tu’ al Poder, tenim el suport de la població que, dia rere dia, va veient que aquí s’han de fer alguna cosa. Aprofitem-ho.

Quins són aquests mitjans? 

Mereix una valoració molt positivament la feina feta fins el moment des de l’Assemblea Popular, ens ha fet viure l’any amb més mobilitzacions i més intens que molts i moltes recordem, hem aconseguit deixar de ser aquella part folklòrica que sempre hi era, hem sigut capaços d’unir-nos persones prou diferents però encaixant a la perfecció sota un objectiu comú.

També la feina des la pròpia CUP ha fet que, tota la gent que ens veia amb una certa incredulitat i paternalisme, hagi vist en nosaltres una alternativa de veritat, seriosa. Hi ha comissions que treballen de forma paral·lela a l’Assemblea Local que han presentat alternatives als Plans Locals Municipals, presentar propostes valentes als Consells Municipals i el que és més important, crear debats i fer participar la gent en ells. La feina més reconeguda ha estat tota la que fa referència a INNOVA, aconseguint que se’n replantegi la seva funcionalitat just després que el nou govern ja la reestructurés a principi de la legislatura, fa només un any...

L’Esquerra Independentista de Reus també es troba en un moment molt digne i destacable, hem tingut un paper important en la dinamització de l’Assemblea Popular; creant discurs i treballant dia a dia; el naixement d’Arran fruit de la confluència entre la CAJEI i Maulets marca un nou punt de partida; les primeres passes de la Coordinadora Obrera Sindical entre d’altres exemples, demostra que seguim més vius que mai.

Ara iniciem aquest nou curs i ens hem de marcar l’objectiu de donar-li encara més intensitat que l’anterior, carregar-lo d’unitat i no marcar-nos límits, ja ens els trobarem. Donem vida a la frase que hem utilitzat aquest any: Juntes ho podem tot.

Qüestions organitzatives. I nosaltres què?

A la societat catalana sempre ens ha mancat creure una mica en nosaltres. Els i les catalanes sempre hem viscut com un poble vençut, humilitat i acomplexat que va a remolc de totes aquelles iniciatives que tenen èxit. Potser és hora de canviar.

Després dels bons resultats de l’Esquerra Abertzale a les darreres eleccions municipals el Maig del 2011, ràpidament es va parlar del Bildu/Amaiur català, fins i tot Solidaritat per la Independència iniciava el Bildutour arreu del principat portant membres d’Eusko Alkartasuna  a fer xerrades.

L’Esquerra Independentista crèiem que, per lògica ideològica, aquell era el nostre projecte anàleg i que si algú tenia èxit al copiar-ne el model, seríem nosaltres. Res més lluny de la realitat... copiar el model organitzatiu de l’Esquerra Abertzale suposaria un suïcidi. Els més de 30 anys de trajectòria política els fa gaudir d’una experiència, recursos i -sobretot i més important- una hegemonia que s’escenifica en una solidesa i confiança, tant interna com externa, que l’EI estem a anys lluny d’arribar-hi. Podem aprendre’n molt, però de moment copiar-ne poc.

 Després de l’èxit de Syriza a Grècia sembla que se’ns tornen a obrir els ulls i que ara, la definitiva, la solució, és la Syriza catalana. Per justificar-ho, membres d’Izquierda Unida utilitzen preguntes de la talla “per què la dreta pot unir a espanyols i catalans i l’esquerra n’és incapaç?” Doncs companyes i companys, ho fa de la mateixa manera que els uneix a ells amb el PSOE.

I nosaltres, què hem fet i què podem fer?

Mitjançant la política municipal, hem pogut qüestionar i denunciar l’opaca gestió que es practica a les institucions així com demostrar el paper que hi juguen diferents formacions i personalitats. Hem sigut capaços i capaces de generar dinàmiques participatives i actuar com a híbrid entre partit polític i moviment social, trencant així amb el model polític tradicional i veure que, poc a poc, generar una alternativa política és tant possible com necessari.

Fa uns dies, un company va fer aquesta reflexió: “és el moment de triar entre ser l’alternativa necessària o l’apèndix prescindible”. Excel·lent. El nostre primer objectiu no ha de ser omplir les institucions de representants ni enrocar-nos pidolant petites concessions; el nostre projecte, aquell que ens ha de treure la son, és ser capaces seguir creant contrapoder popular, i això passa per fomentar la creació d’una base sòlida i formada que coordini les línies de la política municipal, controlin l’activitat dels i les nostres representants a les institucions per evitar la formació, amb el temps, de buròcrates. Per desgràcia podem posar molts exemples de col·lectius, de diferent tipologia, que han acabat amb les bases i les cúpules massa distanciades.

És moment de créixer i sumar; només des de la feina al carrer, formant i participant en aquelles plataformes, assemblees i formacions que estiguem disposades a anar una, podrem forjar una estructura que li doni forma a aquesta indignació.

"Tenemos que organizarnos dentro de las fábricas, dentro de los barrios, para que la voz de los trabajadores se deje oír directamente .Aunque llegasen al poder los partidos socialistas, si el pueblo no se organiza, si los trabajadores no se organizan, lo único que conseguiremos es que ganen los dirigentes, una serie de burócratas que, con unos años , se distanciarán otra vez de los trabajadores, harán lo que ellos quieran" 

José Miguel Beñaran Ordeñana. 

La llista de les dures reformes anunciades per Rajoy - Juliol 2012

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha anunciat una bateria de dures mesures d'ajustament per fer una retallada de 65.000 milions fins al 2014 per complir l'objectiu de dèficit que li imposa la Unió Europea. Aquesta és la llista de mesures:

- L'IVA general pujarà del 18% actual fins al 21%.

- També pujarà l'IVA reduït, del 8% al 10%. L'IVA reduït s'aplica a la majoria de productes alimentaris, sanitaris, els transports terrestres de viatgers i equipatges, els viatges aeris i marítims a les Illes Balears, la majoria de serveis d'hostaleria i la construcció d'habitatges. També inclou les entrades a espectacles culturals.

- L'IVA molt reduït es mantindrà al 4%; inclou els productes de primera necessitat com el pa i els cereals, la llet, el formatge, els ous, la fruita, la verdura, els llegums, les patates, els llibres, els diaris i revistes, els cotxes, pròtesis i habitatges de protecció oficial. La pujada de l'IVA no afectarà la indústria turística.

- Es suprimirà la paga de Nadal als funcionaris de les administracions estatal, de les comunitats i dels ens locals. També la deixaran de cobrar els alts càrrecs de l'estat, i Rajoy ha demanat a tots els diputats que també hi renunciïn. Segons ha dit Rajoy, els reballadors públics recuperaran la paga de Nadal d'aquest 2012 com a fons de pensions a partir del 2015.

- Més mesures que afecten les condicions laborals dels funcionaris: reduiran els dies de lliure disposició dels funcionaris; s'equipararan les condicions en situació d'incapacitat amb les del sector privat i s'incentivarà la mobilitat laboral.

- Reducció del 30% del nombre de regidors de tots els ajuntaments de l'estat. Es farà 'per trams de població, segons la llei orgànica de règim de bases locals.

- Es retallarà els sou dels batlles i regidors i 's'homogeneïtzaran i es publicaran' les retribucions.

- Es retallaran o es suprimiran empreses públiques locals.

- Se suprimirà la deducció per la compra d'habitatge a partir del 2013.

- Hi haurà noves taxes mediambientals.

- Es suprimiran bonificacions a la contractació de personal.

- Els nous desocupats veuran reduïda la prestació de desocupació a partir del sisè mes. A partir d'aleshores, 'per animar la cerca activa de treball' es reduirà del 60% al 50% de la base reguladora. Es mantindrà la prestació màxima en els 24 mesos.

- Rebaixa de les cotitzacions un punt el 2013, i un altre punt el 2014

- Hi haurà una liberalització, o privatització, del transport ferroviari i aeroportuari.

Ens necessiten, nosaltres no.

Són moments durs, complicats. Uns temps -perquè enganyar-se- que espanten i dificulten mirar endavant amb seguretat i claredat. Seguretat en clau tant de la nostra pròpia integritat física i psíquica com en la de tots i totes els i les companyes que defensen plantejaments diferents als de l'establisment.

La dictadura d’en Felip Puig Psicòpata, ja ha segrestat a la Laura Gómez, l’Isma Moreno, el Rubén, l’Andreu, el Jordi, el Josep Maria, el Victor... i fins quasi bé un centenar més de companys i companyes que, han comés el ‘greu’ delicte de participar en mobilitzacions LEGÍTIMES i LEGALS com ho són els piquets informatius de la vaga general del 29M. Mobilitzacions que sempre s’han dut a terme sense grans conseqüències i incomparables al patiment generat per dit personatge.

Aquestes accions, han provocat que associacions de drets humans, col·lectius socials i entitats civils, elaborin i presentin, davant el Comitè per a la Prevenció de la Tortura i Altres Maltractes,  o Penes Inhumanes o Degradants (CPT), un ampli informe que detalla la deriva penal, policial i repressiva que estem vivint. Recordem que els i les estudiants de l’Institut Lluís Vives estan pagant ara les conseqüències de les seves protestes, que la darrera setmana han detingut per segon cop al company del SAT Diego Cañamero (Andalusia), les dures imatges de les mobilitzacions dels miners a Astúries o les encara constants detencions de presos i preses polítiques d’Euskal Herria, així com les inhumanes lleis penitenciàries.

Com es pot observar, estem parlant de governs de tots els colors, amb diferents, curioses i inexplicables combinacions: Partit Popular a València, CiU a Catalunya, PSOE i Izquierda Unida a Andalusia, PSOE, IU i UPyD a Astúries o el recentment trencat govern basc entre PSOE i PP. Digne d’estudi..

Així doncs, podem confirmar que les alternances de partits no donen cap solució a la societat. Els de sempre segueixen manant; els de sempre segueixen guanyant; els de sempre seguim perdent; els de sempre seguim pagant... i patint. És evident que la cara més suau del capitalisme -la socialdemocràcia més radical- no deixa (ni deixarà) de ser el sistema corrupte, cruel, injust i caníbal. Necessita l’explotació de la classe treballadora, és aquell que de la desigualtat en fa dependència, i per tant, la seva supervivència és la nostra sentència.

Només tenim una alternativa real, ser l’esquerra trencadora, rupturista fins i tot amb l’esquerra tradicional socialdemòcrata que, com queda demostrat, ens ha traït sempre com a poble i classe. Continua traint-nos i ho seguirà fent sempre que li convingui. De la mateixa manera, hem de ser conscients de les nostres possibilitats actuals, no hem de voler córrer ni pretendre arribar a dalt de tot en un tres i no res. Canviar el món és molt lent i molt, però molt, complicat... “ens hem d’armar d’una lenta impaciència”. Cal consolidar una estructura sòlida i preparada, no dubtar que els moviments socials en serem el centre de gravetat i tenir ben clar la fita que perseguim.

És molt important fer pedagogia, fa 10 anys les mobilitzacions eren a Barcelona contra l’FMI i el G8, ara s’ocupen CAP’s, s’impedeixen desnonaments i ens manifestem juntament amb els i les veïnes al barri Sol i Vista perquè l’Artur Mas inaugura una residència d’avis i àvies que serà gestionada per mans privades.

La diferència de consciència general és evident, la denúncia ha fet el seu efecte, ara és el moment de plantejar alternatives reals, canvis que tinguin un impacte directe en la vida de les persones, aprofitem-nos de les institucions tal com elles ho fan amb nosaltres, però no visquem dins d’elles, no cavem la nostra pròpia tomba. Ha arribat el moment del ‘tot o res’, l'instant de decidir que no volem petites concessions, el temps que, un cop après i demostrat que la política tradicional no és una sortida transformadora, ens plantegem com i on hem de fer política i cap a on – i des d’on -  volem créixer. Les institucions estan carregades de professionals de la política, però la seva política és la gènesi de la seva corrupció. La nostra raó de ser rau en la solidaritat la justícia i l’amor.

L'esquera.. 'radical'

Finalment, el PSOE d’Astúries cedeix a les exigències d’UPyD i hi haurà pacte de govern per aquesta legislatura juntament amb Izquierda Unida. L’exigència més important era modificar la llei electoral a la comunitat, que entre altres detalls, passa a ser circumcisió única en lloc de les tres que hi havia fins ara.

Izquierda Unida, un cop més, ja contava com a soci fidel del Partit ‘Socialista’ ‘Obrer’ Espanyol.

La curiositat és que en plena pujada vertical de Syriza, i tot el pit que està traient Izquierda Unida pels resultats del seu homòleg grec, simplement es dediqui, un cop més, a abaixar-se els pantalons i no demanar res més que càrrecs concrets a canvi de fer de crossa fidel.

La situació encara és més curiosa si tenim en compte que s’han de repetir eleccions a Grècia i que agafa pes l’opció que Syriza, després de mostrar-se inflexibles i negar-se a formar govern amb els social-demòcrates del PASOK, poden passar a ser la força més votada.

Tot i que em mostro molt contrari a pactes entre partits (teòricament) tant diferents, trobo que si Izquierda Unida no vol aprofitar l’ocasió històrica que se li presenta i fer una política dura, coherent, sense contradiccions entre el seu programa i els seus fets, hauria d’exigir coses molt més rellevants en el dia a dia de la ciutadania, mesures contundents.

I el joc ambigu d’UPyD sí que no té secrets... des del primer moment s’han declarat de totes les maneres que ha pogut: de centre (imitant discurs de Primo de Rivera), d’extrema dreta ( negant i criminalitzant tota realitat nacional que no fos l’espanyola, tot i no ser nacionalistes, clar..) o fins i tot, la portaveu i antiga membre del PSOE a Euskadi, Rosa Díez, va dir que ella sempre havia estat i serà... d’esquerres. Així doncs, és normal que aquest partit d’extrem populisme i oportunisme indiscriminat, cada vegada que tingui opció de ‘tocar pilota’ allà on sigui, llençarà al vent les propostes que més els hi surti a compte segons la conjuntura del moment i així anar fent. I si no que preguntin a Toni Cantó... a veure si és capaç de mantindre un debat que no sigui enllaçant articles del diari “El Mundo”, que tampoc fa falta dir res més...   

Així doncs, considero que ens hem de treure tots els complexes que podem tindre com a moviment, mostrar coherència amb el nostre discurs sense pensar en les reaccions de la gent en un primer moment (el temps ja ens donarà la raó), seguir conscienciant a la ciutadania que hi ha una alternativa ‘rupturista’ de veritat, facilitar informació de la realitat política i social en la que vivim per tal que aquesta sensibilització que es percep a flor de pell, passi a ser participació, participar per transformar aquesta societat podrida que, si ens ho creiem, té els dies contats.